Al nucli de la història del llibre El metge i un gos d'atura, d'Inès Vidal Farré, guanyadora del XXX Premi de Narrativa de la Ribera d'Ebre, hi ha un conte infantil que, només en part, s'acaba bé. És una novel·la sobre el dolor dels desafavorits i les seves conseqüències, explicades d'una manera crua que es beneficia d'un context com el del Pirineu de Lleida, però amb la subtilesa d'un conte. Amb la diferència que aquest s'estalvia la gratuïtat de la seva moral.
L'entorn del metge i un gos d'atura és d'una realitat fora d'època, conté la màgia d'allò que, en la memòria de molts, no és més que una llegenda, però no tan llunyana com voldríem. D'aquesta manera la novel·la dóna mostres d'unes desigualtats per raó de classe, gènere, edat o condició física que són atemporals, com la vergonya. La vergonya que surt tallant en forma de frase, pàgina sí, pàgina també, i s'assenyala com el punt zero de la marginalitat. En parteix l'abús de poder, talment com una bèstia poc pietosa fins i tot amb qui en porta la disfressa. Un llop per a la pobra gent, un llop que un dia també en va tenir un per a ell mateix: "Jo
no tinc culpa. no tinc culpa. no tinc culpa.
O
què us penseu? Que jo no sé què sent l’infant que hi ha tancat al corral?
Prou que ho sé. Ho he sabut tota la vida. Ho he sabut moltes vegades.
I aquí estic. Sa i fort. I ja ha passat. I no ha passat res. És el que
toca.[...]"
El paisatge és l'ideal per a la narració: un ambient rural entre bucòlic i salvatge, bressolant el temperament dels personatges, configurant-los amb eficàcia a mesura que avança l'acció i es relacionen entre ells. No és fins al final que el lector els acabarà de veure desplegar tota la seva complexitat de carn i ossos, teixida en capítols com un tapís que encaixa quan es veu sencer de dalt a baix: "La
seua mare escombrava, com cada matí, davant de casa, amb les mans
de pagesa agafades a l’escombra com escorça de vinya a un parral.
—Ja
sé qui podria haver sigut. Aviseu en Pere de França, i que vingui.
La
mare del metge va prémer llavis, ulls, cara, i es va posar a plorar, igual
que disset anys abans.
Com
cada dia feia. [...]"
El món literari d'Inès Vidal ja es començava a desplegar a partir d'Història del llop, guanyador també del Premi de Narrativa de la Ribera d'Ebre en una edició anterior. Els infants es troben al centre del seu imaginari, juntament amb la iconografia dels contes i un paisatge del Pirineu lleidatà que devia conèixer quan era també una nena. La seva obra, però, es revela contra l'estatisme de la tradició literària per a nens, que els espanta sense acabar d'explicar res. Vidal, amb mestratge, manté l'enigma fins les darreres pàgines, però al final senyala culpables, tots els artífexs dels abusos. Les seves cares es confonen amb les de la por.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada