Ser el propi mur. El mite de Salvador Espriu

Potser les commemoracions de centenaris de naixements d’escriptors, com ara l'any Espriu, serveixen perquè foragitem una mica qualsevol pretensió de viure culturalment desencadenats. I és que, t'agafa vergonya, quan te n’adones que res del que dius no és ben bé nou, si encara no te n'havies adonat. Per tant, val més reconèixer-se aviat com a incansable projector de veus passades, un perpetuador més d’aquest joc del telèfon, que distorsiona i crea, de nou.

Salvador Espriu és un d’aquells que ha anat i ha vingut, en les predileccions literàries del país. Aquest vaivé, prou interessat per la tendència política i la dels qui manen en el sector cultural, en part també ha fet que només se'n conegui, a grans trets, la seva faceta patriòtica, el seu cant plorós però propagandístic català, immers en La pell de brau. Llegeixo al diari Núvol un poeta d’avui que diu: “Espriu? Parlem-ne menys i llegim-lo més”. Seria tot un detall per a molts lectors, que ara la promoció de l’autor anés d’això, de fer que per fi el llegim.

El que em motiva a parlar-ne, després d'haver-ne llegit tota la poesia que he tingut entre els dits, és la faceta d’Espriu com a creador de mites, i especialment la vitalitat que es desprèn del mite de Sinera, l’anagrama d’Arenys de Mar (el municipi on passava els estius l’escriptor i d'on en guardava records d'infantesa), que sembla provenir dels instints més profunds no tan sols d’Espriu, sinó de tot un poble en un determinat context històric.

En la poètica d’Espriu, a vegades es fa difícil destriar allò que és propi de l'autor d’aquelles imatges que procedeixen d’altres literatures clàssiques. Però és el mite de Sinera el que tenyeix bona part d'aquesta obra lírica, fins al punt que es va estenent des del primer fins a l'últim poemari, de manera evident o com el llot, al fons, i es consolida en la seva veu en paral·lel a una trajectòria vital i literària molt condicionada per l’entorn.

Tot i que la postguerra avançava, deixant enrere –això sí- records i impotència davant l’efecte devastador del temps, per al poeta encara quedaven oberts molts dubtes sobre el futur del seu poble i també sobre les relacions entre Catalunya i Espanya. La difícil resolució de les incògnites devia fer que la introspecció, cap a una època anterior a la guerra, la infantesa, un temps de plenitud, semblés cada vegada més dolorosa per inabastable. Així, ell podria haver estat un caminant fent incansables cercles cap al seu dins, en una íntima recerca de respostes, projectant-se amb un nom que ja llavors li sonava prou lapidari: "Presoner dels meus morts i del meu nom, / esdevinc mur, jo caminant per mi."*

*del Poema "Sentit a la manera de Salvador Espriu". El caminant i el mur, 1954

Espriu també en aquestes entrades.