Per no morir. Bouesia al Matarranya 2013

Carles Andreu, a la dreta, parlant amb veïns de Mont-roig 

Carles Andreu Sancho, impulsor del primer Bouesia al Matarranya juntament amb l’Octavi de la llibreria Serret, el 20 i el 21 de juliol, comenta a la presentació del llibre La mort del pareimare, de l'Ascuma (Associació Cultural del Matarranya), que el seu progenitor, de  Mont-Roig de Tastavins, quan es va veure malalt va demanar una pistola i va deixar anar “Per no morir, em vull matar”. Carles Andreu, autor també de teatre, sap molt bé com mantenir el públic viu, però si ens quedem tan sols amb la primera part de l’expressió (“per no morir...”), que sí que pot inspirar la nostra vitalitat, i, per tant, també la de tota cultura, connectarem amb l’alè d’aquesta llengua que és la del Matarranya. Una llengua, la catalana, que sembla condemnada a resistir-se a desaparèixer. Un altre dels que van fer possibles els actes d'aquest cap de setmana de juliol, el Joan Arrufat, ens va recordar que perquè mori una llengua abans han de morir les persones que la parlen, i la veritat és que som aquí, encara.

Lectura de textos de Desideri Lombarte a Pena-roja

Nou anys després de l’inici del Bouesia a La Cava, el festival de poesia s’ha estès per les Terres de l’Ebre fins arribar al Matarranya. El matí de diumenge, Arrufat ens acompanyava a Mont-Roig de Tastavins, on va començar la lectura per part de Carles Andreu, amb un fragment del text La idea d’Europa, de George Steiner, una Europa feta de diferents pobles i de diferents llengües. Miquel Àngel Marín Ribes, un dels impulsors dels primers Bouesia juntament amb Javier Caballero, explicava el tema central d’aquest any, el xiular com a manera de comunicar-se. Amb un clarinet i la seva veu, ens acabava de desvetllar per seguir la ruta literària. L’Ajuntament  de Mont-roig hi posava moscatell i pastissos típics de la zona. Tot seguit, amb la idea de conèixer de prop el poble natal de Desideri Lombarte, un altre autor molt estimat a la zona, i profunditzar en els seus textos, ens n’anàvem a Pena-roja. Allà la Rosalia Gil, la dona del desaparegut escriptor, va ser l’alegre amfitriona que ens va fer copsar la personalitat de l’autor:

Explicava Lombarte a "Lo Romanço d'aquell home que no va saber trobar el castell" (del llibre Ataüllar el món des del molinar, 2000)

Va vindre un home a la vila,

d’eixa gent que va buscant

coses rares i costums

passats de moda o estranys. 

 [...]

L’home havie descobert,

i l’home estave estranyat,

que per terres d’Aragó

parlaven com a Alacant,

com a Maó i com a Lleida

i no com los castellans.

 [...]

I acabava així la conversa una dona que va començar indicant-li com trobar el castell:

–Mig de broma, mig de veres,

jo vull que quedo ben clar,

i vosté no se m’enfado,

que tenim dret a parlar

la llengua que hem parlat sempre,

i això ningú ho pot privar,

que la parlem perquè és nostra

i la volem conservar."

El Parrissal (Beseit, Terol)

Les aventures del Sastre Roc d’Arça, publicat per l'Instituto de Estudios Turolenses a la col·lecció Lo Trinquet, curiosament subvencionat per la Diputación de Teruel, és la publicació més recent de Lombarte i encapçalava la llista de llibres que s'havien de presentar aquell mateix dia després de dinar. 

D'aquesta jornada em vaig poder endur per llegir Les aventures del sastre Roc d'Arça, La mort del pareimare,  Plàncton, de Josep Igual, un autor que coneixia per anteriors publicacions, i el llibre de Lola Salmerón, La fábula de la montaña mágica, ambientat a la muntanya de Santa Bàrbara d'Horta de Sant Joan. També em guardo la idea que transporta aquest fragment d'un poema de Lombarte que he trobat fent una senzilla cerca:

"Qui compre poesia?

Jo en venc a tant el vers.

Tinc trossos d'intimisme,

retalls de pols d'estiu,

estocs passats de moda

de flors de primavera

i blanca neu d'hivern,

i... diables de l'infern.

Venc romanços i versos,

barata llibertat.

Venc paraules al vent

a canvi d'amistat."

(fragment del poema Trist joc, de Desideri Lombarte)

Tot plegat em porta al poema que obre l'Esferes coincidents, aquest llibre que també vaig poder presentar al Matarranya, amb la idea que allò que passa en l'entorn més familiar i íntim sovint traspassa fronteres, agafa un grau d'universalitat quan t'adones que molts dels seus elements troben coincidències arreu. I així, també s'immortalitza:

Voldria pensar 
que els meus  
són marcs
que sense ser-ho tot
són part del que falta.
Que tot allò que m’agrada saber
ho he après d’infinits
filtrant llum des de qualsevol punt
del diamant en brut.
Que ja ve el foc,
arrasant arideses
de terres sense far.
Així podria creure,
definitivament,
que no desapareixerem mai.