De Verdaguer a Ferrater, i a la inversa

De Verdaguer a Ferrater no és un títol poc suggerent per a un assaig que bàsicament parla de literatura i lingüística catalanes. Narcís Garolera, catedràtic de filologia catalana i crític literari, ha aplegat en un volum diversos treballs, aparentment dispersos, que ofereixen en conjunt una visió general de les lletres catalanes dels segles XIX i XX a través d'uns noms propis que per si sols ja pesen prou. 

El recull, que pot resultar un punt caòtic, precisament per la diversitat de les peces que inclou (fragments d'edicions crítiques, ponències del mateix Garolera, i cartes entre escriptors i entrevistes que l'autor ha pogut recollir) també vol deixar constància dels fruits més importants de les seves investigacions. Tant el lector que ja en sap una mica, com el que vol iniciar-se en el coneixement de la tasca i les interioritats de Joan Maragall, Jacint Verdaguer, Josep Maria de Sagarra, Joan Coromines, Josep Pin i Soler, Francesc Pujols, Josep Pla o Gabriel Ferrater, quedaran sorpresos en algun moment de l'obra: "així és veritat que Verdaguer va practicar exorcismes?" "d'on vénen, els seus dimonis interiors?", "Carner va escriure la novel·la més excepcional de l'exili català a Mèxic?" "què poden tenir en comú Verdaguer i Pla? Per què El quadern gris, que per a molts és el millor llibre de Josep Pla, no és estrictament un dietari? 

A les pàgines d'aquesta nova obra Garolera indueix el lector a saber-ne més a partir d'estudis que, més que anecdòtics, sempre són reflex del pou sense fons d'on surten. Els aireja amb un punt de vista sobretot científic, com demostra en els extensos comentaris amb qüestions lingüístiques útils per entendre també la manera d'escriure, la literatura i la personalitat originals d'autors com Verdaguer, Sagarra o Pla i el seu paper en les lletres catalanes més enllà del mite. En alguns casos, com el de Sagarra (1894-1961), de qui Garolera n'és editor de l'Obra Completa, la referència esdevé també la reivindicació d'un autor que els acadèmics sovint han passat per alt. La "nova lectura" que Garolera ofereix del poema de Montserrat ("Avui, que una ventada de ponent / assassina el perfum de la ginesta...") és una mostra de com la censura va aconseguir que quedés diluït el poema i projectés una imatge de l'escriptor molt menys compromesa amb la seva època.

De Verdaguer a Ferrater també recupera i fa referència a lectures que els autors citats varen deixar, com ara el poemari Al cel (en edició crítica del mateix Garolera, publicat el 2003), del Jacint Verdaguer més autèntic, i, per tant, més atemporal; la novel·la El Misterio de Quanaxhuata (publicat de nou el 2004) de Carner, inspirat durant el seu exili a Mèxic; o La tardor barcelonina (original del 1908 a la revista Papitu, novel·la publicada de nou el 2005), de Francesc Pujols, així com dues obres més d'aquest qui segons Garolera, "es va avançar a les produccions literàries sorgides del desconcert després de la Primera Guerra Mundial" i és precursor del surrealisme del Dalí escriptor. Garolera encomana l'entusiasme per l'obra de Pujols, que queda ancorada entre tots els possibles referents literaris ja després de paraules com aquestes, que només són un principi: "Jo tenia una gran masia en la muntanya catalana, i la vaig cremar".