dijous, 28 de juny del 2012

"Barbamecs". El plaer de veure's sorprès

Quan es fa difícil trobar temps per llegir –en el sentit més plaent del verb-, que el llibre escollit sigui un encert és especialment gratificant. I un dels millors indicadors de la bona tria, deu ser que la lectura atrapi més del que voldria la son, abans d’anar a dormir. Amb Barbamecs em vaig veure desvetllada, sobretot, pel plaer de la descoberta.

En aquesta primera obra de narrativa de l’ampostí Yannick Garcia, que es va endur el XX Premi de Narrativa Vila de l’Ametlla de Mar, s'hi troben vuit relats de llargades semblants, però de temàtiques diverses, i escrits en  tercera persona la majoria de vegades, excepte quan el jo és necessari per a la potència i realisme del protagonista. Els personatges es troben en situacions límit que esdevenen rocambolesques, i la seva actitud és la d'aquell qui ha estat esperant el moment clau perquè es produeixi un canvi en les seves vides. Tots ells demostren de quina pasta estan fets quan els toca posar seny, decidir-se, fer un pas endavant: una oportunitat per a Yannick Garcia, fins ara més avesat a la poesia, de construir personatges molt romàntics en ple creixement intern (o maduració), però que, enlloc de posar fi als conflictes, encara emboliquen més la troca.

A Barbamecs és palpable el treball meticulós, vetllant per la coherència interna de cada conte més que per trobar un fil que els uneixi tots. El lligam entre ells sorgeix de manera natural i prové del mateix estil realista que busca la sorpresa i de la lluita interior que tenen en comú els protagonistes dels relats. En molts d’ells hi apareix, en el moment més oportú, allò que trenca amb la narració d’uns fets versemblants, un element més o menys màgic. Sí, aquell fet, poc creible, segurament, que esdevé molt pròxim al “realisme màgic”, quan el lector pot creure's allò que ha esdevingut surrealista però prou lògic, a la fi, dins de la trama: "[...] En Tino va deixar els grills de taronja en un plat, em va acostar el ganivet a la cama (jo gargotejava uns autodefinits i no li feia gaire cas) i m'hi va fer un tall d'un centímetre de llarg per tres mil·límetres de fondària. Val a dir que el que em va sobtar més no va ser la burxada, el dolor en forma d'impulsos nerviosos que se'm van reconcentrar primer a la cuixa i encabat al moll de l'os, sinó la cara buida d'en Tino. [...]" (del relat “Sé com ets”).


Yannick Garcia al programa "L'última troballa" / XTVL)


dijous, 21 de juny del 2012

Seqüència marítima


Allà al fons no hi veus un quadre intocable?
composició de vaixell, aigua i boia.
Sent com les braçades se’n van a veure
seqüències de veritat plàstica.

I d’aquell degradat de colors blaus
no n’oblidis l’esclat com el d’un fruit
primer transparent i després intangible.
S’estén una olor que no et cap als ulls,

i tenyeix tot el que s’acaba aquí,
entre parets fosques, un fil de groc:
el sol s’hi va a perdre i mira cap dins.

Visió del fragment en sec, sord, cec,
que permet sentir-hi, si no dius res.
Para-hi atenció, això sí.



dijous, 14 de juny del 2012

Poèticament

Llacs de Covadonga, Astúries (2010)
No sé si hi ha gaire poetes que hagin resolt l'enigma d'allò que han de fer per resultar atractius. Si la poesia, perquè agradi, no ha de semblar fàcil, barata, diria que el millor és que un la faci ben enrevessada. O, potser no és ben bé així: segur que va més bé el que em van dir un dia, que la poesia s'ha de treballar perquè flueixi a la boca de qui la llegeixi -no va ser amb aquestes paraules, però és el que he entès (i sobretot, el que no he entès), a partir de poemes que m'han dit moltes coses i dels que no m'han dit res. Tots els he hagut de llegir tres o quatre vegades.

Si és que mai hi ha hagut un debat real entre la gent sobre el que és bo i el que no és bo en poesia, si és que alguna vegada un animat lector de poemes té el valor de comentar amb els altres què li ha semblat el darrer llibre que ha llegit, com ho han fet? jo em decanto pel gust personal: "a mi m'agrada..." o "no m'acaba de fer el pes...", amb una mica de ganya. Dir "aquest llibre no val res" em sembla de tibat i malhumorat. Ja m'ho penso, que tampoc fan cap profit al gènere les valoracions tímides, la por de no encertar-ho, i tampoc no en tinc prou amb dir que un autor és bo perquè ho fa com ho feia -o deia que s'havia de fer- en tal o en tal altre. El que em fa falta són fets, doncs, i què hi ha més tangible que allò que et fa notar alguna cosa?

Deu ser per tot això, que ara busco a la biblioteca poetes que ja hauria d'haver llegit. En primer lloc, perquè, en el fons, tothom ho sap, que més val callar, si no se sap de què es parla. I, en segon lloc -i sobretot, em sembla- per la descoberta que representa aquell poema que t'arriba. Malgrat la peresa que fa buscar el moment d'obrir el llibre, quan encara no penses en aquell lloc per a tu que un dia va escriure un poeta de qui ja no et cal saber-ne el nom: "Entre ser poeta o simplement viure, hi ha una bella possibilitat, que és viure poèticament. Això és el que procuro des que vaig decidir no sojornar definitivament enlloc i fer de caminant."*


dijous, 31 de maig del 2012

Del buit

D’una fresca intensa ullada
s’eixuga un reducte d’embolcall.
No hi ha lloc per a l’alenada
en l’emboscada del buit:
a la gola fan topall
realitats com, del formigó, els fruits.


dijous, 24 de maig del 2012

Al circ


Em planto els peus uns metres per sobre el terra.
Ja noto l’efecte de ser jo, a la inversa,
qui juga net agafada a la cornisa
de les mans que lliures amb cinc dits per a mi,
així em giravoltes el cercle estret de dins.

Neta, perquè jugo amb la pols que em deixes
a abonar la confiança en el cos extern,
a forçar l’equilibri d’un paratge verd
encara amb un peu fora la corda, a prendre vent.

Però se’m talla la boca d’aire empassat
cap per avall, suspesa enlaire pel teu braç.
No hi vull veure, però en el darrer giravolt
tot és de colors. No vull actuar per a un jurat
que m’apunti, si caic fins arribar a dalt.

Amb obra vista, et convido a agafar-te a l’aire amb mi
contenint l’alè que més lleugers ens sostingui.

 Fira Trapezi 2012 (Reus)

diumenge, 20 de maig del 2012

Gabriel Ferrater, ara que en faria noranta

Avui que faria noranta anys del naixement de Gabriel Ferrater, recupero una fotografia que vaig fer prop del Picarany, el mas que la seva família tenia a Almoster. Precisament, fa uns mesos vaig entrevistar Jordi Julià, poeta, assagista i professor, qui sempre ha tingut a Ferrater com a referent i objecte d'estudi. Del que em va explicar sobre Ferrater, és destacable la poca consideració que troba que hi ha hagut per la poesia del reusenc, de la mateixa manera que, en aquest país, es perd temps qüestionant la qualitat de determinats autors i passa desapercebut tot allò que val la pena del seu treball:

"[...]
De fet, jo vaig parlar sobre la crítica de Gabriel Ferrater, i poca gent n’havia parlat anteriorment, només una mica la Núria Perpinyà i la Dolors Oller, que precisament també són persones que s’han dedicat a la teoria de la literatura, més que a la història de la literatura. Vaig tenir la sort que Joan Ferrater em deixés un patracol d’escrits inèdits de Gabriel Ferrater, que encara resten inèdits. Entre el que ja hi havia publicat sobre la seva crítica, més el que encara era inèdit, vaig intentar parlar també sobre el seu pensament. Vaig intentar relacionar els valors crítics i el seu pensament literari amb els poemes.

- De l’obra de Ferrater què considera més important, doncs, la poesia o la crítica?
Crec que és un autor que “ho peta” tot. El que passa és que la poesia se li ha reconegut amb la boca petita, perquè estem en un país en què ja ens està bé tenir grans poetes, però que no ho siguin gaire, per l’autoodi que gastem. Potser perquè tampoc no ens ho han deixat creure mai, que érem grans. Si vas a França, qualsevol autor de províncies o local al seu poble té un bust i plaques, i a Espanya els gran autors estan elevats a categoria mundial. Però si ja ens estem barallant entre si Carner és bo o no és bo, entre si Ferrater és bo o no és bo, entre si Maragall és bo fins a cert punt o no ho és...així no fotem res. Quan el que hauríem de fer és: “és bo, doncs llegim-lo, anem a aprendre el que valgui la pena... i el que no valgui la pena és igual, deixem-ho estar. [...]"


PER NO DIR RES:

Que no vulguin dir res.
Sigues la noia atònita
que una nit se'n va sola
a endinsar-se en el bosc
on la lluna d'agost
es vessa per les pedres
i les soques que tanquen
la claror de la fusta,
i es despulla s'ajeu
a la pinassa, nua
com les pedres, o com
la fusta quan els homes
se l'enduen del bosc,
i la dolça ignorant
va fent, i paga amb por,
un aplec de secrets
sense figura: lluna
i olors, el tremolor
dels grills inacabables,
fresses que fugen, pedres
tèbies, sorprenents
fiblades de la pell
nova a exposar-se, terra
i reïnes.
Memòria:
que no vulguin dir res.
No guardis les imatges
que saps pensar i descriure
i un dia de feblesa
pots partir-te amb els altres.

(Gabriel Ferrater, Les dones i els dies)

Gabriel Ferrater torna al Picarany (de David Figueres Felip)

dijous, 17 de maig del 2012

Olga Xirinacs


Olga Xirinacs (El Punt Avui)
"Crida, que t’han caigut damunt
totes les lloses de la tarda
i tota l’arena victoriosa
dels exèrcits contra tu. 
Obre els ulls i rebel·la’t,
que se t’acaba l’aire
de les flors de pomera. 
Alça les mans, defensa’t 
del rosec de la nit."
Olga Xirinacs



Ahir, el comentari que estava escrivint sobre un llibre, em va fer pensar en l'Olga Xirinacs, una escriptora de Tarragona que es diu que ha guanyat tots els premis importants de la literatura catalana. No va ser per casualitat, que em va venir al cap: encara que la memòria ens falli i que la novetat, com a mínim d'entrada, pugui resultar més atractiva que allò conegut, o que necessitem que siguin els de fora, els que ens diguin si som bons o no som bons, no deixa de tenir un punt de crueltat premeditada, l'oblit. No parlo com a lectora de la poesia de Xirinacs ni de les seves novel·les (més de cinquanta títols, entre tot!), però sempre m'ha costat de pair el silenci sobtat, quan sembla que a la rereguarda es maquini vés a saber què que ningú no ha explicat bé. I no parlo de la quantitat de premis i obra publicada, no. Parlo de poemes com aquest de dalt, que també podria ser un clam, i deixo aquí un article que parlava, precisament, d'això que dic: