Potser per avorriment. “El sentit d’un final”, de Julian Barnes

Julian Barnes

La memòria és un terreny costós, com un fangar que s’enganxa a qualsevol sola de sabata, però diríem que a El sentit d'un final, Julian Barnes (Leicester, Regne Unit, 1946) l'ha explorat a fons per oferir una hipòtesi del seu mecanisme. Potser tan sols amb això ja s’hauria guanyat el premi Man Booker de l’any 2011 a la millor novel·la publicada a la Commontwealth i Irlanda. I és que, era evident que quaranta anys després, amb una filla i un divorci amistós a l'esquena, el passat no tenia perquè fer aflorar tota la seva veritat de seguida. En el fons no n’hi havia cap necessitat. Però aquell home a la seva seixantena que protagonitza la novel·la decideix enfangar-se, al principi potser per avorriment.

 

El títol, “El sentit d’un final”, és resolutiu, sintetitza el que es pot extreure de l’argument i, només examinant la bibliografia de l’autor, s’intueix que aquest llibre podria ser el lloc on culminen alguns dels temes recurrents de la seva obra: Anglaterra, les relacions de parella, l’amistat, la família. La carta d’un bufet d’advocats fa reviscolar aquells suïcidis i tot allò que en Tony i els seus amics s’havien preguntat ja fa anys sobre la vida, la mort, l’amor i el sexe, i que ja els havia fet filosofar amb valenta saviesa juvenil. La perspectiva de tot canviarà, quan descobreixi que llavors ell mateix potser no era com recordava haver estat i, corregut el tel dels anys, les coses no van succeir com semblava.

 

De cada personatge n’ha triat els moments decisius perquè la trama avanci sense resultar massa novel·lesca: els qui són dintre d’aquest fragment de vida d’un jubilat, podrien viure també fora de l’ull de l’escriptor i del lector. Les pinzellades narratives són les justes perquè qui ho llegeix s’imagini com va ser la jove Verònica  i l’abast de la seva transformació, o perquè es pregunti què en serà de tothom, quan en Tony comenci a entendre-ho tot. El suspens és ofert en petites dosis, fins que tot es precipita. Qui sap fins a quin punt.

Al final, les preguntes que assetgen el protagonista a partir d’aquella carta i del que un dia ell mateix va escriure, encara semblen desembocar massa ràpid en una resposta. Ja se sap que cap metrònom no controla ni el temps real ni la memòria.

El camí de les lletres

Article publicat a la revista Viu Tarragona de setembre-octubre de 2013

De rutes literàries potser se'n podria organitzar una a cada poble on hi hagués hagut un escriptor amb certa voluntat autobiogràfica, si algú es volgués encarregar d'organitzar-la. Les obres Camins de França (1934) i La farsa i la quimera (1936), de Joan Puig i Ferreter, centren la ruta que l'Escola de Lletres de Tarragona ara ha organitzat en col·laboració amb l'Ajuntament de La Selva del Camp i donant forma a la nova associació Camins de Lletres. A mig camí entre l'autobiografia i la ficció, les dues obres que centren la ruta serveixen per apropar als selvatans d'avui allò que l'autor va deixar escrit basant-se en els qui un dia els van precedir. És també una excusa per "fer bullir l'olla" d'una activitat cultural que és sempre imparable. Per força ha de ser així la feina d'entitats com l'Escola de Lletres, amb onze anys d'història, que ha dut a terme la seva tasca en diferents espais, mirant de fer llaços amb altres entitats de Tarragona, i també fent front a una precarietat econòmica que nota especialment el món de la cultura. L'Escola es va establir al carrer Sant Llorenç, a la Sala Maria Aurèlia Capmany, que va haver de deixar, i ara es mantenen les classes a la Llibreria de la Rambla, a Òmnium Cultural del Tarragonès, i, darrerament, també a El Seminari i a la Cooperativa Obrera Tarraconense, on hi té el despatx que li fa de seu.

