dissabte, 24 de desembre del 2011

Murs de contenció

Al llibre Murs de contenció*, de Jordi Julià, XIV Premi  Ramon Comas i Maduell de poesia, hi trobo una referència a paraules de Carles Riba a propòsit de Mn. Cinto Verdaguer: "com l'aigua certes terres baixes, la poesia sol·licita, inunda i penetra per tots costats la nostra vida; s'hi filtra i la corrompria, sense el drenatge i els canals del poema". Aquests dies, quan no és cap esperit nadalenc, sinó el fer dels sentiments després de la mort d'algú, el que de seguida em porta alguna llàgrima al límit de la pell, entenc més que mai què és la urgència en la recerca de canals d'expressió. Em dic que difícilment mor a dintre res que sigui gran, si ha transpirat en la paraula, o en qualsevol cosa que serveixi per eixugar la pèrdua. 

*mur de contenció: Mur destinat a contenir l'empenta de l'aigua.

divendres, 16 de desembre del 2011

Poètica per als ninots

De bon principi, el mateix Jordi Julià ja es presenta com aquell qui podria encarnar el paper protagonista de Poètica per a un ninot i fa tots els ajustaments necessaris perquè estiguem còmodes a la butaca per assistir a la mascarada. Hi trobarem un llarg poema escènic en el qual dialoguen el titella del mateix poeta i un ‘cor’ que, per sort, li fa de contrapunt, adoptant darrere la veu també el pensament d’un públic hipotètic que s’ho mira. Però quan un ja ha vist aquesta obra, n’ha sortit, i va tornant en sí en el trajecte cap a casa, la poètica de Julià esdevé la de tots els ninots que saben què és la por d’asseure’s “davant del teló del propi cor”. Així ho resumeix en les darreres pàgines, transcrivint un fragment de Les elegies de Duino, d’un Rilke intrigat per la veritat dins l’home.

Julià fa una llarga reflexió fluïda i en decasíl•labs sobre el fet d’escriure poesia i sobre aquells que n’escriuen. Va descabdellant la trama que protagonitza el seu personatge a l’aparador d’un entorn que dibuixa massa poc autèntic per a la poesia. Alhora, com en el teatre grec, el ‘cor de veus’, el poble, li va recordant l’indefugible final de l’agosarat que planta cara. En aquest cas, la valentia del poeta és la de ser crític amb els seus companys d’ofici, però ‘el cor’ li dissimula la presumpció, potser també apaivagada per la ja extensa trajectòria de Jordi Julià com a poeta i teòric.

A l’escenari, davant del judici del lector, cerca una autenticitat que prové del trencament amb l’ordre imperant en un món de les lletres que no és més que al•legoria i continuïtat de l’altre. No són necessaris gaires més elements per veure en el llibre de Julià una voluntat purificadora de passions, que prové del mateix estil realista de l’autor, i que, si ret culte a algú, ha de ser als qui també anomena com a referents: Ferrater –sobretot-, Vinyoli, Carner i Machado, i fins i tot Baudelaire, d’una manera que podria ser la de Gabriel Ferrater a ‘In memoriam’: “[...] Vaig descobrir / Les fleurs du mal, i això volia dir / la poesia, certament, però / hi ha una altra cosa que no sé com dir-ne / i és la que compta. La revolta? No. / (...) La vida / moral? S'hi acosta, però se'm fa ambigu. / Potser el terme millor és l'egoisme (...)”.

El poeta no vol deixar-se res, en el seu recorregut per allò que pot retreure’s al món que l’envolta, i no es tracta només de poesia, és el sistema en el qual viuen els poetes i que és amb allò que, en últim terme, s’encara en aquest llibre. Fins i tot imagina i escriu la resposta crua del lector davant de la seva obra. Després de diversos intents de presentar ‘al cor’ un poema de temàtica amorosa, que esdevé un poema dintre d’un poema i una excusa per debatre sobre el punt de vista que ha d’adoptar l’autor, Julià el deixa entre les línies, com un respir: “Vés a saber què voldria explicar / si em decidís a acabar aquest poema, / o què escriuria un cop m’hi hagués posat. Per ara l’abandono sense títol”. El poema inacabat, juntament amb un epíleg en el qual repassa la seva trajectòria des que era un infant –que podria ser redundant en un altre llibre de poemes- donen credibilitat a la reflexió de qui, hipotèticament, se sent incòmode notant els fils d’un món que s’assembla molt al real.

