El posat dels músics és altiu, potser perquè saben que
tracten amb una matèria primera riquíssima, perquè així ho demana la memòria de
Mossèn Cinto Verdaguer, Maria Mercè Marçal, Rosalía de Castro, Joan Lamote de
Grignon, Fabrizio de Andrè i Francesc Pujols, tots cridats ara i aquí; i la Muixeranga, i el basc Haika
Mutil. Mas és d’aquells que pateix cada cançó que canta i que ha compost o
adaptat, i el públic agraeix la bona interpretació, o fins i tot, la
sinceritat, el gest afectat. Les referències a les darreres gestes d’un govern
de l’estat espanyol que menysprea la diversitat i cultural i lingüística fan
que s’acabi de guanyar un públic que aplaudeix amb delit.
Des del pati de butaques es
fa difícil dir si l’adaptació ha estat més difícil per a una cobla experimentada,
que ja ha tractat amb cantautors com Pascal Comelade, o per a Roger Mas, qui
sembla que creix en els directes que no són senzills. Potser d’aquí ve la
seva ànsia per retrobar-se a cada disc, a partir d'una investigació a la qual només hi posa límits la mateixa tradició musical. Si bé Mas sembla que s'ha especialitzat en fer-se una mica seves altres maneres de fer
música, aquesta diversitat és la que homogeneïtza un estil propi, no la
fidelitat ni les capelletes. Mas no s’ha casat amb el pop, ni amb la cançó italiana,
ni amb els poemes de Verdaguer, ni ara amb la Cobla Sant Jordi. Potser ni tan sols serà per sempre un bandautor, encara que el terme li quedi tan bé. Per això és un
cantant totalment reconeixible amb capacitat d’oxigenar-se mentre s’arrela
encara més a una tradició.
El conjunt d'avui al Fortuny ofereix aviat la cançó “Si el mar tingués
baranes”, basat en el poema de Maria Mercè Marçal que aquest any s’ha endut el Premi
Miquel Martí i Pol de cançó musicada. És la seva declaració d’intencions: “I és aquí on jo et cerco / no sé per què ni
com, / dins la nit esmolada, / com la tempesta el torb, / pel mar sense
baranes, / pel cel sense mollons”. Les cançons de Roger Mas a més d’un li provoquen
un pessigolleig en un lloc força profund de la ment, que baixa pel tronc cap a la medul·la espinal: com un arbre mogut per l’aire,
però a batzegades, a vegades com si hagués agafat una forta embranzida que et
deixa tocat, i et despentina. Un espectacle que provoca vertigen a cronistes que es corprenen amb molt de gust.
