Empassa mentida

Veu el més lleig que fem la gent

i en cada pou enllardat de negre 

sent la pudor de la mentida 

que un es diu a sí mateix,

fins al final, en darrer terme, 

emmerdant la profunditat:

és ben fonda, quan t’embolica

i et llença en cru cap avall;

et tapa els porus de sortida,

t’enganxa a una membrana dura, 

els pulmons se’t fan com esponges 

d’aigua bruta. Transpires culpa 

en els marrons de cada plor.

Vas escopint cap a la sang

(més que una herència rebutjada)

que et va a les extremitats,

renegant de tu a cada riba, 

dessalant, per fi, tota llàgrima 

que t'encomani humanitat.