Poètica per a un ninot és el treball guanyador del premi Decàlia, de les Festes Decennals 2011 de Valls, que ha publicat Cossetània Edicions.

divendres, 9 de desembre del 2011

Jordi Pere Cerdà al 'Dietari de l'Alba': la paternitat

Entre els poemes del Dietari de l'Alba, de Jordi Pere Cerdà, pseudònim d'Antoni Cayrol, el poeta, narrador i dramaturg de Sallagosa que va morir aquest passat setembre, ensopego amb un poema del qual ja m'havien parlat. Aquí transmet la fascinació del pare que veu néixer el seu fill o filla.

Sense temps de pair els significats d’una obra poètica cuita amb el temps, n'arreplego, sobretot, allò que em deixa veure casa seva a través de l'amor per la natura i el poble de l'Alta Cerdanya on va créixer. L’honradesa a l’hora d'explicar aquest enamorament és el que permet connectar amb Pere Cerdà, perquè les seves paraules succeeixen com allò que neix, creix i un dia mor, d’una manera contínua i cíclica.

Ets nat.
Comences la faula,
granat encara en foc.
Un crit. El teu
estremeix com de sol
amb el teu manifest. Ets nat.
Ets tu. Fulla diferenciada
de milers d'altres fulles
de ta mare, de mi.

Cerquem les semblances
que et plasmaran el dia,
vinguda nostra mort.
Surts lligat a l'entranya
pel color blau. La sang
que recorre el teu cos
pel melic presoner
torna encara a la mata
quatre segons:
fill i mare
andrògins.
Ets tu,
i ets jo,
com si d'allà del temps
jo m'assistís a néixer;
et carrego de tot el que jo no seré,
del feix d'home i d'amant.
Les tisores que et tallen
et fan meu a igualtat. No meu:
tu.
Car ets ja la carena que llisca su'l sorral,
separant-te de terra
endinsant-se en el mar.
Jo quedo amb la flor nocturna del silenci,
ta mare amb el seu buit dolorós sota els flancs
eixamplats pel teu viure,
i la coïssor del pas.
Entres a dins la fred
en el combat dels dies.
Jo et batejo de pare,
que sies.

De Dietari de l'Alba (Obra Poètica de Jordi Pere Cerdà. Editorial Barcino, 1966)

dissabte, 19 de novembre del 2011

De formigó

Ferma com una torre de guaita
diuen que sigui la teva espera.
Amb pressa i sense pausa,
la vas fent en terrats d'estiu
que potser primer diries ferms.
Aviat contemples
la feina de paleta
presa per residu inactiu de l'aigua
a l'esquerda oberta entre veïns.
Formigó en la rotativa,
serà això el que hem après:
a fer i a refer. I a insistir-hi.

No fa gaire he començat a llegir l'obra poètica completa de Salvador Espriu, amb l'excusa d'un treball que preparo sobre la mitologia en la seva obra, centrant-me especialment en el 'mite de Sinera', o mite de la llibertat, que Espriu va crear a partir de la seva devoció per Arenys de Mar. La lectura, sobretot la de poemes com aquest de sota, de La pell de brau, que repassava els darrers dies, ha coincidit amb la mà de missatges electorals que ens perseguiran molt de prop fins el 20 de novembre, i hi he pogut trobar una treba, potser quatre paraules per començar a desfilar el garbuix a l'hora de la tria:

"No convé que diguem el nom
del qui ens pensa enllà de la nostra por.
Si topem a les palpentes
amb aquest estrany cec
i ens sentim sempre mirats
pel blanc esguard del cec,
on sinó en el buit i en el no-res
fonamentarem la nostra vida?
Provarem d'alçar a la sorra
el palau perillós dels nostres somnis
i aprendrem aquesta lliço humil
al llarg de tot el temps del cansament,
car sols així som lliures de combatre
per l'última victòria damunt l'esglai [...]"

de La pell de brau (Salvador Espriu. Obres completes)

dimecres, 9 de novembre del 2011

Montserrat Roig

En aquest trajecte de paisatges fugaços pels finestrals, torno a veure el nom de dona fent enrojolar alguna paret. Ella ja ha quedat escrita a dintre, en les bibliografies que romanen esteses per celoberts.


Aquesta és la meva aportació a la iniciativa blocaire “20 anys sense Montserrat Roig”, que aquest 10 de novembre homenatja l’escriptora i periodista. Són dues ratlles i mitja sobre la permanència de l'obra i de l'essència de l'autora, que enllaço amb aquest fragment de la seva obra Digues que m’estimes, encara que sigui mentida (1981):

“El llimoner hi era i prou. Com tantes coses que veiem, davant de les quals passem de llarg sense adonar-nos que les retenim, sense pensar que les estem retenint per utilitzar-les després. El llimoner no va ser així. L’altre, el literari, havia esdevingut un símbol. Jo vivia tancada, com he dit, en un pati voltat de cases altes, enclaustrada sota una volta de cel blau o ennuvolat, sempre el mateix retall de cel, inamovible. Allò que desvetllava la meva imaginació era el carrer, perquè m’estava prohibit. Allí els nens eren lliures, vivien entre els gossos i els arbres, amb els genolls plens de crostes, jugaven a aventis, s’estossinaven i malparlaven. Quan vaig començar a anar sola per Barcelona, el meu carrer va deixar de ser misteriós. Aleshores el misteri era dins la ciutat, amb la seva grandesa, amb els seus barris on, qui sap, hi havia gent que vivia com li donava la gana. Les paraules dels adults em servien per a imaginar la prohibició. Alguna cosa de semblant passa amb l’amor i en l’amor hi ha molta literatura.”

De ROIG, Montserrat. Digues que m’estimes encara que sigui mentida. Barcelona: Edicions 62, 1981, p. 48.


dimarts, 1 de novembre del 2011

"Afectes": l’ofici que porta el poeta

Amb la crítica d'Afectes, de Gabriel Guasch, inicio la sèrie de ressenyes que aniré penjant sobre llibres de poemes. Conec l'autor des de fa anys, i d'ell sí que en dec haver llegit pràcticament tota l'obra publicada (potser no tan extensa com la que de moment no ha publicat), per això m'estreno amb el seu darrer llibre, que apareix aquest novembre.

Gabriel Guasch és poeta d’ofici. Als poemes que escriu des de fa dècades, hi deixa tot el que forja el seu instint literari, avesat a plasmar el pas de les estacions en el seu entorn. Des de la quotidianitat a Valls, parla d’allò més íntim i d’allò més llunyà i ho universalitza amb una expressió senzilla, però lluny de fer poesia des d’un trànsit simple entre l’observació i la improvisació, aquesta és el resultat de la reflexió constant, de la feina d’un pensador que escull paraules.

Els poemes de Guasch sorgeixen d’aquesta intimitat d’àmplia perspectiva, tenen una veu pròpia no mancada de referents, a la que li agrada, només quan és necessari, recórrer a mites clàssics, que també és una manera d’anar a les arrels de qualsevol qüestió, un dels seus màxims interessos. Fora d’aquest marc, d’allò que considera autèntic, tot és borrós i neguiteja. Així, alguns poemes esdevenen un cant a valors que es perden i a allò que considera la vida plena, sense gaire més floritures que la paraula justa.

El simbolisme d’alguns dels poemes de Gabriel Guasch no està mancat de profunditat, és hereu de la introspecció que practica Carles Riba a Les Estances -una de les lectures que van causar més impacte en el jove poeta-, de la recerca de la pròpia veritat, a través d’allò que el món quotidià evoca. L’eina poètica de l’autor aporta la dosi justa de lirisme per tal de transmetre la tendresa que li desperta el que té més a prop, i sembla que darrerament el que succeeix al país també ha anat deixant empremta, fent que a Afectes el sentiment patriòtic es manifesti més clarament lligat a la seva poesia.

Malgrat l’estima a la senzillesa del dia a dia i la mirada crítica sobre la manera en què avança l’entorn, Guasch transmet la fe en un progrés adequat, en un necessari reeixir que sempre ve de la gent corrent, i en dóna mostra amb la mateixa experiència que transmet. El poeta creu en una necessària transmissió de valors, però no vol ser portador de res, tan sols deixar escrit naturalment l’ofici que li pertoca. Així és com neixen uns versos amb missatge que, a través del posicionament a favor d’una poesia amb sincera càrrega emocional, volen reflectir honestedat en tots els camps.

A Afectes, com als altres reculls que Gabriel Guasch ha publicat des del 1997, el transcurs del temps és un element clau, el que fa que allò quotidià pugui esdevenir transcendent. Ja són una desena d’obres que, globalment, estan marcades pel anys que els poemes han esperat a veure’s publicats i per l’hàbit pràcticament diari de compondre: el que ha anat escrivint apareix en petites dosis que podrien ser cronològiques, per això Afectes no és un recull rodó de poemes escollits, sinó un diàleg amb el que porten els dies, cada vegada més empesos per tot allò que queda enrere en els llargs recorreguts.

divendres, 21 d’octubre del 2011

No és ser valent

No és ser valent, ser valent quan se sap tot. Quan per fi s’ha trobat l’empunyadura, les eines d'una lluita poden trobar ferides obertes a la fusta, preses per la sal.

'Peine del viento' (Donosti, 2010)