dijous, 11 d’abril de 2013

Al fons de la memòria. "El pou dels maquis"

Ordenar la memòria, quan ve tan carregada de fets i encara enteranyinada, a part de ser una feina laboriosa, en casos com el de El pou dels maquis, de Margarida Aritzeta, fa evident una implicació més íntima de l’autora, els dubtes necessaris a l’hora de parlar d’allò que forma part de la història familiar i personal de la postguerra. Entre paràgraf i paràgraf d'aquesta novel·la en forma de diari, i ja abans d’entomar el llibre de documents, el “making of” que l'acompanya, és fàcil deixar-se lliscar cap a l’altra banda, la que hi ha entre bambolines, la recomposició d’un trencaclosques de peces escampades per l’impacte del franquisme i la clandestinitat. “No em puc treure del cap tants anys de silencis”, Aritzeta ho deixa escrit al mateix text, mentre descabdella la corda d’aquella història dels maquis que feien un pou a casa seva.

Alguns dels protagonistes es converteixen en actors d’una novel·la que també és d'intriga i aventures, i és a partir de la seva experiència, que se’ns descriu el funcionament del Partit Socialista Unificat (PSU) de les Joventuts (JSU) i del Partit Comunista Espanyol, entre altres, i la manera en què van influir en l’ideari de la gent dels pobles. Alguns maquis o guerrillers antifranquistes, encara que ja no tinguessin el mateix suport dels partits i les organitzacions comunistes i veiessin que no arribaria mai l'ajuda dels Aliats, van arribar a esdevenir un símbol de l’instint de llibertat de l’època. La novel·la deixa entreveure que l’heroïcitat no va ser tan sols que alguns d’aquells empresonats durant “la caiguda dels vuitanta”, amb diferent grau d'implicació, haguessin fet front a les tortures sense delatar els companys i el partit, sinó la fidelitat a una causa que va ser la que els va donar la força necessària.

L’herència del nou periodisme, o la manera d’explicar uns fets reals noticiables de manera literària, encaixa de manera ideal en un cas com el del El pou dels maquis. El llibre “Els fets, els documents” en el qual Aritzeta recull l’anàlisi de la informació utilitzada però també les seves impressions i moviments mentre es documentava, és el que combina més clarament els fets històrics i l’experiència d’investigació. A la novel·la ha posat en joc aquella realitat que ha anat descobrint en l'entramat de persones i fets que sovint van succeir de manera simultània en diversos punts de Catalunya, Espanya, França, la Unió Soviètica o Els Estats Units d’Amèrica, durant la postguerra espanyola i la Segona Guerra Mundial. Encara que a vegades els noms (els reals i els àlies) s'encreuin i arribin a crear dubtes sobre la identitat d’alguns personatges, al final, destenyida l’ombra de la clandestinitat, tot torna a lloc, ja es pot reconèixer qui és qui, i estem avisats que –encara que ens pesi- alguns dels actors són una invenció necessària per al teixit de la trama.

La descoberta a través d’aquestes pàgines d’uns fets que toquen tan de prop desencadena també la troballa d’una història que va succeir a escala internacional, encara que a grans trets aquesta sigui de sobres coneguda. La trama, però, se centra en allò que, en molts casos, també va ser nou per la narradora, perquè els avantpassats més directes no en volien –o no en podien- parlar. Hi referencia fets i biografies de persones implicades, com Dolores Ibárruri, “la Pasionaria”, i Santiago Carrillo, del PCE, o el mateix Stalin, que ja han estat més documentats i biografiats, però l’objectiu del llibre és aquella postguerra a petita escala, a nivell local. L'escriptora Almudena Grandes, al llibre Inés i la alegria (2010), de la sèrie Historias de una guerra interminable, novel·la la Invasió de la Vall d'Aran (1944) en el que segurament és un precedent per al Pou dels maquis. Grandes posa el punt de mira en la vida dels treballadors, que formen part d'una lluita transcendental contra el franquisme, de la mateixa manera que ho van fer els que arribaven aquell 1946 a la Masia Cardellà de Valls per fer-hi un pou.

El Pou dels maquis pot ser una novel·la important perquè ofereix un relat del dia a dia de la lluita antifranquista des de molt endintre i les estridències justes, amb la clandestinitat com un risc que per a alguns va esdevenir quotidià, encara que comportés jugar-s’hi la pell. Si ara encara sorprèn llegir, entre altres detalls del context de l'època, que el 1946 en alguns sectors es creia que el règim de Franco estava a punt de caure, deu ser, en part, perquè encara no se sap fins a quin punt encara es troba enterrat tot el més dolorós d’aquells anys.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada