Tarragona fúcsia (història fictícia d'una nit de focs)

Si dic que divendres ja eren les 10 de la nit, quan sortia del Serrallo, la majoria de lectors es posaran les mans al cap. No s’hi pot anar tan tard, a buscar lloc per veure els focs, i menys el dia fort. Com a cronista ara crec que vaig tenir sort de trobar el company de carrera a qui a partir d’ara anomenarem Ernest, per no deixar-lo tan en evidència, encara que els del gremi de seguida l’hauran clissat. Em penso que no devia tardar ni mig minut de conversa a dir-me per què no era la seva parella, aquella nit “màgica”, que hi hauria menjar i beure, que veuríem les estrelles. Per pura xafarderia, em vaig deixar donar copets a l’espatlla, estirar el braç i presentar-me a tothom. Una dotzena d’exemplars madurs (sense contar-lo a ell) d’aquesta professió convidats pel Col·legi de Periodistes amb les respectives parelles:
- Què, xaval, com ho teniu per allà?
- Buff ni te cuento. Bé, ara estic bé, des que va marxar aquella.
I de seguida vam anar per feina, prenent posicions als nostres llocs:
- Doncs l’altre dia vaig passar pel Diari  i no t’hi vaig veure – em va fer la del costat, mirant l’hora.
- Ah, devia haver sortit...

Ningú patia perquè els focs els agafessin menjant, en realitat. La fideuà ja es pot tornar resseca, que amb una mica d’allioli... i així vam anar buidant els plats de plàstic, en bancs de dos en dos, fins que els focs multicolors van deixar de reflectir-se a la calva del cuiner. Abans d’acabar-nos les mandonguilles amb sèpia, vam fer el primer intent de salpar per arribar a la platja del Miracle, però de seguida vam veure que no era de broma el vent que ens ho havia fet descartar d’entrada. Durant aquest curt tambaleig pel port olorós, l’Ernest encara va tenir temps de fer-nos sortir a unes quantes fotos de rigor davant dels esclats de llum fúcsia. Ja no em vaig poder treure del cap en tota l’estona que allò era com haver pujat en una atracció de la fira de Salou abans que arribés Port Aventura, com si ens haguessin donat descomptes per descobrir-hi la màgia del Kitsch. 

Amb ànim de documentalista, la senyora d’en tal, que finalment havia decidit comunicar-se només amb els periodistes mascle de la nostra taula, va treure la càmera comprada fa deu anys: un dels meus companys d’ofici havia fet diversos passos en fals darrere de la seva nòvia fins que havia aconseguit treure-la a ballar. Les ulleres d’ell, noves de trinca, lluïen sobre el pòmul jove d’ella. Només llavors vaig començar a notar la petita música que sortia d’algun lloc de la barca. El meu avi els hauria dit alguna cosa sobre el Fred Astaire i la Ginger Rogers mentre, al cel, cremava la darrera artilleria multicolor com si s’hagués acabat el temps abans d’hora. Jo menjava coca i xocolata sota l’esclat de la Lluna mentre l’Ernest ja s’escrivia missatges amb una altra.

Al fons de la memòria. "El pou dels maquis"

Ordenar la memòria, quan ve tan carregada de fets i encara enteranyinada, a part de ser una feina laboriosa, en casos com el de El pou dels maquis, de Margarida Aritzeta, fa evident una implicació més íntima de l’autora, els dubtes necessaris a l’hora de parlar d’allò que forma part de la història familiar i personal de la postguerra. Entre paràgraf i paràgraf d'aquesta novel·la en forma de diari, i ja abans d’entomar el llibre de documents, el “making of” que l'acompanya, és fàcil deixar-se lliscar cap a l’altra banda, la que hi ha entre bambolines, la recomposició d’un trencaclosques de peces escampades per l’impacte del franquisme i la clandestinitat. “No em puc treure del cap tants anys de silencis”, Aritzeta ho deixa escrit al mateix text, mentre descabdella la corda d’aquella història dels maquis que feien un pou a casa seva.

Alguns dels protagonistes es converteixen en actors d’una novel·la que també és d'intriga i aventures, i és a partir de la seva experiència, que se’ns descriu el funcionament del Partit Socialista Unificat (PSU) de les Joventuts (JSU) i del Partit Comunista Espanyol, entre altres, i la manera en què van influir en l’ideari de la gent dels pobles. Alguns maquis o guerrillers antifranquistes, encara que ja no tinguessin el mateix suport dels partits i les organitzacions comunistes i veiessin que no arribaria mai l'ajuda dels Aliats, van arribar a esdevenir un símbol de l’instint de llibertat de l’època. La novel·la deixa entreveure que l’heroïcitat no va ser tan sols que alguns d’aquells empresonats durant “la caiguda dels vuitanta”, amb diferent grau d'implicació, haguessin fet front a les tortures sense delatar els companys i el partit, sinó la fidelitat a una causa que va ser la que els va donar la força necessària.

