Avui que faria
noranta anys del naixement de Gabriel Ferrater, recupero una fotografia que vaig fer prop del Picarany, el mas que la seva
família tenia a Almoster. Precisament, fa uns mesos vaig entrevistar Jordi Julià, poeta, assagista i professor, qui sempre ha tingut a Ferrater com a referent i objecte d'estudi. Del que em va explicar sobre Ferrater, és destacable la poca consideració que troba que hi ha hagut per la poesia del reusenc, de la mateixa manera que, en aquest país, es perd temps qüestionant la qualitat de determinats autors i passa desapercebut tot allò que val la pena del seu treball:
"[...]
De fet, jo vaig parlar sobre la
crítica de Gabriel Ferrater, i poca gent n’havia parlat anteriorment, només una
mica la Núria Perpinyà i la Dolors Oller, que precisament també són persones
que s’han dedicat a la teoria de la literatura, més que a la història de la
literatura. Vaig tenir la sort que Joan Ferrater em deixés un patracol
d’escrits inèdits de Gabriel Ferrater, que encara resten inèdits. Entre el que
ja hi havia publicat sobre la seva crítica, més el que encara era inèdit, vaig
intentar parlar també sobre el seu pensament. Vaig intentar relacionar els
valors crítics i el seu pensament literari amb els poemes.
- De l’obra de Ferrater què considera més important, doncs, la poesia o
la crítica?
Crec que és un autor que “ho
peta” tot. El que passa és que la poesia se li ha reconegut amb la boca petita,
perquè estem en un país en què ja ens està bé tenir grans poetes, però que no
ho siguin gaire, per l’autoodi que gastem. Potser perquè tampoc no ens ho han
deixat creure mai, que érem grans. Si vas a França, qualsevol autor de
províncies o local al seu poble té un bust i plaques, i a Espanya els gran
autors estan elevats a categoria mundial. Però si ja ens estem barallant entre si
Carner és bo o no és bo, entre si Ferrater és bo o no és bo, entre si Maragall
és bo fins a cert punt o no ho és...així no fotem res. Quan el que hauríem de
fer és: “és bo, doncs llegim-lo, anem a aprendre el que valgui la pena... i el
que no valgui la pena és igual, deixem-ho estar. [...]"
PER NO DIR RES:
Que no vulguin dir res.
Sigues la noia atònita
que una nit se'n va sola
a endinsar-se en el bosc
on la lluna d'agost
es vessa per les pedres
i les soques que tanquen
la claror de la fusta,
i es despulla s'ajeu
a la pinassa, nua
com les pedres, o com
la fusta quan els homes
se l'enduen del bosc,
i la dolça ignorant
va fent, i paga amb por,
un aplec de secrets
sense figura: lluna
i olors, el tremolor
dels grills inacabables,
fresses que fugen, pedres
tèbies, sorprenents
fiblades de la pell
nova a exposar-se, terra
i reïnes.
Memòria:
que no vulguin dir res.
No guardis les imatges
que saps pensar i descriure
i un dia de feblesa
pots partir-te amb els altres.
Gabriel Ferrater torna al Picarany (de David Figueres Felip)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada