La vista d'ocell i les mans vora el foc (lliurar o no lliurar els peus de la terra). Quatre ratlles fan de puntal del puny, a l'aire em traço un plànol de cada recorregut.
El Nadal arriba amb cants de neu que se'ns filtren pel terrat. Desfetes les parets del paper diari, sota la quietud ja ballen les diferències més evidents entre la gent.
I l'argument de qualsevol història aliena, també podria ser el nostre. Si tot futur de moment és ciència ficció, un dia decidirem què en fem de les nostres pàgines.
Una dia somiava que eren de sal les roques minerals necessàries per fer-me una casa prou sòlida: hi havia una platja, i uns que sabien jugar amb la sorra es dedicaven a la construcció de castells o de pessebres per al Nadal.
Molles de cançons conegudes se'm queden a la platja sense avisar. Es veu que el disc, enxubat al cercle, ara ha descabdellat l'onada per recollir veus que s'hi adhereixin.
Un dia de tant en tant, la dignitat sent la necessitat de deixar-se posseir. És quan trobem la calma de dir qui som i què volem, i no ens ho hem inventat, ni ho teníem dins la tomba d’un rei antic. La voluntat de ser sempre ha nascut ara i aquí.
No tornis a fer allò d'aturar-te a mirar qui ets i a pensar què vols. Paga't el rescat amb qualsevol moneda de canvi i marxa per la finestra. Ni un etern conseqüent podria esperar-se tant.
Treballa fort i sense por que les allaus de poder col·lapsin les sortides: a la televisió parlen dels futbolistes, dels polítics que guanyen i, quan és inevitable, també dels qui s'escolen per bretxes obertes amb les pròpies mans.
Els murs també celebren aniversaris. Són com la història d'una superació personal que, bé, també depèn molt de Tots. I al final saps que mai ho acabes de superar tot. Però quina seria la Història i qui serien els que lluiten contra els murs, llavors.
Preguntat-se encara si la cultura és propietat d'algú, una noia sense cognom pren una copa amb un dels caçadors de talents més potents del país. Paga ell, amb uns diners fabricats en una fundació de culte, i ja se'n van cap al jaç, on ella es desvestirà amb urgència i provarà d'entrar al Cercle dels Escollits.
Si ho penses bé, sort n'hi ha de les pors que encara tens: les fotos del viatge a Turquia de fa dos anys no les vas passar mai a ningú, i, com ja saps, també hi ha alguna promesa que no has pogut complir. Tens una cadira davant d'un mar viu.
A l'equip de música, les cançons són veus del directe encaixades en una dotzena de títols. Després del viatge, deus tenir mig centenar de fotos on, de fons, hi ha unes ciutats tot just començades.
Qualsevol dia, ets de vacances al teu país, i, en un canal on no havies estat mai, hi circulen una mà de barques de motor amb banderes franceses. Es creuen les mirades i et sembla que els tripulants, dins del salvavides taronja, et volen encolomar el paper d'estrangera.
Al final hem arrencat l'arbre del jardí de davant, per culpa de la seva arrel. Ahir, també, vaig deixar que una gent s'endinsés en alguns dels meus poemes. Diria que estic una mica estripada.
Hi ha un nen trencadís a la sala d'espera. Si no para de plorar se'l menjaran; des que va néixer que anuncien que ho faran. Per fràgil. Que s'afanyin: l'últim destí tampoc para de salivar i cada pacient no fa més que esperar el seu temps.
Avui, com ja és habitual, hi torna a haver trànsit cap al Forat de les coses perdudes que sortia en un conte vell. Tipa de fer equilibris, vaig pou avall per encarar-me amb el llot.
Hi ha boscos espessos difícils de penetrar per al ciutadà: "dóna'ns el teu vot -encara que no hagis escollit ni els que manen més a prop de casa teva."
Que passi l'aire per entre les cortines de la nació i que el soroll es faci fum. Si mantenim la flama...
Triar on vas, si compres iogurts descremats o no, si compres el pa al supermercat. Decidir si marxes o si et quedes una estona més. Si et defenses, o si tu actues. Si t'agrada o si no t'agrada. Si incendies o si conserves. El teu vot a cada pas que fas.
No tinc res al present del poble on vaig néixer. El Constantí poble d'infantesa és sempre a la part del darrere, però hi és. Ho noto quan alguna cosa fa que em giri com un mitjó i pensi en les anades en cotxe de diumenge, la família que ja no hi viu, uns carrers que mai vaig visitar -i encara no he visitat- perquè hi vivia gent massa fosca. Enyoro el poble que jo també he abandonat rere un silenci pol·luent.
Ahir, ara que comencem a fer vida al carrer, alguns nens fills d'immigrants ens van venir a trobar fora del Casal, pensant que jugàvem com ells. Que fàcil és escabellar una criatura o parlar del bon temps. Si els orígens són els que són, si pogués anar creixent una generació exòtica, però d'aquí...