El llamp (encesa d'una estelada al Pla)

Aquesta llum ens pertany,

vulguem prendre-la tota

per saciar-ne l’ànsia, però

com un aliment que s’assaboreix

més enllà de les dents,

paladar avall.

Guardada al sota escala de casa,

pren el sentit invers de les canonades

i va esclatant per les aigüeres:

la claror que escalfa s’escampa així,

com un foc somort a les brases

espetegant quan sent que el remouen.

Hi ha aquest llamp que és nostre

i arriba el dia d’aixecar la veda,

que ens faci esclatar la terra.

 Encesa d'una estelada al Pla de Santa Maria (14/8/13)

Impermeabilitat d’uns versos. "Nàufrags", de Lluís Figuerola

Article publicat al darrer número de la revista BValls de Lletres, de la Comissió de Llengua i Literatura de l'Institut d'Estudis Vallencs (IEV)


Nàufrags, de Lluís Figuerola i Ortiga, és un poemari dens com una vida viscuda, gens banal. Les contínues referències al mar -no només el del nàufrag, sinó el d’aquell qui encara es troba en ple combat amb les ones-, s’inicia amb el que podríem definir com a narració en prosa poètica protagonitzada per algú que desafia totes les pors encarant-se amb la mort, però finalment no pot defugir les seves aigües. Per entendre el text de l'obertura d'aquest poemari va bé conèixer el paper de Figuerola com a autor de narrativa i també la seva faceta com a actor, que potser li permeten crear l'ambient i caracteritzar els personatges com en una tragèdia: “No temia morir, però, lluitant amb obstinació contra tots els obstacles, intuí el joc de clarors i ombres que menen a la superfície i, curull d'una emoció desfermada, posà els peus en una clivella de la paret;[...]”. La relació entre la bellesa del mar enfurit i la lluita contra les ones de qui sap que acabarà perdent és el que mou tot el poemari, una metàfora del viure. Però el nucli d’aquesta visió en perspectiva sobre la pròpia experiència també l’omplen les relacions afectives, el record d’una postguerra que es va anar allargassant, la reflexió sobre el paper d’un déu i d’una religió que temps enrere haurien estat inqüestionables, i el punt de vista sobre com és avui la pàtria. Aquests són els elements que quedaran momentàniament a la salvaguarda dels versos, en una barca que també va portant cap a l’oblit.

Lluís Figuerola combina la prosa poètica de l'inici amb els versos lliures en un poemari que presenta de manera molt clara els seus eixos temàtics. La veu del poeta és prou homogènia en tot el poemari, i podria haver defensat la majoria de poemes també adoptant una forma més prosaica, sense forçar el vers ni perdre’n el missatge poètic. Les imatges creades són d'una gran potència, plasmen la força de la natura, la indefugible transitorietat dels moments de la vida, el pes del passat i la necessitat de transmetre a les noves generacions unes idees forjades per l'experiència. Ja en una etapa avançada del camí, la veu poètica pressent la llum del final, no sense un toc de dramatisme: “Només escrivint / em sento completament lliure./ Però vaig escriure un conte / que s’acabava en mi. / Trist final. [...]” La figura romàntica del "poeta maleit" apareix diversos cops al poemari, encara que l'autor no l'interpreta, sinó que se'l mira distant: “Era jove i bonica / i estimava tant la vida / que es va tallar les artèries / amb un poema de Keats.” Ell no és aquell poeta avocat a la desgràcia, sempre ferit de mort per la poesia, però sap reconèixer de la mateixa manera la bellesa de la Dama, aquella que és purament lírica i que ve al darrer moment.

Tast del llibre

 

Complements circumstancials

He anat a parar altra vegada a La neu i altres complements circumstancials, de l'asturià Xuan Bello (Paniceiros, 1965) perquè l'altre dia algú el va anomenar entre lectura i lectura allà al Matarranya. Bello transporta a un món en el qual allò local s'universalitza de la manera més natural, o bé, dit d'una altra manera, allò que té una dimensió més amplament terrenal es veu fragmentat en els pobles que conté. En aquest llibre difícil de catalogar i traduït al català, s'hi agrupen la infantesa, el temps, el paisatge i, en general, els records, que ajuden a entendre una terra mil·lenària com és l'asturiana, amb molts motius per ser germana de la catalana. S'hi pot trobar un calidoscopi que serveix per ser conscients de l'espai que ocupem en el món i per sentir-nos engranatge d'allò que hi succeeix. 

Astúries, 2010

Moguda per la crida latent a La neu i altres complements circumstancials, he fet els versos per a un poema:

Acord de rebel·lió

Ens trobem en aquella taula ampla
i blanca, sense límits, amb un lligam
més estret que les mans nuant presències.
Ferma i antiga, estesa només
amb motiu de les paraules, s'escampa
el que sembla més brisa que un fort vent.
Així és com acaben donant-se pas,
dues endarrere, una endavant,
les fulles d'una història compartida.

A la fotografia dels que hi som,
hi ha tants pobles encerclats de mar,
que les llengües són germanes de sal
i pampalluguegen quan es fa fosc.
Al negatiu es veuen punts de llum,
fars de terres que es diuen singulars
com si n'hi hagués de cap altra manera.
Fan relleus pel traçat d'un plànol propi
i ben estès, a punt d'emprendre el vol. 

(El Pla, l'Alt Camp, agost de 2013)

Per no morir. Bouesia al Matarranya 2013

Carles Andreu, a la dreta, parlant amb veïns de Mont-roig 

Carles Andreu Sancho, impulsor del primer Bouesia al Matarranya juntament amb l’Octavi de la llibreria Serret, el 20 i el 21 de juliol, comenta a la presentació del llibre La mort del pareimare, de l'Ascuma (Associació Cultural del Matarranya), que el seu progenitor, de  Mont-Roig de Tastavins, quan es va veure malalt va demanar una pistola i va deixar anar “Per no morir, em vull matar”. Carles Andreu, autor també de teatre, sap molt bé com mantenir el públic viu, però si ens quedem tan sols amb la primera part de l’expressió (“per no morir...”), que sí que pot inspirar la nostra vitalitat, i, per tant, també la de tota cultura, connectarem amb l’alè d’aquesta llengua que és la del Matarranya. Una llengua, la catalana, que sembla condemnada a resistir-se a desaparèixer. Un altre dels que van fer possibles els actes d'aquest cap de setmana de juliol, el Joan Arrufat, ens va recordar que perquè mori una llengua abans han de morir les persones que la parlen, i la veritat és que som aquí, encara.

Lectura de textos de Desideri Lombarte a Pena-roja

Nou anys després de l’inici del Bouesia a La Cava, el festival de poesia s’ha estès per les Terres de l’Ebre fins arribar al Matarranya. El matí de diumenge, Arrufat ens acompanyava a Mont-Roig de Tastavins, on va començar la lectura per part de Carles Andreu, amb un fragment del text La idea d’Europa, de George Steiner, una Europa feta de diferents pobles i de diferents llengües. Miquel Àngel Marín Ribes, un dels impulsors dels primers Bouesia juntament amb Javier Caballero, explicava el tema central d’aquest any, el xiular com a manera de comunicar-se. Amb un clarinet i la seva veu, ens acabava de desvetllar per seguir la ruta literària. L’Ajuntament  de Mont-roig hi posava moscatell i pastissos típics de la zona. Tot seguit, amb la idea de conèixer de prop el poble natal de Desideri Lombarte, un altre autor molt estimat a la zona, i profunditzar en els seus textos, ens n’anàvem a Pena-roja. Allà la Rosalia Gil, la dona del desaparegut escriptor, va ser l’alegre amfitriona que ens va fer copsar la personalitat de l’autor:

Explicava Lombarte a "Lo Romanço d'aquell home que no va saber trobar el castell" (del llibre Ataüllar el món des del molinar, 2000)

Va vindre un home a la vila,

d’eixa gent que va buscant

coses rares i costums

passats de moda o estranys. 

 [...]

L’home havie descobert,

i l’home estave estranyat,

que per terres d’Aragó

parlaven com a Alacant,

com a Maó i com a Lleida

i no com los castellans.

 [...]

I acabava així la conversa una dona que va començar indicant-li com trobar el castell:

–Mig de broma, mig de veres,

jo vull que quedo ben clar,

i vosté no se m’enfado,

que tenim dret a parlar

la llengua que hem parlat sempre,

i això ningú ho pot privar,

que la parlem perquè és nostra

i la volem conservar."

El Parrissal (Beseit, Terol)

Les aventures del Sastre Roc d’Arça, publicat per l'Instituto de Estudios Turolenses a la col·lecció Lo Trinquet, curiosament subvencionat per la Diputación de Teruel, és la publicació més recent de Lombarte i encapçalava la llista de llibres que s'havien de presentar aquell mateix dia després de dinar. 

D'aquesta jornada em vaig poder endur per llegir Les aventures del sastre Roc d'Arça, La mort del pareimare,  Plàncton, de Josep Igual, un autor que coneixia per anteriors publicacions, i el llibre de Lola Salmerón, La fábula de la montaña mágica, ambientat a la muntanya de Santa Bàrbara d'Horta de Sant Joan. També em guardo la idea que transporta aquest fragment d'un poema de Lombarte que he trobat fent una senzilla cerca:

"Qui compre poesia?

Jo en venc a tant el vers.

Tinc trossos d'intimisme,

retalls de pols d'estiu,

estocs passats de moda

de flors de primavera

i blanca neu d'hivern,

i... diables de l'infern.

Venc romanços i versos,

barata llibertat.

Venc paraules al vent

a canvi d'amistat."

(fragment del poema Trist joc, de Desideri Lombarte)

Tot plegat em porta al poema que obre l'Esferes coincidents, aquest llibre que també vaig poder presentar al Matarranya, amb la idea que allò que passa en l'entorn més familiar i íntim sovint traspassa fronteres, agafa un grau d'universalitat quan t'adones que molts dels seus elements troben coincidències arreu. I així, també s'immortalitza:

Voldria pensar 
que els meus  
són marcs
que sense ser-ho tot
són part del que falta.
Que tot allò que m’agrada saber
ho he après d’infinits
filtrant llum des de qualsevol punt
del diamant en brut.
Que ja ve el foc,
arrasant arideses
de terres sense far.
Així podria creure,
definitivament,
que no desapareixerem mai.

 

Veu per a l'optimisme. Titot i David Rosell

Segur que més d'un recorda haver anat a algun concert més per afinitat ideològica amb el grup que toca, que per gust musical. Titot (Francesc Ribera) i David Rosell ahir a l'auditori de Mas Miquel de Valls van tornar a fer evident la necessitat que té el públic de certes cançons. Les lletres sonaven sense l'empenta dels concerts de Brams, però amb la mateixa càrrega de la veu que és valenta a "sóc d'un país, sóc del món" o "Vull per a demà", per no dir-les totes. Titot aquí porta encara més a flor de pell la cançó "Un secret que t'havia de dir", que es converteix en la narració d'uns fets que colpeixen més enllà de la lletra i de la melodia. La música ha de mirar d'adaptar-se a un relat al qual sovint li sobren lletres per a l'estrofa, però els rescaten la fermesa i l'atractiu d'una i altra veu.

Titot i David Rosell fa deu anys que com ara a l'espectacle L'Esca del pecat, porten als escenaris cançons del grup Brams en un format més íntim, a més de versions d'altres autors. L'entesa entre els dos membres de la formació es veu perfecta des de baix. L'un reforça incansablement el contingut de les cançons amb explicacions que volen fer arribar el missatge al públic sigui com sigui; l'altre hi posa la guitarra, cors i serenitat. "Com una flor que surt amb el desgel" són formacions com l'Esca del Pecat, Mesclat, o els mateixos Brams, que compten amb dues dècades d'experiències compromesos amb la resistència, música per a l'optimisme en un lloc com aquest.

 

Rituals fets música

Article publicat a la revista Viu Tarragona de juliol

Si en Joan Guasch, quan escrivia el seu Llibre d’Oracions (2010), ja va imaginar-se alguna melodia per acompanyar els seus poemes, qui sap si era com la que més endavant hi ha posat alumnes d’una escola de música. A principis d’aquest 2013, 42 adolescents, acompanyats pels professors Rosabel Bofarull, de la Robert Gerhard, i Rosa Carbó, Sílvia Güell i Lluís Albert Arrufat, de l’IES Serra de Miramar, de Valls, van fer l’exercici d’interioritzar els rituals que exposava poèticament l’autor. La seva obra eleva allò domèstic a la categoria de ritual religiós, per amor de la repetició, d’allò que és diari, una mística poc inventada.

Entre 22 alumnes de l’escola van musicar els poemes que llegirien 20 alumnes de l’institut. No es coneixien ni sabien com quedarien els versos que havien treballat fins el dia de l’assaig final. Afegint-hi les projeccions que el professor de visual i plàstica va preparar, van fer un concert obert al públic a la Sala d'actes de l'escola vallenca Eugeni d'Ors, un concert tancat destinat exclusivament als alumnes del Serra de Miramar i al Teatre Principal de Valls, un concert al cicle Hipermetropoesia del Cafè del Metropol de Tarragona dividit en dues sessions per motius d’espai, i aquest mes de juny es va fer un concert al Pati de Sant Roc de l’Institut d’Estudis Vallencs. 

El format del Llibre d’Oracions de Guasch (cada poema va precedit de la definició del ritual diari, una posada en escena), la temàtica i el fet que l’autor fos també veí de Valls, el va fer molt apte per a aquest projecte de creació per a joves, d’entrada, poc avesats a la poesia, i, alguns, fins i tot, amb dificultats per a la lectura o nouvinguts que s’han enfrontat a la recitació tot just havent après la llengua. Amb la convicció que qualsevol obra d’interès pot ser musicada, l’Escola de Música Robert Gerhard fa més de 10 anys que incentiva la composició musical a partir d'obres d'art: ho han fet amb altres poetes com Joan Duran o Joan Margarit; amb pintors com Jaume Mercadé (Museu de Valls) o Claude Monet, i amb fotògrafs com Francesc Parés (Valls-Barcelona Igman Acció Solidària) o Tarik Samarah (imatges d'Srebrenica), i, per al pròxim curs, ja es prepara un projecte a partir de les celebracions vallenques.

Els versos d'aquest Llibre d’oracions, el primer de l'autor vallenc, han volgut córrer el risc d’explicar realitats. "Realitats" de la manera en què les coses són “realitat” en poesia. Els lectors als que això no els motivi prou, no podran dir que a aquests poemes els ha mancat apassionament i implicació amb el món que ens envolta. Diu Joan Guasch que, després dels versos, “sempre quedarà el ritual”, i el seu consol ve de la mateixa naturalitat ancestral amb què passen les generacions: "Morir per poder-me endur el temps viscut, energia pura." Ara podem dir que “també ens quedarà la música que acompanya el ritual”. 

Siguis on siguis

A mon pare

T’escric de manera precipitada amb voluntat de refer-te la presència. Tu segurament faries aquell posat de no voler-t’hi posar més del compte: “ja ho veus, que he hagut de tocar el dos, fes el que et sembli”. Només voldria poder imaginar-te un espai ampli per ser-hi sense impediments, amb ganes de caminar. Ara ets més que lliure, qui t’ha de senyalar límits?

Fora tots els dubtes per resoldre, el “per què” més present és el del buit, un buit que encara té la ferida tendra; ample i llarg com tots els mals de veritat, arbitraris, escabrosos, sense cap respecte. De moment, aquí, el que haguem de plantar sortirà d'aquest tros de terra que batega  esventrada.

No pateixis ni tinguis pressa, dins hi som, encara, i potser hi serem per sempre. Més enllà del que ja tindrem temps de veure créixer, només és moment de dir-te “fins ara mateix, que descansis, t’ho mereixes!”.