Un moment de la ruta (Camins de Lletres)

Adrià Targa Ramos i Jordi Vinyals Ferré, que van ser alumnes de l'Escola de Lletres i ara en són professors, van al capdavant d'aquesta ruta intercanviant fragments de l'obra d'un Joan Puig i Ferreté que se'n va anar cap a França però que no ha deixat de ser qui va deixar escrit el nom de "moixerins" per als seus convilatans: "La Moixera és quelcom a part de Catalunya. A  part del món". (La farsa i la quimera). El grup de persones assistents a la ruta, potser una trentena en cadascuna de les dues primeres edicions, surten del Castell del Paborde, pel carrer estret, pel convent de Sant Rafel (Sant Gabriel en els seus textos), on hi havia les col·legiales que despertaven la il·lusió d'una vida més elevada, i per la casa nadiua d'un petit Ferreté sense pare. Finalment, el carrer Major, on des d'un balcó al jove el cridava una passió incontenible, i el campanar de l'església, balcó del domini moixerí, on llegeixen un darrer text que comença així. "Moria la tarda, que havia estat un sospir, damunt del poble d'A..., arraulit a la falda d'una muntanya esventrada. [...]" (El cercle màgic, 1929). Després de les primeres sessions de la ruta, el 22 i el 29 d'agost, es pot fer la ruta cada últim diumenge de mes, a 2/4 de 12 del migdia,  sortint del castell.

A Tarragona, l'Escola de Lletres, amb 7 professors i una vuitantena d'alumnes aquest curs, organitza tallers d'escriptura setmanals, dirigits a persones d'edats i interessos literaris diversos i participa en actes organitzats per l'Ajuntament, com Tàrraco Viva, l'Estiu jove o la Tardor Literària, i els Tallers Oberts dels Artistes de la Part Alta tarragonina.

El camí o la vida. "Salvatge", de Cheryl Strayed

El camí o la vida. Un dilema que Cheryl Strayed va resoldre fent el Sender de la Cresta del Pacífic sense preparació suficient, perdent ungles dels peus i amb una confiança en ella mateixa que anava creixent a mesura que caminava, pràcticament sola, al llarg d'uns 1.800 quilòmetres, sortint de Califòrnia. El cansament vital d'una noia de vint-i-sis anys gens feixuc per al lector, potser per l'atractiu d'una honestedat sorprenent en la narració, amb confessions clarament alleujadores, i les trobades amb altres caminants que qui sap d'on vénen, en un entorn de solitud ple de bellesa.

Salvatge és una lectura per a què el lector se submergeixi en el viatge literal i també en el viatge vital, en el qual la protagonista es purga de tot allò que fa més mal: la mort de la mare, tan jove; el divorci amb aquell qui encara era l'amor de la seva vida, l'absència d'un pare de debò, una distància creixent amb els germans. Els motius per fer camí dels qui apareixen a la novel·la beat A la carretera, de Jack Kerouac, o de la post apocalíptica de Cormac McCarthy, La carretera, encara que aparentment poca cosa tenen a veure amb els d'Strayed, sí que tenen uns efectes semblants: els que té en comú qualsevol fugida. Fent el Sender, Cheryl cercarà eines per reconduir la seva vida, però també provocarà un trencament necessari amb qui era abans de fer-lo.

Cadascuna de les caixes que Strayed va demanar que li enviessin a diferents oficines de correus al llarg del camí contenien sempre menjar deshidratat, 20 dòlars i un nou llibre per llegir. No és estrany que d'Adrienne Rich sigui l'únic llibre que no va cremar a la foguera que feia cada nit per escalfar-se i també per alliberar-se del pes de les pàgines llegides: “Pel que sembla, va negar fins al final / la font de les cataractes als seus ulls / la pell esquerdada i supurant del tou dels dits / fins que no va poder sostenir ni un tub d’assaig ni un llapis” (De “Poder”, dins Somni d’una llengua comuna,1974).

Aquella que va caminar del desert de Mojave al Pont dels Déus sovint sola i delirant, esquerdada igualment pel sol i pel fred, creia en la seva llibertat i havia de trobar la manera de demostrar-se l'amor propi després d'haver-ne deixat d'altres enrere. Durant les nits en ruta, Cheryl se submergia en llibres d’aquells que en un determinat moment són tan complaents com aigua fresca en un dia d’intensa calor. Potser llavors, quinze anys abans d’escriure-la, ja es va començar a forjar la que és la seva obra més reconeguda fins ara, una altra per a la història universal dels lligams entre els lectors i els llibres que els sacien.

Ressenya de Salvatge a Los Angeles Times 

La moral del conte. "El metge i un gos d'atura"

Al nucli de la història del llibre El metge i un gos d'atura, d'Inès Vidal Farré, guanyadora del XXX Premi de Narrativa de la Ribera d'Ebre, hi ha un conte infantil que, només en part, s'acaba bé. És una novel·la sobre el dolor dels desafavorits i les seves conseqüències, explicades d'una manera crua que es beneficia d'un context com el del Pirineu de Lleida, però amb la subtilesa d'un conte. Amb la diferència que aquest s'estalvia la gratuïtat de la seva moral.

L'entorn del metge i un gos d'atura és d'una realitat fora d'època, conté la màgia d'allò que, en la memòria de molts, no és més que una llegenda, però no tan llunyana com voldríem. D'aquesta manera la novel·la dóna mostres d'unes desigualtats per raó de classe, gènere, edat o condició física que són atemporals, com la vergonya. La vergonya que surt tallant en forma de frase, pàgina sí, pàgina també, i s'assenyala com el punt zero de la marginalitat. En parteix l'abús de poder, talment com una bèstia poc pietosa fins i tot amb qui en porta la disfressa. Un llop per a la pobra gent, un llop que un dia també en va tenir un per a ell mateix: "Jo no tinc culpa. no tinc culpa. no tinc culpa.

O què us penseu? Que jo no sé què sent l’infant que hi ha tancat al corral? Prou que ho sé. Ho he sabut tota la vida. Ho he sabut moltes vegades. I aquí estic. Sa i fort. I ja ha passat. I no ha passat res. És el que toca.[...]"

El paisatge és l'ideal per a la narració: un ambient rural entre bucòlic i salvatge, bressolant el temperament dels personatges, configurant-los amb eficàcia a mesura que avança l'acció i es relacionen entre ells. No és fins al final que el lector els acabarà de veure desplegar tota la seva complexitat de carn i ossos, teixida en capítols com un tapís que encaixa quan es veu sencer de dalt a baix: "La seua mare escombrava, com cada matí, davant de casa, amb les mans de pagesa agafades a l’escombra com escorça de vinya a un parral.

—Ja sé qui podria haver sigut. Aviseu en Pere de França, i que vingui.

La mare del metge va prémer llavis, ulls, cara, i es va posar a plorar, igual que disset anys abans.

Com cada dia feia. [...]"

El món literari d'Inès Vidal ja es començava a desplegar a partir d'Història del llop, guanyador també del Premi de Narrativa de la Ribera d'Ebre en una edició anterior. Els infants es troben al centre del seu imaginari, juntament amb la iconografia dels contes i un paisatge del Pirineu lleidatà que devia conèixer quan era també una nena. La seva obra, però, es revela contra l'estatisme de la tradició literària per a nens, que els espanta sense acabar d'explicar res. Vidal, amb mestratge, manté l'enigma fins les darreres pàgines, però al final senyala culpables, tots els artífexs dels abusos. Les seves cares es confonen amb les de la por.

El llamp (encesa d'una estelada al Pla)

Aquesta llum ens pertany,

vulguem prendre-la tota

per saciar-ne l’ànsia, però

com un aliment que s’assaboreix

més enllà de les dents,

paladar avall.

Guardada al sota escala de casa,

pren el sentit invers de les canonades

i va esclatant per les aigüeres:

la claror que escalfa s’escampa així,

com un foc somort a les brases

espetegant quan sent que el remouen.

Hi ha aquest llamp que és nostre

i arriba el dia d’aixecar la veda,

que ens faci esclatar la terra.

