divendres, 19 d’octubre de 2012

El salt


"D’arreu unes vistes tan estretes./ És difícil eixamplar l’horitzó,/
per tant, arrodoneixo l’horitzó!/ L’arrodoneixo!" (Leopold Staff)


El dia que l’australià Felix Baumgartner va trencar la barrera del so, el perfil de la Terra des de la pantalla de la televisió era blau, com a les pel·lícules de ciència ficció. Aquell home que anava d’astronauta estava a punt de fer un salt  des de l’estratosfera pagat per patrocinadors que li empaperaven el casc i el vestit amb la seva marca, i ell es va llançar, encara que no estigués del tot convençut que arribaria a baix sencer, diria. I que alci el braç, qui sàpiga res del cert. De fet, n’hi ha que ni tan sols van creure que ningú hagués estat capaç d’arribar a la Lluna, l’any 69 del segle passat, que tot podria haver estat un complot dels Estats Units o un decorat perquè la gent estigués entretinguda i de cara a la televisió.

La sensació de transcendència i de vertigen, segons la sensibilitat de cadascú, que s’ha generat a Catalunya i també a l’Estat Espanyol des de la manifestació del passat 11 de setembre i de la qüestió de la Independència d’aquest tros de país, sembla que ha de trobar un remei més tard o més d’hora, però com més aviat millor. Segur que és possible, encara després de tants anys, no encertar-ho del tot a l’hora d’escollir com ho fem i qui volem que encapçali el govern d’aquest poble que som. Més poc responsable seria deixar que la inquietud que ara nota més gent que abans senzillament s'abandoni per pur esgotament, o quedi diluïda després de donar-hi tantes voltes. Com el rastre del pas d’un avió al cel, que promet una direcció clara fins que, finalment, desapareix.

Poden ser motiu de diverses taquicàrdies, les qüestions que queden per tractar, abans de ser un país normal, i si no les hem resolt abans, amb el temps que hem tingut, deu ser perquè som els que som -i ja sabem com les gastem. Per força, haurem de trobar temps per dir com ha de ser el primer pla i la vista panoràmica d’aquest racó de món palpitant. El perill és el d’haver-nos de penedir, també, d'haver deixat passar aquest moment per anar de cap a un encefalograma de perspectives poc optimistes. N’hi ha que ja fa massa temps que es preparen pel salt, i d’altres potser es faran enrere abans de la capbussada. Els que necessitin agafar aire, poden pensar que més difícil semblava enlairar-se fins a deixar la petjada a la Lluna. 

2 comentaris:

  1. Ei Raquel, m'encanta aquesta paral·lelisme que fas entre els dos salts. El nostre però, no està patrocinat, i d'arribar sencers, segur que hi arribarem, ara, serà complicat toca terra amb els peus junts. Només t'ha faltat la música dels Manel per arrodonir-ho.

    ResponElimina
  2. El paral·lelisme no sé si és gaire exacte, però els dos peus espero que toquin terra el més junts possible! Vagi bé, Teresa!

    ResponElimina