No és ser valent

No és ser valent, ser valent quan se sap tot. Quan per fi s’ha trobat l’empunyadura, les eines d'una lluita poden trobar ferides obertes a la fusta, preses per la sal.

'Peine del viento' (Donosti, 2010)

Rogent

El cel és rogent
darrere el semàfor,
ja pinta la consigna
de milions de ments
lligades com la terra i els peus,
amb el deute de naixement.
Arrenco sense més direccions
que carretera i el sentit del qui guaita
què passa darrere la finestra.

Etiquetes de Technorati: poemes,premsa,imatges,som

Mort d’un poeta

Ja farà un parell de setmanes que va morir Salvador Iborra, un poeta i lingüista valencià que vivia a Ciutat Vella. L’assassinat del noi, quan provava de recuperar la bicicleta robada d’un amic sota mateix de casa seva, fa que l’absurd sigui la millor excusa per arribar a aquests versos del mateix Iborra, al llibre Els cossos oblidats (2010):

"Aquesta albada pleníssima de suburbis em corprèn,
aquesta inquieta tristesa d'estimar a soles,
el cristall i la boira dibuixada en la finestra,
l'herba que creix neutra en aquesta solitud arruïnada,
el consol de saber que podíem haver estat feliços".

I a uns altres, que vaig penjar fa temps al blog i que ara he tornat a recordar:

“De qui va desaparèixer
escapçant tasca
en queda
el contingut de l’envàs.
El dins
dóna la mesura
en què les mancances
perden imprescindibles
en el transbord.
No es pot dir sovint
qui ens falta,
que és massa tangible:
després d’una alenada
queda clar rere el vidre
els que hi som,
i, sobretot,
què hi fem, encara.”

Article de Bru Rovira (diari Ara / 9 d’octubre de 2011)

Fredor numèrica

Per les escletxes de comunicació
arriben esgarips de fredor numèrica.
En algun lloc conten mort
sota núvols immòbils
de clemència internacional
i la seva ombra s'allarga
al carrer de davant de casa.
Passant comptes
amb un temps que et pesa
murmures que plogui, que netegi fort
les ignoràncies contemporànies
i bati per comprensió a l’era.

Última casa

Des de la teva platja, especules amb els orígens i la consistència del seu retorn, però saps on et fonamentes l'última casa.

Cementiri de Sinera (Arenys de Mar)

 

Cementiri de Sinera

"Quina petita pàtria

encercla el cementiri!

Aquesta mar, Sinera,

turons de pins i vinya,

pols de rials. No estimo
res més, excepte l'ombra

viatgera d'un núvol.

El lent record dels dies

que són passats per sempre."

                            Salvador Espriu, Cementiri de Sinera

Mite de la llengua (en construcció)

No matarem cap vers amb artificis,
serem la suma d’uns quants mots
d’abans i de demà
amb un batec de tot el dins
que ressona a la llengua.

La gana ja obre un ull a l'estómac
per atiar la paraula
a la corda de la parla.
Ben viva va de boca a orella
i, de nou, a punt als llavis,
es diu avui, ara!

Paraules que pesen (Diada de Vicent Andrés Estellés)

Quatre ratlles per al poeta
que porta un poble a les dents
i parla del que sap
perquè s’ho posa a la boca,
en paraules que pesen
i esbrossen camins
al pas ferm del dir.

Quatre ratlles,
de nou,
per al poeta transparent,
que dóna llum
amb pasta de paraules
que ens fan una casa.

Es fon en propi ungüent,
l’home de les ulleres de lletres,
i jo no sé si vull més les paraules
o el país que li fa de capa
i vol embranzida, encara,
d’alè de la seva gent.