L’herència del nou periodisme, o la manera d’explicar uns fets reals noticiables de manera literària, encaixa de manera ideal en un cas com el del El pou dels maquis. El llibre “Els fets, els documents” en el qual Aritzeta recull l’anàlisi de la informació utilitzada però també les seves impressions i moviments mentre es documentava, és el que combina més clarament els fets històrics i l’experiència d’investigació. A la novel·la ha posat en joc aquella realitat que ha anat descobrint en l'entramat de persones i fets que sovint van succeir de manera simultània en diversos punts de Catalunya, Espanya, França, la Unió Soviètica o Els Estats Units d’Amèrica, durant la postguerra espanyola i la Segona Guerra Mundial. Encara que a vegades els noms (els reals i els àlies) s'encreuin i arribin a crear dubtes sobre la identitat d’alguns personatges, al final, destenyida l’ombra de la clandestinitat, tot torna a lloc, ja es pot reconèixer qui és qui, i estem avisats que –encara que ens pesi- alguns dels actors són una invenció necessària per al teixit de la trama.

La descoberta a través d’aquestes pàgines d’uns fets que toquen tan de prop desencadena també la troballa d’una història que va succeir a escala internacional, encara que a grans trets aquesta sigui de sobres coneguda. La trama, però, se centra en allò que, en molts casos, també va ser nou per la narradora, perquè els avantpassats més directes no en volien –o no en podien- parlar. Hi referencia fets i biografies de persones implicades, com Dolores Ibárruri, “la Pasionaria”, i Santiago Carrillo, del PCE, o el mateix Stalin, que ja han estat més documentats i biografiats, però l’objectiu del llibre és aquella postguerra a petita escala, a nivell local. L'escriptora Almudena Grandes, al llibre Inés i la alegria (2010), de la sèrie Historias de una guerra interminable, novel·la la Invasió de la Vall d'Aran (1944) en el que segurament és un precedent per al Pou dels maquis. Grandes posa el punt de mira en la vida dels treballadors, que formen part d'una lluita transcendental contra el franquisme, de la mateixa manera que ho van fer els que arribaven aquell 1946 a la Masia Cardellà de Valls per fer-hi un pou.

El Pou dels maquis pot ser una novel·la important perquè ofereix un relat del dia a dia de la lluita antifranquista des de molt endintre i les estridències justes, amb la clandestinitat com un risc que per a alguns va esdevenir quotidià, encara que comportés jugar-s’hi la pell. Si ara encara sorprèn llegir, entre altres detalls del context de l'època, que el 1946 en alguns sectors es creia que el règim de Franco estava a punt de caure, deu ser, en part, perquè encara no se sap fins a quin punt encara es troba enterrat tot el més dolorós d’aquells anys.

A sang freda

Truman Capote (foto: Irving Penn)

A sang freda, de Truman Capote, va ser un dels llibres del nou periodisme que em va captivar. A part dels fets que centren la trama d’aquesta obra a mig camí entre l’assaig i la novel·la, l'assassinat d’una família sencera sense motiu aparent i la posterior investigació policial i detectivesca, narrats sense enfangar-se en els detalls morbosos, el que vaig trobar més interessant de l’obra de Capote va ser el que semblava una fixació del narrador per un d’ells, que el porta a fer una introspecció única en la ment d’un presumpte assassí. De fet, aquest llibre sobre un crim ocorregut als anys cinquanta a un poblet de Kansas, era una lectura obligada de la carrera en l'assignatura anomenada ‘nou periodisme’, per tot allò que deu representar dintre d’un estil periodístic necessitat de tècniques literàries i bones dosis de crua realitat per fer-se entendre. Podríem dir que la rigurositat aquí enfoca més en la posada en escena, el que veuen els ulls de qui escriu, que moltes vegades pot esdevenir ultra realista. 

Aquest de Truman Capote és un altre llibre que em va bé com a purga: ja és això el que es devia buscar en el treball dels “nous periodistes”, el buidat interior dels quals ens hauria de deixar llegir amb més o menys esforç tota la càrrega sentimental que sempre carreteja un determinat moment històric. No puc oblidar tampoc altres obres que vaig tastar, com Fiesta, de Hemingway; Miedo y asco en las Vegas, de Hunter S. Thompson, situat en el periodisme gonzo, un nou periodisme portat a l’extrem, o Homenatge a Catalunya, de George Orwell, encara que no gosi posar-lo al mateix sac. 

Ara, posem que en aquella manera d’explicar-se a través de la literatura i l’autenticitat d’una mirada pròpia, hi vaig veure un ganxo per agafar-me, pensant que havia trobat alguna cosa nova per posar en pràctica, amb les pretensions suficients. Posem que després dels primers treballs que vaig fer per a l’assignatura, i fora d’alguns posts al blog que tenia llavors, no hi va haver cap més intent de publicació d’un text d’aquell tipus, fins que la idea de fer-ho va anar quedant diluïda. Posem que, només l’any passat, van ser acomiadats més de 6.000 periodistes arreu dels Països Catalans. Posem, doncs, que la gent que es vol dedicar a la comunicació d'algun tipus, i encara més si ho fan d'una manera poc convencional, no hagi de quedar-se de braços plegats, esperant que algú li pagui per fer el que fa. Posem que una no  pugui deixar de llegir, ni d'escoltar, ni de parlar, ni d'escriure, ni de treballar... no fos cas que un  dia, sense aparent premeditació ni que res li ho hagi fet notar, en desapareguessin les ganes.