Una vida, uns fantasmes. La República, el periodisme, el teatre

El Lluís Capdevila d’Història de la meva vida i dels meus fantasmes, a cura de Francesc Canosa, s’encén amb els fets que van seguir la nit del 6 d’octubre de 1934 i mostra la versió més punyent d’un periodista reflexiu motivat pel moment històric, per l’entorn. Capdevila (Barcelona, 1895 - Andorra la Vella, 1980) conta honradament el seu paper com a periodista, director del diari d’ERC La Humanitat, amic de Companys, i personatge relativament conegut també per la seva tasca com a escriptor de teatre, amb criteri, amb ideals, amb preferències polítiques i amb compromisos que el lliguen de mans i peus. Res estrany, ni per als periodistes d'abans, en temps de la República, la guerra i l'exili, ni per als d'ara. Per a ell, el no trair-se a si mateix és una manera de sortir de qualsevol intricat en els que es troba. Què pensaria sobre aquest moment que vivim, Lluís Capdevila, que s'interpel·la ell mateix en segona persona, com en un interrogatori, a través de les pàgines d’un llibre de memòries? El que és segur és que si el llibre apareix ara és perquè és un moment, com a mínim, oportú: Capdevila aquí és un periodista de partit que fa els possibles per dir la veritat que percep, no la que que volen que digui, i fa de la seva memòria una lectura molt recomanable aquests dies de campanya, i cada dia, per a aquells que inflen pàgines de diaris i pantalles amb el que fàcilment es pot reconèixer com a mitja mentida.

Història de la meva vida i dels meus fantasmes, el tercer volum que es dedica als manuscrits de memòries que va deixar l'autor, i al qual Francesc Canosa dedica un capítol intruductori a mode de dissecció i anàlisi, se centra, sobretot, en el període de la República, amb continus flaixbacs, aclariments i alguna nota a peu de pàgina que remet a un temps passat o a algun altre esdeveniment paral·lel, que l’autor devia considerar imprescindible de donar a conèixer, a vegades, després de calibrar-ne la importància, i d'altres, segurament, deixant-se endur per la passió per transmetre la transcendència del moment. L'actualitat que descriu és feta, en essència, de persones, de gent a qui coneix de més a prop o de més lluny, però que sempre mereixen una valoració, bona o dolenta: el president Companys i el seu germà, que segons Capdevila, eren ben oposats pel que fa al tracte amb els altres; els redactors de La Humanitat, cadascun dels quals descriu amb els seus tics, aspecte i comportament; els parents de Valldoreix, el sastre i un altre que li va voler fer una faixa; el govern de la República, que uns polítics “amb molt bona fe però poc capacitats”, no van saber fer madurar; el teatre, amb Margarida Xirgu i Federico Garcia Lorca. Els esdeveniments vinculats a tots aquests personatges que Lluís Capdevila fa circular per les seves memòries, són els que li van endurint les paraules, l’expressió: "La República de l'indesitjable Alejandro Lerroux, del nauseabund Alejandro Lerroux, ànima d'excrement, matèria fecal de cap a peus, tenia bons puntals." L’autor escup contra aquells que no han estat transparents, cap als qui han traït la República, li han perjudicat la salut, l’han aniquilat.

Capdevila, un home de posat tranquil i reflexiu, segons sembla a partir d'aquestes pàgines, aconsegueix presentar-se com a una persona senzilla, petit burgès i ben casat. Només la coneixença amb altres persones de gran transcendència, el nom de les quals sí que ens sona, és mostra de la consideració que se li devia tenir entre la societat barcelonina de l'època, en gran part, per la seva tasca com a escriptor de teatre i periodista contundent, ja a l’època de Los Miserables o La Campana de Gràcia. I ell, que també havia fet el text d’alguna sarsuela i va haver de canviar el títol de la seva obra més reconeguda, Cançó d'amor i de guerra (inicialment Els soldats de l'ideal, 1926), carretejava un sentit moral i de la dignitat que sovint el comprometia. I encara tenia sort de saber sortir-se’n més o menys airós la majoria de vegades, malgrat fets com els del teatre Olympia, on va pronunciar un discurs emotiu, crític i polític durant una interpretació de Fuenteovejuna, amb Margarida Xirgu. D'aquesta manera, condemnant l'assassinat, també, de l'amic Garcia Lorca, "bestialment afusellat per l'odi dels que mai no podràs -ni voldràs- perdonar", Capdevila tanca les seves memòries a Poitiers el 1964, encara enmig d’un llarg exili, com si el comiat fos només un entreacte i amb una pregunta als llavis, “Quan ressuscitarà l'alba?".