Article publicat a la revista Viu Tarragona del maig de 2014
Montserrat Abelló, nascuda a Tarragona el 1918, va ser escollida com a protagonista del
darrer Dia Mundial de la Poesia, ara ja fa més de dos mesos, per la Institució de les Lletres Catalanes. Li
van encarregar un poema que va ser traduït a vint llengües i distribuït en un
fulletó arreu de Catalunya. Abelló, que en aquest moment és segurament la
nostra poeta viva de més edat, té també una llarga experiència com a traductora;
precisament no fa gaire s’ha presentat Fifty love poems, on ara són els seus poemes els que són traduïts a l’anglès a
càrrec de la també poeta i Noèlia Diaz-Vicedo. Conjuntament, a més, acaben de
fer realitat The Body’s reason, el
primer llibre de Maria Mercè Marçal que es tradueix a l’anglès.
Després de la guerra, la poeta es va exiliar a
França, al Regne Unit i a Xile, una experiència vital que també és present en
la seva obra. abans de trobar
el gust per fer poemes, amb quaranta anys, Montserrat Abelló, que llavors ja
escrivia i traduïa, devia notar que per tirar endavant com a escriptora li
calia recórrer un camí llarg. Més endavant també va trobar una guia en
l’experiència i els textos de Sylvia Plath, Anne Sexton o Adrienne Rich, dones que,
més enllà del final dramàtic de les dues primeres, tenen una poesia sovint
tràgica i marcada per la reivindicació dels drets de les dones. Abelló, especialment
sensible envers la manca de visibilitat que percep en les poetes, fins i tot l’any
1993 publicà Cares a la finestra: 20 dones poetes de parla anglesa del segle XX. Però el que ens deixen els
versos de la de Tarragona no és el mateix que llegint les anomenades més amunt.
La poeta tarragonina ara ja escrit
una desena de llibres de poesia, algunes obres de teatre i moltes traduccions. Ella
i el seu treball, a més de ser un símbol no només per a dones, sinó per a
qualsevol que miri d’escriure poemes aquí i arreu, han de ser també una manera
de fer arribar la poesia a més gent. D’aquesta claredat que busca, en parla en
el poema del Dia Mundial de la poesia, que per a ella sintetitza allò que
pretén amb el seu treball: “Tan sols la paraula nua/ la teva, mai la d’un
altre,/ la que reflecteix una vida/ dins d’una solitud/ curulla de promeses,/
on tot és possible.[...] Enllà d’aquest ser-hi/ tan precís que/ s’allarga en el
contingut/ de cada paraula clara./ Com ho és la poesia”.
Els versos de Montserrat Abelló
contagien la poesia que hi ha més enllà de les estructures, de comptar les
síl·labes, del propi text, i que sovint oblidem que també existeix. A vegades
pot sembar que és una poesia impulsiva,... qui ho sap. El que no es pot negar
és que l’ha viscuda. A la Xarxa es poden trobar vídeos on Abelló llegeix els
seus versos, i en aquesta lectura en veu alta s’hi reconeix el moment en el
qual esclaten del tot, potser així adopten el sentit complet que havien de
tenir i ens els diu d’una manera que pot ser fins i tot didàctica. No tant per donar-nos
lliçons de poesia, sinó sobre com viure, en general, i sense gaire pretensions,
sobretot des del cor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada