L'abrandada

Teresa Duch presenta el seu primer llibre a Tarragona

Teresa Duch va presentar el seu primer llibre al Cafè Metropol de Tarragona, entre amics i escriptors ja força reconeguts també fora les portes de la ciutat, com Coia Valls i Xúlio Ricardo Trigo, i lectures dels seus contes. En la seva intervenció, Teresa D. només va poder agrair i agrair la col·laboració de tots els qui l’han acompanyat mentre feia realitat el Viatges insòlits de viatgers abrandats. Un grup, aquest dels ‘viatgers abrandats’, al qual, no sé ben bé perquè, em penso que l’autora s’hi deu incloure. De fet, me’n vaig acabar de convèncer quan l’actriu que va fer una lectura dramatitzada de la “Història d’una artista del trapezi” va explicar com la  “Teresa D.”, després de néixer en un circ i de tombar pel món, acaba treballant per una entitat bancària, i més endavant, escrivint llibres. 

Teresa Duch és una escriptora que encara té molt clar d’on ha vingut el seu aprenentatge en el món de la literatura: l’Escola de Lletres de Tarragona potser li serveix, des de fa temps, per respondre a aquell neguit d’escriure que devia notar un dia, qui sap si molt llunyà, ja. Però els seus contes denoten que l’instint creatiu li ve de molt enrere. Potser de quan era una nena i anava dalt del carro al tros amb els seus pares, tot imaginant que podria ser qui volgués? La Teresa és una dona que ha viscut i, sobretot, imaginat molt. Per això, ara sospito que l’adjectiu “abrandada” no li ve per l’atreviment de fer un llibre, cosa que per a ella ha estat el resultat natural d’haver escrit uns contes amb possibilitats de transcendir a la nostra imaginació i emocions, sinó pel que hi ha de veritat en aquestes històries que ens narra: sovint no hi ha res més real que les sensacions que se’ns desperten com a resposta als estímuls de la vida.

La imatge de la noia agafada a un avió de paper, de Marc A. Pérez Olivan, a la portada del llibre, i el llarg subtítol, “Escapades necessàries per enlairar-se en un planeta que s’enfonsa”, no enganyen, però Teresa D. encara ens diu alguna cosa més. No és veritat, que vulgui que el lector “passi una bona estona”. Amb contes com el de l’”Heroi no de raça, amb potes blanques”, o el d'una acarnissada crisi existencial a la Normandia, aconseguirà que la recordem i que potser la busqui als prestatges de les llibreries més gent que s'haurà familiaritzat amb un adjectiu com "abrandada".