Espriu! (malgrat el seu propi nom)

A la sortida del Teatre Principal de Valls una parella sentencia que Salvador Espriu els deprimeix. No sé si la descripció que fan del seu propi estat d’ànim després d’assistir a la lectura dramatitzada és totalment honrada, però el que està clar és que aquesta obra passa més bé als qui porten força versos i altres línies de l'autor llegits de casa unes quantes vegades. Sinó, imagino que des del pati de butaques el que diuen els quatre de l’escenari pot sonar com un seguit de sentències evocadores amb nexes en comú, que esclaten amb els poemes més coneguts, aquells que apel·len més directament al lector o a l’oient. És clar que tot dependrà de l’oïda de cadascú, però el públic iniciat és el que podrà lligar caps, situar els versos, els fragments de teatre i les paraules de l’autor d’Arenys de Mar en un llibre i en un moment determinat de la seva trajectòria, gaudir del tot de la manera de dir-los que tenen els actors. Tothom podrà endevinar, però, el context en què van ser elaborats, gràcies també a una ambientació efectiva que ho indica amb naturalitat.

Intèrprets d'Espriu!

És veritat que potser n’hi hauria hagut prou amb aprofitar l’embranzida de l’Any Espriu per assegurar-se un mínim de ressò i d’èxit, per això el que és difícil és fer-ho creïble, que el públic s’ho empassi de gust, veient que la companyia La Perla 29 d’Oriol Broggi, que també és a l’escenari amb Clara Segura, Màrcia Cisteró i Marc Serra a la guitarra, s'ha passejat pels textos i el que li podia córrer pel pensament al de Sinera, arribant a una manera apropiada de dir-ho avui, en cinquanta minuts. Els actors sostenen els papers del guió com a elements imprescindibles del vestuari: “tot l’espectacle parteix d’aquí”, i sobretot amb aquells poemes més altius d’aquesta tria alcen la vista i potser hi ha algú del públic que repeteix les últimes paraules del vers que acaben de dir. Alguns també veuran que en l’exclamació d’”Espriu!” hi ha la reivindicació de l’obra de l’autor malgrat un nom propi que l’acapara sempre i a tot arreu, pagant el dolç peatge de la condescendència per ser un dels grans. Tant de bo es fes una mica més fàcil sentir també la veu dels qui queden a l'ombra del focus.

 

Blocs literaris d’aquí

Article publicat a la revista Viu Tarragona del novembre de 2013.

Avui que, per a molts mitjans, publicar sobre paper és un luxe inassequible i que les editorials, encara que els costi, també comencen a trobar alternatives al paper, periodistes i escriptors de tot tipus també fan servir internet per donar sortida als seus textos o perquè tinguin més repercussió. Potser mai abans havia estat tan fàcil que un escrit (sigui quina sigui la seva temàtica i sovint sense passar cap control de qualitat) tingués unes possibilitats semblants de difusió. Per això, gent que escriu relat curt i poesia i d’altres que fan crítica i ressenya literària i cultural, ha trobat en la xarxa en general i en els blocs en concret un espai on publicar sense passar pel tràmit de les editorials o dels mitjans de comunicació convencionals. Al Camp de Tarragona podem trobar diversos exemples de blocaires que s’entretenen parlant sobre literatura i sobre cultura en general. Amb el risc de deixar-me’n algun d’interessant, aquesta vol ser una tria de blocs de proximitat amb alt contingut literari que es mantenen actius.

Potser és just anomenar en primer lloc el bloc Tens un racó dalt del món, d’en Jesús Maria Tibau, de Cornudella de Montsant, escriptor de contes i activista cultural. Segurament és un dels pioners a organitzar concursos de tota mena a través d’un portal literari i és un exemple de perseverança a l’hora de fer difusió de la literatura i de les novetats del sector.

Des de Tarragona mateix, l’escriptora Olga Xirinacs administra un bloc en el qual sovint hi expressa experiències personals o qüestions d’actualitat de manera literària, acompanyades de fotografies, collages i referències a la pintura i a la música. A la mateixa ciutat, Rosa Comes, gestora cultural i poeta, manté el bloc Evito el verb, on s’hi poden trobar articles i altres treballs de l’autora que vinculen la difusió i la gestió de la cultura amb les noves tecnologies, remarcant la seva funció social. La també tarragonina Teresa Duch, que s’ha especialitzat en l’escriptura de contes, va obrir el bloc Salsa-ficció, on penja relats sovint elaborats a partir de la vivència personal o aliena.

Des de Reus, Ester Alberich parla sobre el seu dia a dia en posts que es converteixen en relats breus a La batalla quotidiana. De Valls són els blocs L’habitació dela memòria, de Joan Guasch, amb poemes i altres textos poètics; Col·lecció demoments, de Carme Rosanas, amb mostres dels seus versos i pintures i Terra de núvols, amb Haikus i Tankes de Joan Josep Miracle. Des del Pla jo mateixa administro La mullena, on s’hi pot trobar crítica literària i cultural, a més de poesia.

Si aquesta llista ha quedat curta, es pot fer una repassada als que s’han adherit al web Blocs de lletres, per a trobar el que més vingui de gust a cadascú i mantenir-se a l’aguait d’aquella activitat cultural que sovint troba la millor manera de difondre’s a través de la Xarxa.

Un vídeo de fa uns quants anys però encara força vigent, sobre els blogs literaris de llavors, que van donar forma a un llibre:

Entre la sucre i el fel: "La murga", de Montserrat Costas

Montserrat Costas

Com s’és una murga en japonès? Segurament el pèl a la sopa que Montserrat Costas (Capellades, 1976) delata en el seu nou poemari és tan molest en aquest país com al Japó. O no. És curiós pensar que, si bé aquí la majoria només sabrem llegir una meitat de La murga, un poemari bilingüe en català i japonès, seran molts més els japonesos que només en podran llegir una part. L’enigma del llenguatge es desplegarà durant tota l’obra, per molt fix que ens el mirem, com si s’hagués xifrat per fer la punyeta. De fet, va d’això el llibre. 

L’autora assegura que en Ko Tazawa, “el traductor per excel·lència del català al japonès” a qui van donar una Creu de Sant Jordi l’any 2003, “no havia suat tant des que va traduir Tirant lo Blanc”. La jove editorial Lapislàtzuli és la que va tenir la idea d’oferir aquesta obra en les dues llengües per donar-li un valor afegit. “A mi no se m’hauria acudit mai, però ho vaig trobar tan marciano, que hi vaig accedir”. Costas coneixia Ko Tazawa de la seva feina a Ara llibres, quan, com a editora, li va encarregar la traducció d’obres de Yukio Mishima al català, com El temple del pavelló daurat. Una de les poques fotografies que l’autora va fer en un viatge en solitari al Japó, el 2009, va ser davant d’aquest pavelló. El que s’enduria no tenia gaire a veure amb el turisme, sinó més aviat amb l’aventura i amb el fet de conèixer altres maneres de prendre’s la vida: “Al Japó la frontera entre adults i nens és molt difusa, fins a un punt exacerbat. Em va impactar el dia que em van portar a uns grans magatzems i vaig veure tot d’adults amb corbata i trajo totalment absorbits per les consoles, amb unes ulleres de pam d’haver estat jugant tota la nit i els seus fills que els estiraven per marxar. En canvi, als nens se’ls imposa una disciplina molt fèrria”: “Asfixiant la bellesa / ara i aquí / tota i ara [...]”[1]

 

A la poeta, aquella estada li va servir per desfer-se de la càrrega transcendental dels versos, tant en la forma com en el fons: “prèviament tenia la idea d’un Japó dual, en el qual hi cabien les coses conservadores i les modernes i trencadores. El que no imaginava és que cada individu tenia en sí aquella dualitat, i no passava res. Això em va xocar i vaig tornar més relaxada. A vegades estàs encotillat, no trenques els esquemes perquè tampoc te’ls vols trencar a tu mateix. A partir de llavors vaig assumir que benvinguda sigui la raresa vingui d’on vingui”. Per posar un altre exemple de lloc que li va ser transcendental, Costas parla de Portugal, que li va servir per conèixer Pessoa, un altre tipus d’aprenentatge, explícit en una part del poemari: “[...] I know not what tomorrow will bring /  la miopia d’ahir / la lucidesa de demà”.[2]

A La Murga, Montse Costas també hi ha volgut deixar una mostra de la translació d’altres arts en poesia, com ara la música. Per qui no sàpiga res del grup Stereo Total, és suficient una cerca ràpida al Youtube per reconèixer-hi una sèrie de signes com aquests, representant la lliure expressió, que per a alguns és també una murga, en punk electrònic:

“ _ x

 _ +

 _ /

_ * “[3]

Quan va tenir acabat el llibre, que ja és el quart, l’autora va creure que ja era hora de demanar-li a Màrius Sampere (Barcelona, 1928), el seu “poeta viu preferit”, aquell pròleg que li va prometre fa molt de temps, quan ella anava amb un grup de poetes del festival Còdols de Cerdanyola. Ha tardat deu anys, “un temps durant el qual passen moltes coses i la gent canvia molt”, a escriure aquesta obra. Sampere ha deixat escrit que La murga és un poemari implacable, a la fi, malgrat la dolcesa i la ingenuïtat que traspuen els poemes. Una dualitat que, ben mirat, és la que Montse Costas també va descobrir al Japó. L’any que ve potser hi tornarà a anar per presentar-hi el llibre, però creu que no serà fàcil, ja que allà, encara que existeixin poetes com Toshiko Hirata, es porta la mètrica clàssica. En la majoria de festivals no s’accepta res que no siguin haikus o tankes, ignorant, si és que es pot, el posat de “Hello Kitty” davant del mirall: “sucre sucre sucre / sucre sucre sucre / sucre fel sucre / sucre sucre sucre”.[4]

---

[1] Del poema “Cibersíndrome de Stendhal”

[2] Del poema “Revelació”

[3] Del poema “Musique Automatique (a la manera de Stereo Total)”

[4] Del “Poema kawaii”

Potser per avorriment. “El sentit d’un final”, de Julian Barnes

Julian Barnes

La memòria és un terreny costós, com un fangar que s’enganxa a qualsevol sola de sabata, però diríem que a El sentit d'un final, Julian Barnes (Leicester, Regne Unit, 1946) l'ha explorat a fons per oferir una hipòtesi del seu mecanisme. Potser tan sols amb això ja s’hauria guanyat el premi Man Booker de l’any 2011 a la millor novel·la publicada a la Commontwealth i Irlanda. I és que, era evident que quaranta anys després, amb una filla i un divorci amistós a l'esquena, el passat no tenia perquè fer aflorar tota la seva veritat de seguida. En el fons no n’hi havia cap necessitat. Però aquell home a la seva seixantena que protagonitza la novel·la decideix enfangar-se, al principi potser per avorriment.

 

El títol, “El sentit d’un final”, és resolutiu, sintetitza el que es pot extreure de l’argument i, només examinant la bibliografia de l’autor, s’intueix que aquest llibre podria ser el lloc on culminen alguns dels temes recurrents de la seva obra: Anglaterra, les relacions de parella, l’amistat, la família. La carta d’un bufet d’advocats fa reviscolar aquells suïcidis i tot allò que en Tony i els seus amics s’havien preguntat ja fa anys sobre la vida, la mort, l’amor i el sexe, i que ja els havia fet filosofar amb valenta saviesa juvenil. La perspectiva de tot canviarà, quan descobreixi que llavors ell mateix potser no era com recordava haver estat i, corregut el tel dels anys, les coses no van succeir com semblava.

 

De cada personatge n’ha triat els moments decisius perquè la trama avanci sense resultar massa novel·lesca: els qui són dintre d’aquest fragment de vida d’un jubilat, podrien viure també fora de l’ull de l’escriptor i del lector. Les pinzellades narratives són les justes perquè qui ho llegeix s’imagini com va ser la jove Verònica  i l’abast de la seva transformació, o perquè es pregunti què en serà de tothom, quan en Tony comenci a entendre-ho tot. El suspens és ofert en petites dosis, fins que tot es precipita. Qui sap fins a quin punt.

Al final, les preguntes que assetgen el protagonista a partir d’aquella carta i del que un dia ell mateix va escriure, encara semblen desembocar massa ràpid en una resposta. Ja se sap que cap metrònom no controla ni el temps real ni la memòria.

El camí de les lletres

Article publicat a la revista Viu Tarragona de setembre-octubre de 2013

De rutes literàries potser se'n podria organitzar una a cada poble on hi hagués hagut un escriptor amb certa voluntat autobiogràfica, si algú es volgués encarregar d'organitzar-la. Les obres Camins de França (1934) i La farsa i la quimera (1936), de Joan Puig i Ferreter, centren la ruta que l'Escola de Lletres de Tarragona ara ha organitzat en col·laboració amb l'Ajuntament de La Selva del Camp i donant forma a la nova associació Camins de Lletres. A mig camí entre l'autobiografia i la ficció, les dues obres que centren la ruta serveixen per apropar als selvatans d'avui allò que l'autor va deixar escrit basant-se en els qui un dia els van precedir. És també una excusa per "fer bullir l'olla" d'una activitat cultural que és sempre imparable. Per força ha de ser així la feina d'entitats com l'Escola de Lletres, amb onze anys d'història, que ha dut a terme la seva tasca en diferents espais, mirant de fer llaços amb altres entitats de Tarragona, i també fent front a una precarietat econòmica que nota especialment el món de la cultura. L'Escola es va establir al carrer Sant Llorenç, a la Sala Maria Aurèlia Capmany, que va haver de deixar, i ara es mantenen les classes a la Llibreria de la Rambla, a Òmnium Cultural del Tarragonès, i, darrerament, també a El Seminari i a la Cooperativa Obrera Tarraconense, on hi té el despatx que li fa de seu.

Un moment de la ruta (Camins de Lletres)

Adrià Targa Ramos i Jordi Vinyals Ferré, que van ser alumnes de l'Escola de Lletres i ara en són professors, van al capdavant d'aquesta ruta intercanviant fragments de l'obra d'un Joan Puig i Ferreté que se'n va anar cap a França però que no ha deixat de ser qui va deixar escrit el nom de "moixerins" per als seus convilatans: "La Moixera és quelcom a part de Catalunya. A  part del món". (La farsa i la quimera). El grup de persones assistents a la ruta, potser una trentena en cadascuna de les dues primeres edicions, surten del Castell del Paborde, pel carrer estret, pel convent de Sant Rafel (Sant Gabriel en els seus textos), on hi havia les col·legiales que despertaven la il·lusió d'una vida més elevada, i per la casa nadiua d'un petit Ferreté sense pare. Finalment, el carrer Major, on des d'un balcó al jove el cridava una passió incontenible, i el campanar de l'església, balcó del domini moixerí, on llegeixen un darrer text que comença així. "Moria la tarda, que havia estat un sospir, damunt del poble d'A..., arraulit a la falda d'una muntanya esventrada. [...]" (El cercle màgic, 1929). Després de les primeres sessions de la ruta, el 22 i el 29 d'agost, es pot fer la ruta cada últim diumenge de mes, a 2/4 de 12 del migdia,  sortint del castell.

A Tarragona, l'Escola de Lletres, amb 7 professors i una vuitantena d'alumnes aquest curs, organitza tallers d'escriptura setmanals, dirigits a persones d'edats i interessos literaris diversos i participa en actes organitzats per l'Ajuntament, com Tàrraco Viva, l'Estiu jove o la Tardor Literària, i els Tallers Oberts dels Artistes de la Part Alta tarragonina.

El camí o la vida. "Salvatge", de Cheryl Strayed

El camí o la vida. Un dilema que Cheryl Strayed va resoldre fent el Sender de la Cresta del Pacífic sense preparació suficient, perdent ungles dels peus i amb una confiança en ella mateixa que anava creixent a mesura que caminava, pràcticament sola, al llarg d'uns 1.800 quilòmetres, sortint de Califòrnia. El cansament vital d'una noia de vint-i-sis anys gens feixuc per al lector, potser per l'atractiu d'una honestedat sorprenent en la narració, amb confessions clarament alleujadores, i les trobades amb altres caminants que qui sap d'on vénen, en un entorn de solitud ple de bellesa.

Salvatge és una lectura per a què el lector se submergeixi en el viatge literal i també en el viatge vital, en el qual la protagonista es purga de tot allò que fa més mal: la mort de la mare, tan jove; el divorci amb aquell qui encara era l'amor de la seva vida, l'absència d'un pare de debò, una distància creixent amb els germans. Els motius per fer camí dels qui apareixen a la novel·la beat A la carretera, de Jack Kerouac, o de la post apocalíptica de Cormac McCarthy, La carretera, encara que aparentment poca cosa tenen a veure amb els d'Strayed, sí que tenen uns efectes semblants: els que té en comú qualsevol fugida. Fent el Sender, Cheryl cercarà eines per reconduir la seva vida, però també provocarà un trencament necessari amb qui era abans de fer-lo.

