diumenge, 20 de maig de 2012

Gabriel Ferrater, ara que en faria noranta

Avui que faria noranta anys del naixement de Gabriel Ferrater, recupero una fotografia que vaig fer prop del Picarany, el mas que la seva família tenia a Almoster. Precisament, fa uns mesos vaig entrevistar Jordi Julià, poeta, assagista i professor, qui sempre ha tingut a Ferrater com a referent i objecte d'estudi. Del que em va explicar sobre Ferrater, és destacable la poca consideració que troba que hi ha hagut per la poesia del reusenc, de la mateixa manera que, en aquest país, es perd temps qüestionant la qualitat de determinats autors i passa desapercebut tot allò que val la pena del seu treball:

"[...]
De fet, jo vaig parlar sobre la crítica de Gabriel Ferrater, i poca gent n’havia parlat anteriorment, només una mica la Núria Perpinyà i la Dolors Oller, que precisament també són persones que s’han dedicat a la teoria de la literatura, més que a la història de la literatura. Vaig tenir la sort que Joan Ferrater em deixés un patracol d’escrits inèdits de Gabriel Ferrater, que encara resten inèdits. Entre el que ja hi havia publicat sobre la seva crítica, més el que encara era inèdit, vaig intentar parlar també sobre el seu pensament. Vaig intentar relacionar els valors crítics i el seu pensament literari amb els poemes.

- De l’obra de Ferrater què considera més important, doncs, la poesia o la crítica?
Crec que és un autor que “ho peta” tot. El que passa és que la poesia se li ha reconegut amb la boca petita, perquè estem en un país en què ja ens està bé tenir grans poetes, però que no ho siguin gaire, per l’autoodi que gastem. Potser perquè tampoc no ens ho han deixat creure mai, que érem grans. Si vas a França, qualsevol autor de províncies o local al seu poble té un bust i plaques, i a Espanya els gran autors estan elevats a categoria mundial. Però si ja ens estem barallant entre si Carner és bo o no és bo, entre si Ferrater és bo o no és bo, entre si Maragall és bo fins a cert punt o no ho és...així no fotem res. Quan el que hauríem de fer és: “és bo, doncs llegim-lo, anem a aprendre el que valgui la pena... i el que no valgui la pena és igual, deixem-ho estar. [...]"


PER NO DIR RES:

Que no vulguin dir res.
Sigues la noia atònita
que una nit se'n va sola
a endinsar-se en el bosc
on la lluna d'agost
es vessa per les pedres
i les soques que tanquen
la claror de la fusta,
i es despulla s'ajeu
a la pinassa, nua
com les pedres, o com
la fusta quan els homes
se l'enduen del bosc,
i la dolça ignorant
va fent, i paga amb por,
un aplec de secrets
sense figura: lluna
i olors, el tremolor
dels grills inacabables,
fresses que fugen, pedres
tèbies, sorprenents
fiblades de la pell
nova a exposar-se, terra
i reïnes.
Memòria:
que no vulguin dir res.
No guardis les imatges
que saps pensar i descriure
i un dia de feblesa
pots partir-te amb els altres.

(Gabriel Ferrater, Les dones i els dies)

Gabriel Ferrater torna al Picarany (de David Figueres Felip)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada