Veu el més lleig que fem la gent
i en cada pou enllardat de negre
sent la pudor de la mentida
que un es diu a sí mateix,
fins al final, en darrer terme,
emmerdant la profunditat:
és ben fonda, quan t’embolica
i et llença en cru cap avall;
et tapa els porus de sortida,
t’enganxa a una membrana dura,
els pulmons se’t fan com esponges
d’aigua bruta. Transpires culpa
en els marrons de cada plor.
Vas escopint cap a la sang
(més que una herència rebutjada)
que et va a les extremitats,
renegant de tu a cada riba,
dessalant, per fi, tota llàgrima
que t'encomani humanitat.
