 |
| Olga Xirinacs (El Punt Avui) |
"Crida, que t’han caigut damunt
totes les lloses de la tarda
i tota
l’arena victoriosa
dels exèrcits contra tu.
Obre els ulls i
rebel·la’t,
que se t’acaba l’aire
de les flors de pomera.
Alça les
mans, defensa’t
del rosec de la nit."
Olga Xirinacs
Ahir, el comentari que estava escrivint sobre un llibre, em va fer pensar en l'Olga Xirinacs, una escriptora de Tarragona que es diu que ha guanyat tots els premis importants de la literatura catalana. No va ser per casualitat, que em va venir al cap: encara que la memòria ens falli i que la novetat, com a mínim d'entrada, pugui resultar més atractiva que allò conegut, o que necessitem que siguin els de fora, els que ens diguin si som bons o no som bons, no deixa de tenir un punt de crueltat premeditada, l'oblit. No parlo com a lectora de la poesia de Xirinacs ni de les seves novel·les (més de cinquanta títols, entre tot!), però sempre m'ha costat de pair el silenci sobtat, quan sembla que a la rereguarda es maquini vés a saber què que ningú no ha explicat bé. I no parlo de la quantitat de premis i obra publicada, no. Parlo de poemes com aquest de dalt, que també podria ser un clam, i deixo aquí un article que parlava, precisament, d'això que dic:
Els camins sempre inesperats de la xarxa han fet que una amiga m'indiques aquest enllaç. Enllaç que, alhora, remet a un article d'Isabel Clara Simó. Gràcies, Raquel. Encara que l'article que dic sigui de l'any 10, el silenci continua sobre la meva obra. Només aquest octubre ha sortit un comentari crític al Punt/Avui sobre "La inundació", i l'agraeixo de cor. Qui fa mal, sap que en fa. Qui pot fer el bé, que no calli.
ResponEliminaSalutacions.