Qui té por?

El títol que es troba damunt d’aquestes línies se m’acudeix un 26 de novembre postelectoral. La nit d’ahir va ser un pèl llarga, per ser diumenge, i si algú, potser una majoria ja imparable, vam fer tard al llit, és perquè ens havíem de convèncer que els resultats de les eleccions eren els que ens plantaven davant dels ulls. Poc acostumats a què els polítics s'entenguin de debò entre ells, més enllà de l’oportunisme i la falta de compromís amb nosaltres, ens falta confiança en els que es reparteixen el govern en aquest tros de país, informals o amb corbata. I, per això, ja em responc l’agosarada pregunta: jo, en tinc. Però només pel neguit d’esperar que aquesta vegada això no s’estronqui.

Encara ara no estic convençuda de quina era l’opció que havíem de triar en aquestes eleccions els que creiem que, sobretot, és el moment de la Independència nacional. I ningú no ens ho ha hagut de dir, que ara en tenim la necessitat, que ja ho hem vist caure pel seu propi pes. Alguns, gent d'aquí i de fora, encara ens diuen separatistes: en quin món i en quina època viuen? En un altre extrem, també n’hi ha que ho han sigut sempre, independentistes, però, ara que n’hi ha més que diuen que ho són, sembla que estiguin gelosos de les ganes d’Independència que fa tant de temps que carretegen: “ves, què ens heu de venir a explicar a nosaltres. I, a més, si ara en sou és per interessos partidistes”. Alguns d’aquests interessos segur que són ben reprovables i tant de bo que en paguin les conseqüències. El que se’m presenta com una prioritat enganyadora és el sentit de partit, l'hermetisme d'alguns d'aquests (o de tots?), que sovint deu venir de la poca visió de conjunt, tacada per un excés d'ego personal. 

Estem espantats perquè a vegades també ho han estat els que ens precedeixen: segur que no caldria que me n’anés tan enrere, encara que tot això vingui de tan lluny, però penso, ara que llegia Història de la meva vida i delsmeus fantasmes, les memòries de Lluís Capdevila, en els Rabassaires la nit dels Fets del 6 d’octubre de 1934; en l'exili de  molts catalans que creien en un país que de debò sentien propi; en les contínues clatellades que ens cauen des de fa segles en la fredor d'una estat que decideix sobre les nostres vides mentre ens escanya. Se'ns han tancat moltes portes, encara que sempre, per desgràcia seva, les hem tornat a empènyer. Sort que la gent valenta sovint també és la que persisteix. Mai no ens han faltat ganes ni esperança, però més val que avancem al galop per marxar definitivament d'una nit tan fosca.

*Els resultats electorals segons Antoni Riera al blog L'estenedor.

 Col·legi electoral a l'Escola Joan Rebull (Reus, 25 de novembre de 2012)