Buscant la coincidència

El vaig titular Esferes coincidents força aviat, potser quan vaig trobar el que lligava la majoria de poemes d'aquell document de l'escriptori de l'ordinador. Llavors va començar a ser fàcil determinar-ne l'ordre i la forma. Potser n'hi ha que tenen clar l'argument principal i l'estructura del poemari ja abans de fer les primeres lletres. De fet, en els aspectes més o menys literaris potser també sóc aquí: ordre, claredat i neteja general. Per higiene creativa (mirant que les idees no es cabdellin més del compte) i perquè em sembla que deu ser com el missatge arriba més bé, vaja.
 

Això ara és el que m'interessava: com transmetre el missatge perquè arribés a lloc i s'hi quedés, com a mínim, una estona. Com fer creure a la gent que el dibuix d'aquelles tres esferes que aparixien de sobte a les pàgines del poemari, realment representava la manera en què estan agrupats els poemes del llibre. Fer que, per uns moments, fos una mica més visible el punt d'universalització d'allò més íntim; un instant en el qual allò que passa al món és exactament allò que ens passa també a casa, rere les parets primes d'un poble i d'un país.

Imatge del Pla utilitzada per a la presentació (Foto: Laia Estrada)

Però la primera qüestió que havia de resoldre era molt més terrenal: com organitzar fora dels límits del meu poble una presentació del llibre que tan amablement m'havien editat i que no ens haguéssim d'encarar a una sala pràcticament buida, i com evitar l'ensopiment. D'una manera molt subtil, anat-los a veure en un altre acte que havien organitzat, vaig enredar els mots.en.cru, un col·lectiu literari tarragoní sorgit de l'Escola de Lletres. Es devien adonar de seguida de la necessitat d'animar una mica aquell projecte de presentació... i també del poc temps que teníem per organitzar-ho, de la dificultat de quadrar agendes... es veu que és molt difícil organitzar qualsevol espectacle que combini de manera una mica dinàmica la lectura i els audiovisuals, encara que no duri ni mitja hora.

Assaig al Cafè del Teatre Metropol

Aquest dijous passat arribàvem a la data límit, la que havíem programat per a aquella presentació, potser sense haver assajat prou i amb els problemes tècnics de rigor. Però en el moment de l'acció, va sortir tan bé com podia sortir. Durant la lectura, que es va incloure al Cicle Hipermetropoesia, el Cafè del Teatre Metropol de Tarragona estava pràcticament ple i la gent s'ho mirava tot amb atenció. Allò que havia volgut dir al llibre era més tangible que mai, i, sobretot,  trobava un lloc on coincidir amb els destinataris.