Cadascuna de les caixes que Strayed va demanar que li enviessin a diferents oficines de correus al llarg del camí contenien sempre menjar deshidratat, 20 dòlars i un nou llibre per llegir. No és estrany que d'Adrienne Rich sigui l'únic llibre que no va cremar a la foguera que feia cada nit per escalfar-se i també per alliberar-se del pes de les pàgines llegides: “Pel que sembla, va negar fins al final / la font de les cataractes als seus ulls / la pell esquerdada i supurant del tou dels dits / fins que no va poder sostenir ni un tub d’assaig ni un llapis” (De “Poder”, dins Somni d’una llengua comuna,1974).

Aquella que va caminar del desert de Mojave al Pont dels Déus sovint sola i delirant, esquerdada igualment pel sol i pel fred, creia en la seva llibertat i havia de trobar la manera de demostrar-se l'amor propi després d'haver-ne deixat d'altres enrere. Durant les nits en ruta, Cheryl se submergia en llibres d’aquells que en un determinat moment són tan complaents com aigua fresca en un dia d’intensa calor. Potser llavors, quinze anys abans d’escriure-la, ja es va començar a forjar la que és la seva obra més reconeguda fins ara, una altra per a la història universal dels lligams entre els lectors i els llibres que els sacien.

Ressenya de Salvatge a Los Angeles Times 

La moral del conte. "El metge i un gos d'atura"

Al nucli de la història del llibre El metge i un gos d'atura, d'Inès Vidal Farré, guanyadora del XXX Premi de Narrativa de la Ribera d'Ebre, hi ha un conte infantil que, només en part, s'acaba bé. És una novel·la sobre el dolor dels desafavorits i les seves conseqüències, explicades d'una manera crua que es beneficia d'un context com el del Pirineu de Lleida, però amb la subtilesa d'un conte. Amb la diferència que aquest s'estalvia la gratuïtat de la seva moral.

L'entorn del metge i un gos d'atura és d'una realitat fora d'època, conté la màgia d'allò que, en la memòria de molts, no és més que una llegenda, però no tan llunyana com voldríem. D'aquesta manera la novel·la dóna mostres d'unes desigualtats per raó de classe, gènere, edat o condició física que són atemporals, com la vergonya. La vergonya que surt tallant en forma de frase, pàgina sí, pàgina també, i s'assenyala com el punt zero de la marginalitat. En parteix l'abús de poder, talment com una bèstia poc pietosa fins i tot amb qui en porta la disfressa. Un llop per a la pobra gent, un llop que un dia també en va tenir un per a ell mateix: "Jo no tinc culpa. no tinc culpa. no tinc culpa.

O què us penseu? Que jo no sé què sent l’infant que hi ha tancat al corral? Prou que ho sé. Ho he sabut tota la vida. Ho he sabut moltes vegades. I aquí estic. Sa i fort. I ja ha passat. I no ha passat res. És el que toca.[...]"

El paisatge és l'ideal per a la narració: un ambient rural entre bucòlic i salvatge, bressolant el temperament dels personatges, configurant-los amb eficàcia a mesura que avança l'acció i es relacionen entre ells. No és fins al final que el lector els acabarà de veure desplegar tota la seva complexitat de carn i ossos, teixida en capítols com un tapís que encaixa quan es veu sencer de dalt a baix: "La seua mare escombrava, com cada matí, davant de casa, amb les mans de pagesa agafades a l’escombra com escorça de vinya a un parral.

—Ja sé qui podria haver sigut. Aviseu en Pere de França, i que vingui.

La mare del metge va prémer llavis, ulls, cara, i es va posar a plorar, igual que disset anys abans.

Com cada dia feia. [...]"

El món literari d'Inès Vidal ja es començava a desplegar a partir d'Història del llop, guanyador també del Premi de Narrativa de la Ribera d'Ebre en una edició anterior. Els infants es troben al centre del seu imaginari, juntament amb la iconografia dels contes i un paisatge del Pirineu lleidatà que devia conèixer quan era també una nena. La seva obra, però, es revela contra l'estatisme de la tradició literària per a nens, que els espanta sense acabar d'explicar res. Vidal, amb mestratge, manté l'enigma fins les darreres pàgines, però al final senyala culpables, tots els artífexs dels abusos. Les seves cares es confonen amb les de la por.