dimecres, 5 de desembre de 2012

L'autor. Gaspar Jaén i Urban


Gaspar Jaén i Urban

El poeta d’Elx Gaspar Jaén, quan va ser a la Universitat Rovira i Virgili aquest novembre al cicle de conferències d’escriptors en llengua catalana, va portar dos dels seus llibres per vendre a bon preu entre els estudiants. Del temps present, Premi de poesia Vicent Andrés Estellés 1997, que convoca l'ajuntament de Burjassot, i Pòntiques, Premi de poesia Ausiàs March 1999, convocat per l'Ajuntament de Gandia. Dos reculls breus de poemes que l’autor va fer i refer durant anys, dues dècades, la dels vuitanta i la dels noranta. Aquest arquitecte i professor universitari, que també s’ha dedicat a la narrativa i a l’assaig molt vinculats a la vida cultural del seu entorn, sovint parla com si hagués deixat molt enrere la seva etapa de poeta. A la seva pàgina al web de l'Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, es pot llegir això que va deixar anar durant un recital a l’Aula de Poesia de la Universitat d’Alacant: “L'objecte de la meua poesia volia ser l'esdeveniment personal i vital, quotidià o extraordinari, el món visible i tàctil, els records i les absències. [...] Una cosa poc novedosa i que s'apropava als llocs comuns sobre el tema. Crec que tot s'ha dit ja i que solem repetir, amb variacions, els mateixos temes i les mateixes formes. [...] I a poc a poc, ben aviat, vaig anar allunyant-me de les avantguardes del període d'entreguerres i dels textualismes dels anys 60 que una vegada em van entusiasmar tant. Amb la meua literatura pretenia emocionar i m'emocionava intentar-ho i aconseguir-ho."

Comprovo que això que diu l’autor s’assembla molt al que m’he emportat llegint Del temps present. El poeta, l’humà, cerca el seu espai en qualsevol dels moments que li toca viure. A la segona part del llibre, la cerca del present és un cant a la vida que ja es pot fer des de la reflexió i l'inventari. El neguit de no poder abastar tot el que es voldria, amb la maduresa es torna plàcid. Un ja ha après que tot se’n va, i, segurament, la manera d’assolir qualsevol fita es reconeix com a més important que la fita en sí; així el record esdevé, més que ideal, irrepetible. A Del temps present s'hi parla sobre l'amor, sobre l'amistat i sobre la ruptura, totalment en acord amb allò que s'espera de qualsevol dels temps; el que en queda sempre és allò que s'ha deixat capturar per l'instint de transcendència, per això Jaén afegeix al poemari una introducció a partir de les paraules d'Octavio Paz en el discurs "La búsqueda del presente", que l'autor mexicà va pronunciar a l'hora de recollir del Premi Nobel de literatura.

Pòntiques, en una primera lectura, em provoca fredor per la distància amb uns poemes que interpel·len un cèsar i l’antiga Roma. Però resulta ser força dúctil, i permet entrar-hi per descobrir-hi el discurs de la veu que hi parla a través del símil amb el poemari del romà Ovidi Nasó, amb el mateix títol. En aquest cas, no és imprescindible conèixer la biografia de l’autor per entendre els dobles sentits que es poden extreure dels versos de Gaspar Jaén, però només saber que va néixer i que manté els vincles amb Elx, ciutat a la qual ha dedicat estudis i llibres, permet establir ponts entre aquella Roma que encara fa patir un Ovidi desterrat, i la València maltractada que s'evoca en aquestes noves Pòntiques; a imaginar què origina el neguit d’aquell qui, com a mínim com a poeta, se sap poc més que una veu -encara que aquesta sempre pot ser impostada- amb capacitat de fabular, de descriure, d'assenyalar, de denunciar. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada