dijous, 31 de gener del 2013

Ser el propi mur. El mite de Salvador Espriu

Potser les commemoracions de centenaris de naixements d’escriptors, com ara l'any Espriu, serveixen perquè foragitem una mica qualsevol pretensió de viure culturalment desencadenats. I és que, t'agafa vergonya, quan te n’adones que res del que dius no és ben bé nou, si encara no te n'havies adonat. Per tant, val més reconèixer-se aviat com a incansable projector de veus passades, un perpetuador més d’aquest joc del telèfon, que distorsiona i crea, de nou.

Salvador Espriu és un d’aquells que ha anat i ha vingut, en les predileccions literàries del país. Aquest vaivé, prou interessat per la tendència política i la dels qui manen en el sector cultural, en part també ha fet que només se'n conegui, a grans trets, la seva faceta patriòtica, el seu cant plorós però propagandístic català, immers en La pell de brau. Llegeixo al diari Núvol un poeta d’avui que diu: “Espriu? Parlem-ne menys i llegim-lo més”. Seria tot un detall per a molts lectors, que ara la promoció de l’autor anés d’això, de fer que per fi el llegim.

El que em motiva a parlar-ne, després d'haver-ne llegit tota la poesia que he tingut entre els dits, és la faceta d’Espriu com a creador de mites, i especialment la vitalitat que es desprèn del mite de Sinera, l’anagrama d’Arenys de Mar (el municipi on passava els estius l’escriptor i d'on en guardava records d'infantesa), que sembla provenir dels instints més profunds no tan sols d’Espriu, sinó de tot un poble en un determinat context històric.

En la poètica d’Espriu, a vegades es fa difícil destriar allò que és propi de l'autor d’aquelles imatges que procedeixen d’altres literatures clàssiques. Però és el mite de Sinera el que tenyeix bona part d'aquesta obra lírica, fins al punt que es va estenent des del primer fins a l'últim poemari, de manera evident o com el llot, al fons, i es consolida en la seva veu en paral·lel a una trajectòria vital i literària molt condicionada per l’entorn.

Tot i que la postguerra avançava, deixant enrere –això sí- records i impotència davant l’efecte devastador del temps, per al poeta encara quedaven oberts molts dubtes sobre el futur del seu poble i també sobre les relacions entre Catalunya i Espanya. La difícil resolució de les incògnites devia fer que la introspecció, cap a una època anterior a la guerra, la infantesa, un temps de plenitud, semblés cada vegada més dolorosa per inabastable. Així, ell podria haver estat un caminant fent incansables cercles cap al seu dins, en una íntima recerca de respostes, projectant-se amb un nom que ja llavors li sonava prou lapidari: "Presoner dels meus morts i del meu nom, / esdevinc mur, jo caminant per mi."*

*del Poema "Sentit a la manera de Salvador Espriu". El caminant i el mur, 1954

Espriu també en aquestes entrades

 

dijous, 24 de gener del 2013

El viatge de tornada. Joan Reig i Refugi a La Selva del Camp *


A la presentació a La Selva del Camp de Viatge a Ítaca , el nou espectacle de Joan Reig i Refugi, em va semblar que tot m’era una mica conegut. Aquella cançó del disc mític que Lluís Llach va treure el 1975 encetava un concert amb el públic guanyat ja d’entrada, a jutjar pels nombrosos caps brandant les lletres i entonant el cant. D’una punta a l’altra del Castell del Paborde devia ressonar un Viatge a Ítaca que manté la polisèmia de tot viatge, encara que al capdavant hi vagi una altra veu i nous arranjaments. Ja ho hauria pogut fer més sovint, això de cantar, aquest bateria dels Pets i de Mesclat. Reig de seguida esdevé un vell conegut dalt de l’escenari, mirant d’afinar i fent discursos propis de la Nova Cançó, i encara afegint-hi de tant en tant el desacomplexat cop de taló i giravolt, com encara fa en Rafael.

  El pianista Joan-Pau Chaves, el bateria Pep Solà i l'Albert Vila al contrabaix acaben de conformar el grup de Refugi, que va començar el 2006 anant pels instituts a explicar això de la Nova Cançó. A la segona part del nou espectacle, Raimon, M. Del Mar Bonet, Jordi Fàbregas, Ovidi Montllor, Guillem d’Efak, Quico Pi de la Serra i Pau Riba, que un dia van estendre la Nova Cançó pels Països Catalans, són els mestres en un viatge que ara és de tornada, amb la veu dels qui ja saben prou qui són. Ho deia Ovidi Montllor, a la cançó L’escola de Ribera: «l’ensenyança era com era. Els ensenyats, el que som. Ni més ni menys que el que som». I així, Reig també aprofita per anar introduint un discurs que sembla apaivagar un públic que, si bé més experimentat, n’és tan assedegat com fa dècades. Els Refugi han trobat el moment precís per reivindicar la cançó com a arma revolucionària i obra d’art perdurable a través dels anys i dels pobles, que encara que canviïn, a vegades tornen a emprendre el viatge que un dia ja van fer.

dissabte, 19 de gener del 2013

Reflexologia*


- Ai, la línia entre el llegir i l’escriure!, dic,
i tu, com si em fessis un massatge als peus,
veus com lletres endins s’hi va reflectint
la que en llegir sent el vaivé de l’escrit.


divendres, 11 de gener del 2013

Llibres com pastanagues. Sobre els llibres, la lectura i la cultura a l'abast


Em convenço que sempre es pot establir un símil entre la cultura -així en general- i una pastanaga: aquesta la podem trobar gran i ben carregada d’aigua, petita i saborosa, de formes guadinianes, ben embrutada, com si ella i la terra fos una sola cosa, i, fins i tot, escapçada. Els del teatre de Bescanó ja fa temps que s'hi han fixat, i també deu ser per això que han fet front a l'augment de l'IVA venent entrades amb l'impost del 4% de les pastanagues, per sobreviure, repetint-se que la cultura no és cap luxe, que és necessari que es trobi tan a l'abast de la majoria com un nutritiu vegetal.

Això em porta a comparar aquest cas del teatre amb el dels llibres: aquesta mateixa setmana ha tancat la llibreria Catalònia, una desaparició que no és un cas aïllat ni intranscendent. També van tancar Ona, com a conseqüència de la caigua de la distribuïdora L'Arc de Berà; i la Robafaves i la Proa Espais es troben també en una situació delicada. Això només per anomenar-ne algunes d'emblemàtiques. I no només és aquest sector del llibre, el que ha de fer uns esforços grandiosos per tirar endavant: quantes editorials han patit i pateixen les conseqüències de la davallada de la venda de llibres? Una davallada que, si bé diuen que a les llibreries ha estat del 25% els darrers quatre anys, per a les empreses petites en general es deu sumar al que suposa la concentració de vendes per part de grups editorials grans i potents cadenes de llibreries. Al llibre electrònic, que sembla que hauria de ser la tendència, li costa fer arrels, i de moment tan sols representa al voltant del 5% dels lectors, diuen. Així, aquest any passat tancava també, "per manca d'oferta i demanda" la llibreria digital Leqtor, que va començar a funcionar el 2009. Però, en canvi, Edi.cat, la primera plataforma de llibre digital que va sorgir, avui continua endavant, i no fa gaire ha obert Liberdrac, un portal de llibres electrònics que a més d'una eina per als lectors, es vol estendre a les llibreries. 

La comparació entre pastanagues i llibres no venia només pel fet que ens hem de saber reinventar, quan van maldades. Em consta que editorials, distribuïdores i llibreries, amb les particularitats de cada sector i de cada negoci, estan fent molts esforços per adaptar-se a les noves condicions, però els continus entrebancs que troben uns i altres fa pensar que el problema ve de molt endins, i que, per això, val més que tots els actors d'aquest gran repte de vendre llibres en sàpiguen pactar les solucions conjuntament. Si la sortida ha de passar, en gran part, per la via del llibre electrònic, segurament encara s'hauran de comptar moltes baixes pel camí, i per necessitat s'hauran de donar garanties també per als drets dels autors, un procés que fa temps que està obert en el cas de les descàrregues de música a la Xarxa. Malgrat tot, cal pensar en el 62% de lectors de llibres que comptabilitzaven el 2011 el Gremi i l'Associació d'Editors en Llengua Catalana, i fer-ne créixer el percentatge: tant de bo que, com a mínim, aquest procés dolorós també acabi garantint la màxima diversitat d'oferta per a com més públic, millor.