 Encesa d'una estelada al Pla de Santa Maria (14/8/13)

Impermeabilitat d’uns versos. "Nàufrags", de Lluís Figuerola

Article publicat al darrer número de la revista BValls de Lletres, de la Comissió de Llengua i Literatura de l'Institut d'Estudis Vallencs (IEV)


Nàufrags, de Lluís Figuerola i Ortiga, és un poemari dens com una vida viscuda, gens banal. Les contínues referències al mar -no només el del nàufrag, sinó el d’aquell qui encara es troba en ple combat amb les ones-, s’inicia amb el que podríem definir com a narració en prosa poètica protagonitzada per algú que desafia totes les pors encarant-se amb la mort, però finalment no pot defugir les seves aigües. Per entendre el text de l'obertura d'aquest poemari va bé conèixer el paper de Figuerola com a autor de narrativa i també la seva faceta com a actor, que potser li permeten crear l'ambient i caracteritzar els personatges com en una tragèdia: “No temia morir, però, lluitant amb obstinació contra tots els obstacles, intuí el joc de clarors i ombres que menen a la superfície i, curull d'una emoció desfermada, posà els peus en una clivella de la paret;[...]”. La relació entre la bellesa del mar enfurit i la lluita contra les ones de qui sap que acabarà perdent és el que mou tot el poemari, una metàfora del viure. Però el nucli d’aquesta visió en perspectiva sobre la pròpia experiència també l’omplen les relacions afectives, el record d’una postguerra que es va anar allargassant, la reflexió sobre el paper d’un déu i d’una religió que temps enrere haurien estat inqüestionables, i el punt de vista sobre com és avui la pàtria. Aquests són els elements que quedaran momentàniament a la salvaguarda dels versos, en una barca que també va portant cap a l’oblit.

Lluís Figuerola combina la prosa poètica de l'inici amb els versos lliures en un poemari que presenta de manera molt clara els seus eixos temàtics. La veu del poeta és prou homogènia en tot el poemari, i podria haver defensat la majoria de poemes també adoptant una forma més prosaica, sense forçar el vers ni perdre’n el missatge poètic. Les imatges creades són d'una gran potència, plasmen la força de la natura, la indefugible transitorietat dels moments de la vida, el pes del passat i la necessitat de transmetre a les noves generacions unes idees forjades per l'experiència. Ja en una etapa avançada del camí, la veu poètica pressent la llum del final, no sense un toc de dramatisme: “Només escrivint / em sento completament lliure./ Però vaig escriure un conte / que s’acabava en mi. / Trist final. [...]” La figura romàntica del "poeta maleit" apareix diversos cops al poemari, encara que l'autor no l'interpreta, sinó que se'l mira distant: “Era jove i bonica / i estimava tant la vida / que es va tallar les artèries / amb un poema de Keats.” Ell no és aquell poeta avocat a la desgràcia, sempre ferit de mort per la poesia, però sap reconèixer de la mateixa manera la bellesa de la Dama, aquella que és purament lírica i que ve al darrer moment.

Tast del llibre

 

Complements circumstancials

He anat a parar altra vegada a La neu i altres complements circumstancials, de l'asturià Xuan Bello (Paniceiros, 1965) perquè l'altre dia algú el va anomenar entre lectura i lectura allà al Matarranya. Bello transporta a un món en el qual allò local s'universalitza de la manera més natural, o bé, dit d'una altra manera, allò que té una dimensió més amplament terrenal es veu fragmentat en els pobles que conté. En aquest llibre difícil de catalogar i traduït al català, s'hi agrupen la infantesa, el temps, el paisatge i, en general, els records, que ajuden a entendre una terra mil·lenària com és l'asturiana, amb molts motius per ser germana de la catalana. S'hi pot trobar un calidoscopi que serveix per ser conscients de l'espai que ocupem en el món i per sentir-nos engranatge d'allò que hi succeeix. 

Astúries, 2010

Moguda per la crida latent a La neu i altres complements circumstancials, he fet els versos per a un poema:

Acord de rebel·lió

Ens trobem en aquella taula ampla
i blanca, sense límits, amb un lligam
més estret que les mans nuant presències.
Ferma i antiga, estesa només
amb motiu de les paraules, s'escampa
el que sembla més brisa que un fort vent.
Així és com acaben donant-se pas,
dues endarrere, una endavant,
les fulles d'una història compartida.

A la fotografia dels que hi som,
hi ha tants pobles encerclats de mar,
que les llengües són germanes de sal
i pampalluguegen quan es fa fosc.
Al negatiu es veuen punts de llum,
fars de terres que es diuen singulars
com si n'hi hagués de cap altra manera.
Fan relleus pel traçat d'un plànol propi
i ben estès, a punt d'emprendre el vol. 

(El Pla, l'Alt Camp, agost de 2013)