divendres, 12 d’octubre de 2012

D'oracions


Un llibre que porta per títol “Llibre d’oracions” d’entrada pot fer enrere als menys avesats a llegir obres de caire religiós, però el que hi ha dins de la que acabo de rellegir no serveix per a encomanar-se a ningú. Potser tan sols és un acte de 'mística domèstica', com el nom d'un disc del cantautor Roger Mas. Els poemes que Joan Guasch va incloure en aquest llibre se m'han acabat de desplegar i han pres cos en la segona llegida. Potser com els hàbits, que adquireixen sentit quan ja s’han instal·lat de debò, perquè ens fan emmotllar al dia a dia.

Més enllà del vers curt i la rima fàcil, endevino que els versos d'aquest Llibre d’oracions, el primer de l'autor vallenc, han volgut córrer el risc d’explicar realitats. "Realitats" de la manera en què les coses són “realitat” en poesia, i, per als lectors als que això no els motivi prou, o que no tinguin desig d'una sinceritat que sempre pot ser simulada, com a mínim no podran dir que a aquests poemes els ha mancat apassionament i implicació amb el món que els envolta –que  “ens” envolta. Guasch ho planteja d’una manera molt personal: cada poema ve precedit per una introducció, una posada en escena que la majoria de vegades atrapa tant o més que els mateixos versos.

L’autor fa ús de la repetició sempre que vol,  quan necessita la reiteració per crear les imatges o un ritme per als seus poemes, però la simplicitat d’aquesta estructura -no sense una experimentació que creix fins al darrer poema- no és fruit d’una feina fàcil. Joan Guasch deu ser d’aquells que saben donar forma a la complexitat interior amb quatre paraules poderoses, escollides exhaustivament, que toquen el lector i que saben moure’l per dintre.

A Llibre d'oracions, el poeta es fon en la profunditat de les coses de cada dia, però, de sobte, ens ensenya un punt de vista global i realista sobre la pròpia vida. De fet, els rituals lluminosos de l’inici del llibre, acaben carregats de sal de llàgrimes cap al final, potser per les mancances de sempre, que empenyen rere la rutina. Diu aquest poeta que, després dels versos, “sempre quedarà el ritual”, i el seu consol ve de la mateixa naturalitat ancestral amb què passen les generacions: "Morir per poder-me endur el temps viscut, energia pura."




2 comentaris:

  1. Ostres! Des de la intimitat del recer de les paraules, moltes gràcies. És curiós de veure que els llibres van vivint després del seu naixement. Ens anirem retrobant per aquest èter.

    ResponElimina
  2. De res, Joan! m'imagino que deu ser curiós. Deu fer un parell d'anys (o més) que em vas parlar sobre el llibre a Valls, i ja veus que encara cueja. Fins aviat!

    ResponElimina