Veu per a l'optimisme. Titot i David Rosell

Segur que més d'un recorda haver anat a algun concert més per afinitat ideològica amb el grup que toca, que per gust musical. Titot (Francesc Ribera) i David Rosell ahir a l'auditori de Mas Miquel de Valls van tornar a fer evident la necessitat que té el públic de certes cançons. Les lletres sonaven sense l'empenta dels concerts de Brams, però amb la mateixa càrrega de la veu que és valenta a "sóc d'un país, sóc del món" o "Vull per a demà", per no dir-les totes. Titot aquí porta encara més a flor de pell la cançó "Un secret que t'havia de dir", que es converteix en la narració d'uns fets que colpeixen més enllà de la lletra i de la melodia. La música ha de mirar d'adaptar-se a un relat al qual sovint li sobren lletres per a l'estrofa, però els rescaten la fermesa i l'atractiu d'una i altra veu.

Titot i David Rosell fa deu anys que com ara a l'espectacle L'Esca del pecat, porten als escenaris cançons del grup Brams en un format més íntim, a més de versions d'altres autors. L'entesa entre els dos membres de la formació es veu perfecta des de baix. L'un reforça incansablement el contingut de les cançons amb explicacions que volen fer arribar el missatge al públic sigui com sigui; l'altre hi posa la guitarra, cors i serenitat. "Com una flor que surt amb el desgel" són formacions com l'Esca del Pecat, Mesclat, o els mateixos Brams, que compten amb dues dècades d'experiències compromesos amb la resistència, música per a l'optimisme en un lloc com aquest.

 

M'ofereixo per a fer crítica i crònica cultural

Al principi d'obrir aquest blog, el 2009, hi penjava breus reflexions en forma de poema (o breus poemes en forma de reflexió), però, sobretot a partir de l'especialització en llengua, cultura i literatura catalanes, ja hi he fet un bon conjunt de crítiques d'obres de narrativa, poesia i assaig, cròniques d'esdeveniments i altres articles i reflexions de caire cultural, a part dels poemes que se m'hi escapen de tant en tant. Gràcies a això he descobert el plaer d'escriure sobre literatura, de la immersió en els personatges, els textos i els autors, i, sobretot, he tornat a llegir més per plaer que per obligació.

Aquest treball de crítica i crònica literària i també musical, ha reafirmat les ganes d'obrir-me una via en el camp del periodisme cultural, encara que faci temps que provo sense èxit de trobar feina remunerada en algun mitjà de comunicació (a part de col·laboracions esporàdiques que faig amb molt de gust), sigui a temps parcial o a tant per article i amb una compensació més aviat simbòlica. L'especialització en cultura és ara per a mi una manera d'acotar allò que m'agrada i que honestament puc oferir. Per això penso insistir en aquest sentit. I, de moment, també em vull creure que en aquest ofici el fet de viure "a comarques" encara no és un luxe, perquè fer periodisme des d'un poble o una ciutat petita segurament és tan difícil com necessari.

Per tot això, ara he pensat que una manera de desencallar aquesta situació i de continuar afinant les eines de treball, és la de proposar-me com a redactora de ressenyes, cròniques culturals i articles de caire promocional per encàrrec, a més d'assessorament en la redacció de textos. Si sou d'un mitjà de comunicació i necessiteu algú que us faci crònica cultural i ressenya de llibres, o heu publicat un llibre i voleu que us n'escrigui una ressenya, o bé teniu un grup de música i us agradaria que fes un comentari sobre el disc o sobre el concert, escriviu-me a raquelestradarticles@gmail.com i podem parlar d'aquestes i altres propostes d'articles que em feu. Aquí trobareu alguns dels meus articles, treballs i altres publicacions.

D'un glop i sense baranes. Roger Mas i la Cobla Sant Jordi a Reus

Quinze músics en un escenari es col·loquen estratègicament per fer sonar els instruments d’una cobla sense fer-se nosa, com s’ha fet sempre abans de qualsevol ballada. També hi ha una bateria i un piano, i un cantautor al mig posant-hi veu. Aquest vespre del 14 de desembre, des del seient del Teatre Fortuny de Reus, la fusió entre la Cobla Sant Jordi i Roger Mas és l’experiment reeixit, per necessitat molt treballat, però d’una fluïdesa sorprenent. Els minuts introductoris del concert, talment com si reproduïssin els del disc, serveixen perquè els sons de la cobla es despleguin abans de deixar entrar la veu de Mas, que ve després amb espardenya catalana.

El posat dels músics és altiu, potser perquè saben que tracten amb una matèria primera riquíssima, perquè així ho demana la memòria de Mossèn Cinto Verdaguer, Maria Mercè Marçal, Rosalía de Castro, Joan Lamote de Grignon, Fabrizio de Andrè i Francesc Pujols, tots cridats ara i aquí; i la Muixeranga, i el basc Haika Mutil. Mas és d’aquells que pateix cada cançó que canta i que ha compost o adaptat, i el públic agraeix la bona interpretació, o fins i tot, la sinceritat, el gest afectat. Les referències a les darreres gestes d’un govern de l’estat espanyol que menysprea la diversitat i cultural i lingüística fan que s’acabi de guanyar un públic que aplaudeix amb delit. 

Des del pati de butaques es fa difícil dir si l’adaptació ha estat més difícil per a una cobla experimentada, que ja ha tractat amb cantautors com Pascal Comelade, o per a Roger Mas, qui sembla que creix en els directes que no són senzills. Potser d’aquí ve la seva ànsia per retrobar-se a cada disc, a partir d'una investigació a la qual només hi posa límits la mateixa tradició musical. Si bé Mas sembla que s'ha especialitzat en fer-se una mica seves altres maneres de fer música, aquesta diversitat és la que homogeneïtza un estil propi, no la fidelitat ni les capelletes. Mas no s’ha casat amb el pop, ni amb la cançó italiana, ni amb els poemes de Verdaguer, ni ara amb la Cobla Sant Jordi. Potser ni tan sols serà per sempre un bandautor, encara que el terme li quedi tan bé. Per això és un cantant totalment reconeixible amb capacitat d’oxigenar-se mentre s’arrela encara més a una tradició.

El conjunt d'avui al Fortuny ofereix aviat la cançó “Si el mar tingués baranes”, basat en el poema de Maria Mercè Marçal que aquest any s’ha endut el Premi Miquel Martí i Pol de cançó musicada. És la seva declaració d’intencions:  “I és aquí on jo et cerco / no sé per què ni com, / dins la nit esmolada, / com la tempesta el torb, / pel mar sense baranes, / pel cel sense mollons”. Les cançons de Roger Mas a més d’un li provoquen un pessigolleig en un lloc força profund de la ment, que baixa pel tronc cap a la medul·la espinal: com un arbre mogut per l’aire, però a batzegades, a vegades com si hagués agafat una forta embranzida que et deixa tocat, i et despentina. Un espectacle que provoca vertigen a cronistes que es corprenen amb molt de gust.