dilluns, 16 de desembre del 2013

Empassa mentida


Veu el més lleig que fem la gent
i en cada pou enllardat de negre 
sent la pudor de la mentida 
que un es diu a sí mateix,
fins al final, en darrer terme, 
emmerdant la profunditat:

és ben fonda, quan t’embolica
i et llença en cru cap avall;
et tapa els porus de sortida,
t’enganxa a una membrana dura, 
els pulmons se’t fan com esponges 
d’aigua bruta. Transpires culpa 
en els marrons de cada plor.

Vas escopint cap a la sang
(més que una herència rebutjada)
que et va a les extremitats,
renegant de tu a cada riba, 
dessalant, per fi, tota llàgrima 
que t'encomani humanitat.


2 comentaris:

  1. Raquel, t'imagines un mitjà de comunicació en el qual poguessis confiar plenament? Potser el pessimisme ens aclapararia si sabéssim tota la veritat. Només amb el que anem sabent de tant en tant ja quedem aixafats...

    ResponElimina
  2. Imaginar-me'l sí que me l'imagino! (encara que no sé com seria...) I tant, el nostre cervell té sistemes de defensa, hi ha coses que potser no volem saber gaire...

    ResponElimina