La taula parada

Seiem a la taula que hem trobat parada

representant el lloc d’on ve cadascú.

Quan encara no hem agafat posicions,

de reüll busco el qui seu a l’altra punta

i m’ensenya el plat buit que té davant.

Més val que estigui per la que tinc a prop

que ara es fixa que m’he mossegat cada ungla

fins que me l’he deixat ben arran de carn.

Però és més el que ens ha d'alimentar els ulls,

tu i jo ja ens coneixem, i no hem vingut

per parlar de com no ens fem la manicura.

Ara el que seu tres cadires més enllà

fa allò de parlar fluix volent que el sentis:

diu que aquest vi no marida bé amb la sopa,

que la senyora M. i el senyor P.

els últims dies han fet bé el seu paper

i si hi ha algú bo, vindrà un altre moment.

Em pregunto qui ha de fer de bona gent,

quan la de davant s’aixeca de seguida

perquè li donen una mala notícia:

una de tantes sacsejades del temps

-així sortirà la desgràcia als diaris-,

i la del costat, que es veu que la coneix

només de vista, diu que ja és mala sort

haver nascut a aquell cantó de la vida.

Un vol saber si vindrà l’amfitrió

(eufemisme per no dir 'Nostre Senyor'),

com si pogués arreglar el desgavell,

però no cal, que ja anem de cara a les postres

i fa estona que parlem sense intèrpret.

El retrat del convit comença a estar clar:

força de tot i mal repartit als plats.