divendres, 4 de gener del 2013

Versos per començar un any

A principis de 2012 em van deixar una dedicatòria en un llibre que em recordava la gran quantitat d'autors que em podrien servir d'exemple, ajudar a créixer i a gaudir dins l'ofici de poeta. I a la vida, hi afegiria jo. Ara, els versos d'alguns d'aquests que ja he tingut el gust de trobar, podrien ser una bona lectura per començar un any nou:

  "Alcem els cors cantant la vida entera
amb els brots i am les fulles que sen van;
gosem el dia séns mirâ endarrera,
sense pensâ amb els dies que vindran.
     Gosa'l moment;
     gosa'l moment que t convida,
i correras alegre a tot combat:
     un dia de vida és vida:
gosa l moment que t'ha sigut donat."

         del poema "Cant de novembre", de Joan Maragall (Visions i cants, 1900)


"Dóna'm la mà, que anirem per la riba
ben a la vora del mar
                                          bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant."

del poema "Dóna'm la mà", de Joan Salvat Papasseit (Obra completa. Poesia i prosa)


       "Tot el passat és com un dèbil crit
       fumós que va perdent-se en l’aire espès.
       Tot és fluent i tot és permanent.
       Les paraules em porten no sé on:
       en elles ara em quedo, i és un món."

del poema "La vall del vespre", de Joan Vinyoli (Domini màgic, 1984)


      "Tot cau tot es desfà.
       Aferrissadament lluitem enmig
       de tanta fam, de tants desastres.

       Tanmateix, encara que sols
       en tinguem un respir lleu,
       quin goig el viure!"

      de Montserrat Abelló (Memòria de tu i de mi, 2006)


      "Ets nat.
      Comences la faula,
      granat encara en foc.
      Un crit. El teu
      estremeix com de sol
      amb el teu manifest. Ets nat.
      Ets tu. Fulla diferenciada
      de milers d'altres fulles
      de ta mare, de mi."

     
      de Jordi Pere Cerdà (Dietari de l'Alba. Obra Poètica de Jordi Pere Cerdà, 1966)


"Sepultada, la terra, amb ciment
a voltes brosta per les cantoneres
amb herba renadiva;
poble vexat i furtat impunement:
és paradís."

de Gabriel Guasch (Afectes, 2011)


"Alhora que la vida, creix la mort.
Hi ha només una possibilitat: 
la de comprendre la paraula últim,
un lloc obert sense saqueig possible.
L'alegria de no tornar mai més."

del poema "Últims llibres", de Joan Margarit (Misteriosament feliç, 2008) 


"Oh! Esca dolça i fugissera
l'eternitat
        ja fou veure't
-beure al gorg del teu melic."

del poema "Domini obscur, però el rastre", de Carles Mulet (Quadern de sal, 2011)


        "No tindràs mai aqueix temps sense present,
        ja només de records, sense esperança:
        fins el darrer moment davant teu s'ha d'agitar
        la grandiosa maquinària de la vida,
        cels i llunes giraran sobre una pell
        que, encara que gastada, esperarà amb deler
        la tremolor del sol i la carícia."

        del poema "Del temps present", de Gaspar Jaén i Urban (Del temps present, 1998)


        D’arreu unes vistes tan estretes.
        És difícil eixamplar l’horitzó,
        per tant, arrodoneixo l’horitzó!
        L’arrodoneixo!"

        del poema "Fes alguna cosa", de Leopold Staff


"Improviso un somriure fals i no me'n surto.
Busco solucions i no en trobo.
Potser això és el camí."

de Joan Guasch (Llibre d'oracions, 2010)


"Ben mirat, l'existència no és res més:
un viure advers, memòria, oblit i atzar."

de Jordi Julià (Poètica per a un ninot, 2011)


"Em quedo, malgrat tot. Sempre hi ha alguna cosa per veure."

de Rainer Maria Rilke (Les elegies de Duino, 1923)