dissabte, 15 de desembre de 2012

D'un glop i sense baranes. Roger Mas i la Cobla Sant Jordi a Reus


Quinze músics en un escenari es col·loquen estratègicament per fer sonar els instruments d’una cobla sense fer-se nosa, com s’ha fet sempre abans de qualsevol ballada. També hi ha una bateria i un piano, i un cantautor al mig posant-hi veu. Aquest vespre del 14 de desembre, des del seient del Teatre Fortuny de Reus, la fusió entre la Cobla Sant Jordi i Roger Mas és l’experiment reeixit, per necessitat molt treballat, però d’una fluïdesa sorprenent. Els minuts introductoris del concert, talment com si reproduïssin els del disc, serveixen perquè els sons de la cobla es despleguin abans de deixar entrar la veu de Mas, que ve després amb espardenya catalana.


El posat dels músics és altiu, potser perquè saben que tracten amb una matèria primera riquíssima, perquè així ho demana la memòria de Mossèn Cinto Verdaguer, Maria Mercè Marçal, Rosalía de Castro, Joan Lamote de Grignon, Fabrizio de Andrè i Francesc Pujols, tots cridats ara i aquí; i la Muixeranga, i el basc Haika Mutil. Mas és d’aquells que pateix cada cançó que canta i que ha compost o adaptat, i el públic agraeix la bona interpretació, o fins i tot, la sinceritat, el gest afectat. Les referències a les darreres gestes d’un govern de l’estat espanyol que menysprea la diversitat i cultural i lingüística fan que s’acabi de guanyar un públic que aplaudeix amb delit. 

Des del pati de butaques es fa difícil dir si l’adaptació ha estat més difícil per a una cobla experimentada, que ja ha tractat amb cantautors com Pascal Comelade, o per a Roger Mas, qui sembla que creix en els directes que no són senzills. Potser d’aquí ve la seva ànsia per retrobar-se a cada disc, a partir d'una investigació a la qual només hi posa límits la mateixa tradició musical. Si bé Mas sembla que s'ha especialitzat en fer-se una mica seves altres maneres de fer música, aquesta diversitat és la que homogeneïtza un estil propi, no la fidelitat ni les capelletes. Mas no s’ha casat amb el pop, ni amb la cançó italiana, ni amb els poemes de Verdaguer, ni ara amb la Cobla Sant Jordi. Potser ni tan sols serà per sempre un bandautor, encara que el terme li quedi tan bé. Per això és un cantant totalment reconeixible amb capacitat d’oxigenar-se mentre s’arrela encara més a una tradició.

El conjunt d'avui al Fortuny ofereix aviat la cançó “Si el mar tingués baranes”, basat en el poema de Maria Mercè Marçal que aquest any s’ha endut el Premi Miquel Martí i Pol de cançó musicada. És la seva declaració d’intencions:  “I és aquí on jo et cerco / no sé per què ni com, / dins la nit esmolada, / com la tempesta el torb, / pel mar sense baranes, / pel cel sense mollons”. Les cançons de Roger Mas a més d’un li provoquen un pessigolleig en un lloc força profund de la ment, que baixa pel tronc cap a la medul·la espinal: com un arbre mogut per l’aire, però a batzegades, a vegades com si hagués agafat una forta embranzida que et deixa tocat, i et despentina. Un espectacle que provoca vertigen a cronistes que es corprenen amb molt de gust.


4 comentaris:

  1. N'havia escoltat algun tema que hi ha per aquests èters i he de dir que em vaig quedar clavat davant la pantalla. M'imagino que un directe ha d'impressionar.

    ResponElimina
  2. Sí, Joan, i amb la Cobla Sant Jordi al darrere impressiona més encara. Un espectacle calculat (per força), intel·ligent i emocionant, però alhora, alegre, d'alguna manera.

    ResponElimina
  3. Magnífic concert, realment, el d'ahir, que també vaig tenir el plaer de poder seguir. I magnífica la crònica.
    Molt interessants els comentaris que va deixar anar Roger Mas, i l'agraïment que va fer al públic "elegant i exigent" del Fortuny. Realment, va haver bona sintonia entre el treball exigent i ric de Mas i l'escolta atenta i respectuosa del públic. Ambdós (artista -artistes-) i públic, coïncidien en una postura a mig camí entre la seriositat de la cultura entesa amb rigor i la conyeta d'un cert distanciament irònic envers els missatges que d'altra manera podrien sonar ampul·losos. Una actitud molt catalana, penso...

    ResponElimina
  4. Hi estic d'acord! i em pregunto si el comentari sobre l'elegància i l'exigència del públic de Reus, no venia, una mica irònic, per les dues dones que es disputaven el mateix seient a la primera fila abans que comencés el concert. Una s'esperava dreta, i l'altra deia que no es pensava aixecar de la cadira.

    ResponElimina