Per no morir. Bouesia al Matarranya 2013

Carles Andreu, a la dreta, parlant amb veïns de Mont-roig 

Carles Andreu Sancho, impulsor del primer Bouesia al Matarranya juntament amb l’Octavi de la llibreria Serret, el 20 i el 21 de juliol, comenta a la presentació del llibre La mort del pareimare, de l'Ascuma (Associació Cultural del Matarranya), que el seu progenitor, de  Mont-Roig de Tastavins, quan es va veure malalt va demanar una pistola i va deixar anar “Per no morir, em vull matar”. Carles Andreu, autor també de teatre, sap molt bé com mantenir el públic viu, però si ens quedem tan sols amb la primera part de l’expressió (“per no morir...”), que sí que pot inspirar la nostra vitalitat, i, per tant, també la de tota cultura, connectarem amb l’alè d’aquesta llengua que és la del Matarranya. Una llengua, la catalana, que sembla condemnada a resistir-se a desaparèixer. Un altre dels que van fer possibles els actes d'aquest cap de setmana de juliol, el Joan Arrufat, ens va recordar que perquè mori una llengua abans han de morir les persones que la parlen, i la veritat és que som aquí, encara.

Lectura de textos de Desideri Lombarte a Pena-roja

Nou anys després de l’inici del Bouesia a La Cava, el festival de poesia s’ha estès per les Terres de l’Ebre fins arribar al Matarranya. El matí de diumenge, Arrufat ens acompanyava a Mont-Roig de Tastavins, on va començar la lectura per part de Carles Andreu, amb un fragment del text La idea d’Europa, de George Steiner, una Europa feta de diferents pobles i de diferents llengües. Miquel Àngel Marín Ribes, un dels impulsors dels primers Bouesia juntament amb Javier Caballero, explicava el tema central d’aquest any, el xiular com a manera de comunicar-se. Amb un clarinet i la seva veu, ens acabava de desvetllar per seguir la ruta literària. L’Ajuntament  de Mont-roig hi posava moscatell i pastissos típics de la zona. Tot seguit, amb la idea de conèixer de prop el poble natal de Desideri Lombarte, un altre autor molt estimat a la zona, i profunditzar en els seus textos, ens n’anàvem a Pena-roja. Allà la Rosalia Gil, la dona del desaparegut escriptor, va ser l’alegre amfitriona que ens va fer copsar la personalitat de l’autor:

Explicava Lombarte a "Lo Romanço d'aquell home que no va saber trobar el castell" (del llibre Ataüllar el món des del molinar, 2000)

Va vindre un home a la vila,

d’eixa gent que va buscant

coses rares i costums

passats de moda o estranys. 

 [...]

L’home havie descobert,

i l’home estave estranyat,

que per terres d’Aragó

parlaven com a Alacant,

com a Maó i com a Lleida

i no com los castellans.

 [...]

I acabava així la conversa una dona que va començar indicant-li com trobar el castell:

–Mig de broma, mig de veres,

jo vull que quedo ben clar,

i vosté no se m’enfado,

que tenim dret a parlar

la llengua que hem parlat sempre,

i això ningú ho pot privar,

que la parlem perquè és nostra

i la volem conservar."

El Parrissal (Beseit, Terol)

Les aventures del Sastre Roc d’Arça, publicat per l'Instituto de Estudios Turolenses a la col·lecció Lo Trinquet, curiosament subvencionat per la Diputación de Teruel, és la publicació més recent de Lombarte i encapçalava la llista de llibres que s'havien de presentar aquell mateix dia després de dinar. 

D'aquesta jornada em vaig poder endur per llegir Les aventures del sastre Roc d'Arça, La mort del pareimare,  Plàncton, de Josep Igual, un autor que coneixia per anteriors publicacions, i el llibre de Lola Salmerón, La fábula de la montaña mágica, ambientat a la muntanya de Santa Bàrbara d'Horta de Sant Joan. També em guardo la idea que transporta aquest fragment d'un poema de Lombarte que he trobat fent una senzilla cerca:

"Qui compre poesia?

Jo en venc a tant el vers.

Tinc trossos d'intimisme,

retalls de pols d'estiu,

estocs passats de moda

de flors de primavera

i blanca neu d'hivern,

i... diables de l'infern.

Venc romanços i versos,

barata llibertat.

Venc paraules al vent

a canvi d'amistat."

(fragment del poema Trist joc, de Desideri Lombarte)

Tot plegat em porta al poema que obre l'Esferes coincidents, aquest llibre que també vaig poder presentar al Matarranya, amb la idea que allò que passa en l'entorn més familiar i íntim sovint traspassa fronteres, agafa un grau d'universalitat quan t'adones que molts dels seus elements troben coincidències arreu. I així, també s'immortalitza:

Voldria pensar 
que els meus  
són marcs
que sense ser-ho tot
són part del que falta.
Que tot allò que m’agrada saber
ho he après d’infinits
filtrant llum des de qualsevol punt
del diamant en brut.
Que ja ve el foc,
arrasant arideses
de terres sense far.
Així podria creure,
definitivament,
que no desapareixerem mai.

 

Veu per a l'optimisme. Titot i David Rosell

Segur que més d'un recorda haver anat a algun concert més per afinitat ideològica amb el grup que toca, que per gust musical. Titot (Francesc Ribera) i David Rosell ahir a l'auditori de Mas Miquel de Valls van tornar a fer evident la necessitat que té el públic de certes cançons. Les lletres sonaven sense l'empenta dels concerts de Brams, però amb la mateixa càrrega de la veu que és valenta a "sóc d'un país, sóc del món" o "Vull per a demà", per no dir-les totes. Titot aquí porta encara més a flor de pell la cançó "Un secret que t'havia de dir", que es converteix en la narració d'uns fets que colpeixen més enllà de la lletra i de la melodia. La música ha de mirar d'adaptar-se a un relat al qual sovint li sobren lletres per a l'estrofa, però els rescaten la fermesa i l'atractiu d'una i altra veu.

Titot i David Rosell fa deu anys que com ara a l'espectacle L'Esca del pecat, porten als escenaris cançons del grup Brams en un format més íntim, a més de versions d'altres autors. L'entesa entre els dos membres de la formació es veu perfecta des de baix. L'un reforça incansablement el contingut de les cançons amb explicacions que volen fer arribar el missatge al públic sigui com sigui; l'altre hi posa la guitarra, cors i serenitat. "Com una flor que surt amb el desgel" són formacions com l'Esca del Pecat, Mesclat, o els mateixos Brams, que compten amb dues dècades d'experiències compromesos amb la resistència, música per a l'optimisme en un lloc com aquest.

 

Rituals fets música

Article publicat a la revista Viu Tarragona de juliol

Si en Joan Guasch, quan escrivia el seu Llibre d’Oracions (2010), ja va imaginar-se alguna melodia per acompanyar els seus poemes, qui sap si era com la que més endavant hi ha posat alumnes d’una escola de música. A principis d’aquest 2013, 42 adolescents, acompanyats pels professors Rosabel Bofarull, de la Robert Gerhard, i Rosa Carbó, Sílvia Güell i Lluís Albert Arrufat, de l’IES Serra de Miramar, de Valls, van fer l’exercici d’interioritzar els rituals que exposava poèticament l’autor. La seva obra eleva allò domèstic a la categoria de ritual religiós, per amor de la repetició, d’allò que és diari, una mística poc inventada.

Entre 22 alumnes de l’escola van musicar els poemes que llegirien 20 alumnes de l’institut. No es coneixien ni sabien com quedarien els versos que havien treballat fins el dia de l’assaig final. Afegint-hi les projeccions que el professor de visual i plàstica va preparar, van fer un concert obert al públic a la Sala d'actes de l'escola vallenca Eugeni d'Ors, un concert tancat destinat exclusivament als alumnes del Serra de Miramar i al Teatre Principal de Valls, un concert al cicle Hipermetropoesia del Cafè del Metropol de Tarragona dividit en dues sessions per motius d’espai, i aquest mes de juny es va fer un concert al Pati de Sant Roc de l’Institut d’Estudis Vallencs. 

El format del Llibre d’Oracions de Guasch (cada poema va precedit de la definició del ritual diari, una posada en escena), la temàtica i el fet que l’autor fos també veí de Valls, el va fer molt apte per a aquest projecte de creació per a joves, d’entrada, poc avesats a la poesia, i, alguns, fins i tot, amb dificultats per a la lectura o nouvinguts que s’han enfrontat a la recitació tot just havent après la llengua. Amb la convicció que qualsevol obra d’interès pot ser musicada, l’Escola de Música Robert Gerhard fa més de 10 anys que incentiva la composició musical a partir d'obres d'art: ho han fet amb altres poetes com Joan Duran o Joan Margarit; amb pintors com Jaume Mercadé (Museu de Valls) o Claude Monet, i amb fotògrafs com Francesc Parés (Valls-Barcelona Igman Acció Solidària) o Tarik Samarah (imatges d'Srebrenica), i, per al pròxim curs, ja es prepara un projecte a partir de les celebracions vallenques.

Els versos d'aquest Llibre d’oracions, el primer de l'autor vallenc, han volgut córrer el risc d’explicar realitats. "Realitats" de la manera en què les coses són “realitat” en poesia. Els lectors als que això no els motivi prou, no podran dir que a aquests poemes els ha mancat apassionament i implicació amb el món que ens envolta. Diu Joan Guasch que, després dels versos, “sempre quedarà el ritual”, i el seu consol ve de la mateixa naturalitat ancestral amb què passen les generacions: "Morir per poder-me endur el temps viscut, energia pura." Ara podem dir que “també ens quedarà la música que acompanya el ritual”. 

Siguis on siguis

A mon pare

T’escric de manera precipitada amb voluntat de refer-te la presència. Tu segurament faries aquell posat de no voler-t’hi posar més del compte: “ja ho veus, que he hagut de tocar el dos, fes el que et sembli”. Només voldria poder imaginar-te un espai ampli per ser-hi sense impediments, amb ganes de caminar. Ara ets més que lliure, qui t’ha de senyalar límits?

Fora tots els dubtes per resoldre, el “per què” més present és el del buit, un buit que encara té la ferida tendra; ample i llarg com tots els mals de veritat, arbitraris, escabrosos, sense cap respecte. De moment, aquí, el que haguem de plantar sortirà d'aquest tros de terra que batega  esventrada.

No pateixis ni tinguis pressa, dins hi som, encara, i potser hi serem per sempre. Més enllà del que ja tindrem temps de veure créixer, només és moment de dir-te “fins ara mateix, que descansis, t’ho mereixes!”.

Entrevista al pintor Joaquim Chancho amb motiu de l'exposició "Pintat al Pla"

"Joaquim Chancho, pintor: “El que em va agradar de la finca de La Capona va ser aquesta decadència, una decadència amb dignitat, que difícilment es pot reconstruir”

El pintor Joaquim Chancho (Riudoms, 1943) té un estudi prop de La Capona, en un paratge agrícola força solitari on s’hi està esporàdicament des del 1992. Chancho, amb una trajectòria de vora cinquanta anys com a pintor, viu i treballa entre Barcelona i El Pla de Santa Maria, és catedràtic jubilat de Belles Arts per la Universitat de Barcelona, i ha exposat arreu dels Països Catalans, a Espanya,  a altres països europeus, a Estats Units, a Mèxic i a Corea en mostres individuals i col·lectives. Té obres en museus d’arreu de l’Estat, a Amsterdam i a Miami. 

 

Aquest pintor que difícilment ningú podrà veure pels carrers del Pla, recentment va protagonitzar una exposició al Museu de Valls anomenada “Pintat al Pla”, on s’hi van mostrar diversos quadres que van sorgir en aquest estudi situat al nostre terme. En paral·lel a aquesta exposició, n’hi ha hagut dues més, a Tarragona i a Riudoms, que d’alguna manera també funcionen com a retrospectiva de l’obra de  l’autor. Assumpta Rosés, una crítica d'art resident a Tarragona que acaba de publicar el llibre Joaquim Chancho. Desplaçaments de la pintura, el considera “un dels més prestigiosos autors vius de la pintura catalana".

-Abans de res, ens podria explicar com va ser que va establir un estudi al terme del Pla, a prop de La Capona, concretament?

Jo vaig néixer al Baix Camp. Coneixia el Pla perquè havia vingut a veure l’Església de Sant Ramon,  amb interès per l’arquitectura romànica. Va ser completament circumstancial. Totes aquestes finques que veus aquí (des de casa seva) són d’uns parents de la meva dona. Ens van dir que perquè no ens fèiem alguna cosa per aquí, per estar més a prop seu. I va sortir la manera de fer-ho, i ho vam fer. La Capona en aquells moments encara estava en peu. El que em va agradar va ser aquesta decadència de la finca, una decadència amb dignitat, que difícilment es pot reconstruir. Quan ens hi vam posar, jo havia acabat de fer un viatge a Portugal, i Lisboa també té aquesta decadència majestuosa. Jo tenia cinquanta anys, ja, una edat en la qual comença també una decadència fisiològica. 

- Creu que d’alguna manera la seva obra pot haver anat en paral·lel  a allò que li ha passat a la vida? Que hi ha coses que el poden haver influenciat a l’hora de treballar d’una manera o d’una altra?

Jo sempre he dit que per mi la pintura no és autobiogràfica. Sí que, inconscientment, el teus vincles, les teves vivències, intervenen a l’hora de treballar. Els canvis que fas, tampoc són perquè sí.

-Es pot dir que nota els canvis i els plasma d’una manera inconscient, doncs?

No, jo diria que és un treball conscient totalment. I és aquesta consciència, la que et dóna els coneixements que et fan avançar. Allò que estàs fent et dóna pautes per fer una altra cosa, és el coneixement del que estàs fent.

- Perquè, abans de començar, t’ho has d’haver pensat allò que has de fer...

Més que pensar, hi ha un moment en el qual pensament i acció van junts. Ens podem fixar en el músic que està composant, que no mira el teclat. Sap on és cada tecla, és conscient. Doncs aquesta consciència és la que no ens fa distreure, ja saps el que et fas. Això no vol dir que, situacions personals, el paisatge, la geografia, situacions socials, no incideixin, punxin quan estàs a la teva feina.

-És clar que, per als del Pla, estaria molt bé poder dir que a la seva obra s’hi pot trobar alguna cosa que reflecteixi aquest paisatge o que hi estigui influenciat...

És que aquí hi ha un problema. Que quan es parla de paisatge, en pintura, sempre es busca una referència visual que s’hi assembli... jo el que crec que hi ha hagut, i hi ha, és una situació de “cicle”. El fet d’estar aquí m’ha fet tornar a agafar consciència dels cicles. Jo vaig néixer en un ambient rural, després vaig viure molts anys a Reus, i per a mi el vent era una cosa normal. Després vaig viure fora 30 anys, sense sensació de vent, però aquí m’hi vaig retrobar de nou. Vaig retrobar el vent com a integrant d’aquest cicle. Un text meu escrit aquí al Pla pel catàleg de l’exposicó Tempo al Centre d’Art Santa Mònica de Barcelona, l’any 1999, es diu precisament “Vent”.

No hi ha una causa-efecte (mirar-pintar), en allò que pinto, no és una actitud visual, com feia, per exemple, el Jaume Mercadé. Tu, mirant el que feia, pots parlar perfectament de l’esperit de l’Alt Camp, del secà, dels garrofers,  dels marges...perquè les seves pintures ho reflecteixen visualment i conceptualment. La majoria de gent mira les pintures d’aquesta manera, per les referències visuals. Per tant, encara que hi pugui haver unes certes referències, no pots dir que cap ziga zaga de les que faig... el que hi ha és un procés de treball determinat, a conseqüència d’uns cicles temporals. 

Sempre dic que a mi el camp m’ha ensenyat que les coses s’han de fer quan s’han de fer i no quan tu les vols fer. Perquè, quan és època de llaurar, toca llaurar, o malament rai. El meu avi tenia una petita finca i jo ho havia viscut, i no hi havia ni dissabtes ni diumenges, tocava fer allò. I jo faig el mateix: jo sóc aquí, i treballo, i no sé si és diumenge o dissabte. Així que, no és autobiogràfic en el sentit causa-efecte “veig un marge i pinto un marge”. És tenir la consciència d’allò que has vist. La percepció és això, és veure-hi més enllà...

-I això es pot aplicar també a altres formes d’art...

Exacte. [...] Jo tinc un altre estudi a Barcelona, i el que faig allà no és pas diferent del que faig aquí. La pintura té un temps. I el que varia en la vida d’un pintor són els temps de treball, perquè són els que fan que l’obra sigui d’una manera o d’una altra. Durant quaranta anys he compaginat la pintura amb l’ensenyament, com a professor de Belles Arts. Els primers anys era molt fàcil, compaginar-ho: tenies temps per ensenyar i tenies temps per pintar, però els darrers anys es feia més difícil. Si primer el meu temps de treball era tot l’any, de manera seguida, quedava reflectit en la pintura. Quan el ritme es va alterar, per qüestions determinades, el temps de treball també va variar notablement. Ara ho havia de concentrar tot en tres mesos. 

-Quan parla de treball, parla d’un quadre o d’una sèrie de quadres?

Quan parlo de treball no parlo de feina, parlo de la situació quan estàs treballant. El que ha passat és que en els darrers 15 anys, estant aquí, la meva obra ha estat més neguitosa i més canviant, comparant-la amb altres períodes. I això és molt fàcil d’entendre, no ha estat una conseqüència d’haver estat al Pla, és una conseqüència d’aquest altre temps de treball. 

-Com a doctor (1993) i catedràtic de pintura (2000) per la Universitat de Barcelona, expliqui’ns quina ha estat la seva tasca, què és el que ha volgut aportar al món de l’ensenyament?

Mira, jo ho he dit bastantes vegades, vaig estudiar Belles Arts i a l’acabar va haver de passar un temps perquè llencés per la borda tot allò que havia après. Eren els anys 70, amb un ensenyament molt acadèmic, i el que passava fora l’escola no tenia res a veure amb el que fèiem allà. Per tant, feia dues pintures, la de l’escola, i la que feia jo. Quan en vaig sortir (de l’escola) va ser molt difícil, vaig haver de llençar-ho tot per recuperar allò que m’interessava més. Per tant, el que he intentat amb els alumnes meus és que no els hi passés el mateix. Per tant, jo no els ensenyava a pintar, els ensenyava a pensar en el que volien fer, en perquè ho volien fer i si allò que volien fer era la pintura que havien de fer ells o era la que havien fet els seus avis. D’alguna manera, sacsejàvem els alumnes perquè intentessin situar-se davant de la realitat del moment.

-Per tant, també és important que els alumnes coneguin allò que han fet els que hi ha hagut abans

Evidentment, res s’inventa sol, hi ha coses que s’han fet abans. El que passa és que també s’ha d’anar amb molt de compte perquè la tradició no et condicioni i no et faci tornar a fer allò que ja s’ha fet. Cada època, cada moment, té una problemàtica. Si saps com han anat passant els diferents períodes veuràs que s’han anat succeint de manera tan precipitada que actualment és gairebé impossible d’acotar-los. Fins a finals del segle passat tu podies agrupar els 70 o els 80, però a partir d’aquí ja no hi ha agrupament, això també respon a una manera d’entendre la societat, a una manera de viure, a una manera de fer. És la consciència que dèiem abans, i aquest alumne de divuit o dinou anys també l’ha de tenir perquè és el que li toca. Jo a la facultat de Belles Arts, sobretot els últims anys, que treballàvem en equip, sempre he intentat que l’alumne fos conscient del que estava passant artísticament i socialment, perquè una cosa va al costat de l’altra.

-I què passa quan detectes que un alumne no se’n surt?

Doncs és el seu problema. Tot depèn de com ho plantegem, de si ho fem molt radicalment, és a dir: jo vull que l’alumne adquireixi aquella consciència de què parlàvem, i que a més a més el seu treball sigui interessant i pugui situar-se en un context actual, i no només local, sinó internacional.

-I és això el que es busca a Belles Arts, doncs?

Jo diria que una de les opcions que es busca a la facultat de Belles Arts és aquesta. Una de les opcions, no totes. Perquè, és clar, una facultat tan polièdrica... precisament el grup en el qual treballava jo era una de les alternatives que buscava, i l’alumne podia triar el grup tranquil·lament, n’hi havia deu o dotze per triar, i també podia encarrilar la seva carrera cap a la pedagogia, hi ha altres projectes més en acord amb el que volia fer. Però aquí no hi ha garanties, tot és efímer, tot és provisional, i res dura més de dues hores. Aquesta és una de les reflexions que molts artistes es fan ara. Hi ha una realitat global que ho encarrila en aquesta direcció: els mitjans de comunicació, internet... parlen més d’incomunicació que de comunicació. I, quan una persona que fa Belles Arts, i intenta profunditzar en això, posar-se en aquesta escletxa o en altres de similars, és quan el seu treball se situa en el context en el qual estem vivint.

-Però aquest alumne no té cap garantia que podrà viure d’allò que ha estudiat...

[...]" 

Entrevista completa a la revista La Planenca número 45

"La Planenca", la informació local i el debat

No és fàcil aconseguir que els col·laboradors d'una revista d'informació local donin el seu parer sobre les coses. Tampoc no és senzill generar debat. Ni tan sols és tan planer com sembla oferir tota la informació rellevant sobre un poble. La Planenca, la revista trimestral del Pla de Santa Maria, una iniciativa del Col·lectiu 1714, ha fet dotze anys i, a part del repte de la continuïtat, els qui la tirem endavant conservem el de crear comunitat a través de les seves pàgines. Que la gent del Pla hi debati sobre allò que passa i també sobre allò que pensa.

Des del seu naixement, el 2001, per a La Planenca ha estat imprescindible la col·laboració de moltes de les entitats del Pla (C.E. La Xiruca Foradada, el Club Patí, els Amics de la Sardana, l’Associació de dones, La gent  gran...), que fan cròniques de les activitats que organitzen, i d'altres planencs amb aficions i interessos com ara els remeis naturals i alternatius, la pedagogia, la lectura, la jardineria, el món del motor... d’altres fins i tot aporten textos inèdits de caire històric, vinculats al Pla i a l’Alt Camp. Durant aquests anys també s'han elaborat diversos números especials, sobre els orígens de la fàbrica Martí, Llopart i Trenchs, amb entrevistes a persones que van treballar a la tèxtil, o a joves emprenedors planencs, entre altres.

Amb el pròxim número a punt de sortir, el que voldríem, encara més en un moment en el qual el debat sobre la sobirania de Catalunya ha esdevingut tan transcendental, és oferir també un punt de vista sobre el que succeeix a la nació, a través d’allò que ha sortit publicat a la premsa i de l’aportació de col·laboradors que, essent planencs, mostren una manera de veure Catalunya i de viure-hi. Ens agradaria poder fer créixer les aportacions que, en aquest sentit, provinguessin de persones vinculades al Pla, i que així contribuïssin a oferir una visió el màxim de fidel possible d’allò que aquí s’hi cou en tots els àmbits, també en el del pensament i les idees.

Les revistes La Flama i Cossetània

És clar que La Planenca no va ser la primera mostra al municipi de l'interès per la divulgació d'allò que passa més a prop. Abans hi va haver La Flama (del 1971 al 1983), i també Cossetània, durant un període de temps més curt. Des de llavors han passat bastants anys i no som ben bé els mateixos, però segur que ja llavors el diàleg profitós i l’intercanvi d’idees eren el que donava més sentit a aquelles revistes.

"Esferes coincidents", viatge per tres elements essencials de l’entorn: el poble, la nació i el món

A l'editorial ja hem preparat el dossier de premsa que anuncia l'arribada a les llibreries del meu primer poemari en solitari, Esferes coincidents. Tres finestres d'interior, la setmana que ve. La Gent del Llamp, un col·lectiu literari del Camp de Tarragona, funciona com a editor d'aquesta obra i l'inclou en la col·lecció que té a Cossetània Edicions. Agraeixo que m'hagin fet confiança: s'ha de reconèixer que, si als poemaris en general els costa fer-se un lloc entre les novetats editorials que sorgeixen contínuament, ja no cal dir que el poemari d'una autora desconeguda per al públic en general, encara ho deu tenir més cru per emportar-se un pessic de les vendes.

A vegades penso que quan mires d'explicar el contingut d'un poema o d'un poemari passa com quan proves de dir-li a algú on es troba la gràcia d'un acudit. A part de robar-li part de l'autonomia i dels sentits que li puguin atorgar els altres, en tots dos casos corres el perill d'obtenir un somriure forçat. Però m'hi hauré d'arriscar i diré quatre coses sobre l'Esferes coincidents abans que arrenqui el vol:

Una imatge tridimensional i crítica d'una realitat inabastable

El poemari conté una mateixa realitat des de tres punts de vista complementaris. Cadascuna de les “finestres d’interior” que s’anuncien al subtítol és una cara del políedre de l’entorn: a través de la primera finestra s’hi pot reconèixer allò més pròxim, íntim i familiar; la segona mostra l’estat actual d’una nació que pot ser ben palpable o del tot fonedissa, i, guaitant per la tercera, es nota l’embolcall que representa el món tot sencer i llunyà. Els elements d’aquest context tant personal com inabastable tan sols poden confluir en una mirada intencionada, com en el pati interior d’una casa.

Esferes coincidents plasma d’una manera clara els eixos temàtics que em penso que ja introduïa a Pedregam o pedreria: el context més pròxim, la nació i el món sencer ja eren els llocs on m'havia centrat, encara que amb un punt de vista més condicionat per allò que tinc més a prop, els orígens. Ara, l’exercici vital de contemplació es reconeix com un viatge perpetu per les tres esferes (poble, nació i món) per obtenir una imatge el màxim de completa i crítica d’una realitat inabastable. Allà on conflueixen les mirades a aquest entorn hi ha el desig de cohesionar una realitat nacional convulsa i sovint dispersa i, alhora, de fer més propera la llunyania i la diversitat dels altres pobles del món. Però el context més familiar i local és el condicionant que, des dels orígens més íntims, continua tenyint la mirada d’una manera més irreversible i fa de veritable filtre.

“El descuit d’algú

o una mitja mentida

multiplicada per dues mil vides

justifica la llegenda popular”

Fragment de “Trencadís”

“Als carrers, als pobles i a les nacions sense sal,

s’hi fon el més sòlid dels colors blancs.

Patriotes a la deriva durant el desglaç”

Fragment de “Desglaç nacional”

Per les escletxes de comunicació

arriben esgarips de fredor numèrica.

En algun lloc conten mort

sota núvols immòbils

de clemència internacional

i la seva ombra s'allarga

al carrer de davant de casa.

Fragment de “Comptabilitat”