dijous, 24 de gener de 2013

El viatge de tornada. Joan Reig i Refugi a La Selva del Camp *


A la presentació a La Selva del Camp de Viatge a Ítaca , el nou espectacle de Joan Reig i Refugi, em va semblar que tot m’era una mica conegut. Aquella cançó del disc mític que Lluís Llach va treure el 1975 encetava un concert amb el públic guanyat ja d’entrada, a jutjar pels nombrosos caps brandant les lletres i entonant el cant. D’una punta a l’altra del Castell del Paborde devia ressonar un Viatge a Ítaca que manté la polisèmia de tot viatge, encara que al capdavant hi vagi una altra veu i nous arranjaments. Ja ho hauria pogut fer més sovint, això de cantar, aquest bateria dels Pets i de Mesclat. Reig de seguida esdevé un vell conegut dalt de l’escenari, mirant d’afinar i fent discursos propis de la Nova Cançó, i encara afegint-hi de tant en tant el desacomplexat cop de taló i giravolt, com encara fa en Rafael.

  El pianista Joan-Pau Chaves, el bateria Pep Solà i l'Albert Vila al contrabaix acaben de conformar el grup de Refugi, que va començar el 2006 anant pels instituts a explicar això de la Nova Cançó. A la segona part del nou espectacle, Raimon, M. Del Mar Bonet, Jordi Fàbregas, Ovidi Montllor, Guillem d’Efak, Quico Pi de la Serra i Pau Riba, que un dia van estendre la Nova Cançó pels Països Catalans, són els mestres en un viatge que ara és de tornada, amb la veu dels qui ja saben prou qui són. Ho deia Ovidi Montllor, a la cançó L’escola de Ribera: «l’ensenyança era com era. Els ensenyats, el que som. Ni més ni menys que el que som». I així, Reig també aprofita per anar introduint un discurs que sembla apaivagar un públic que, si bé més experimentat, n’és tan assedegat com fa dècades. Els Refugi han trobat el moment precís per reivindicar la cançó com a arma revolucionària i obra d’art perdurable a través dels anys i dels pobles, que encara que canviïn, a vegades tornen a emprendre el viatge que un dia ja van fer.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada