Murs de contenció

Al llibre Murs de contenció*, de Jordi Julià, XIV Premi  Ramon Comas i Maduell de poesia, hi trobo una referència a paraules de Carles Riba a propòsit de Mn. Cinto Verdaguer: "com l'aigua certes terres baixes, la poesia sol·licita, inunda i penetra per tots costats la nostra vida; s'hi filtra i la corrompria, sense el drenatge i els canals del poema". Aquests dies, quan no és cap esperit nadalenc, sinó el fer dels sentiments després de la mort d'algú, el que de seguida em porta alguna llàgrima al límit de la pell, entenc més que mai què és la urgència en la recerca de canals d'expressió. Em dic que difícilment mor a dintre res que sigui gran, si ha transpirat en la paraula, o en qualsevol cosa que serveixi per eixugar la pèrdua. 

*mur de contenció: Mur destinat a contenir l'empenta de l'aigua.

Poètica per als ninots

De bon principi, el mateix Jordi Julià ja es presenta com aquell qui podria encarnar el paper protagonista de Poètica per a un ninot i fa tots els ajustaments necessaris perquè estiguem còmodes a la butaca per assistir a la mascarada. Hi trobarem un llarg poema escènic en el qual dialoguen el titella del mateix poeta i un ‘cor’ que, per sort, li fa de contrapunt, adoptant darrere la veu també el pensament d’un públic hipotètic que s’ho mira. Però quan un ja ha vist aquesta obra, n’ha sortit, i va tornant en sí en el trajecte cap a casa, la poètica de Julià esdevé la de tots els ninots que saben què és la por d’asseure’s “davant del teló del propi cor”. Així ho resumeix en les darreres pàgines, transcrivint un fragment de Les elegies de Duino, d’un Rilke intrigat per la veritat dins l’home.

Julià fa una llarga reflexió fluïda i en decasíl•labs sobre el fet d’escriure poesia i sobre aquells que n’escriuen. Va descabdellant la trama que protagonitza el seu personatge a l’aparador d’un entorn que dibuixa massa poc autèntic per a la poesia. Alhora, com en el teatre grec, el ‘cor de veus’, el poble, li va recordant l’indefugible final de l’agosarat que planta cara. En aquest cas, la valentia del poeta és la de ser crític amb els seus companys d’ofici, però ‘el cor’ li dissimula la presumpció, potser també apaivagada per la ja extensa trajectòria de Jordi Julià com a poeta i teòric.

A l’escenari, davant del judici del lector, cerca una autenticitat que prové del trencament amb l’ordre imperant en un món de les lletres que no és més que al•legoria i continuïtat de l’altre. No són necessaris gaires més elements per veure en el llibre de Julià una voluntat purificadora de passions, que prové del mateix estil realista de l’autor, i que, si ret culte a algú, ha de ser als qui també anomena com a referents: Ferrater –sobretot-, Vinyoli, Carner i Machado, i fins i tot Baudelaire, d’una manera que podria ser la de Gabriel Ferrater a ‘In memoriam’: “[...] Vaig descobrir / Les fleurs du mal, i això volia dir / la poesia, certament, però / hi ha una altra cosa que no sé com dir-ne / i és la que compta. La revolta? No. / (...) La vida / moral? S'hi acosta, però se'm fa ambigu. / Potser el terme millor és l'egoisme (...)”.

El poeta no vol deixar-se res, en el seu recorregut per allò que pot retreure’s al món que l’envolta, i no es tracta només de poesia, és el sistema en el qual viuen els poetes i que és amb allò que, en últim terme, s’encara en aquest llibre. Fins i tot imagina i escriu la resposta crua del lector davant de la seva obra. Després de diversos intents de presentar ‘al cor’ un poema de temàtica amorosa, que esdevé un poema dintre d’un poema i una excusa per debatre sobre el punt de vista que ha d’adoptar l’autor, Julià el deixa entre les línies, com un respir: “Vés a saber què voldria explicar / si em decidís a acabar aquest poema, / o què escriuria un cop m’hi hagués posat. Per ara l’abandono sense títol”. El poema inacabat, juntament amb un epíleg en el qual repassa la seva trajectòria des que era un infant –que podria ser redundant en un altre llibre de poemes- donen credibilitat a la reflexió de qui, hipotèticament, se sent incòmode notant els fils d’un món que s’assembla molt al real.

Poètica per a un ninot és el treball guanyador del premi Decàlia, de les Festes Decennals 2011 de Valls, que ha publicat Cossetània Edicions.

Jordi Pere Cerdà al 'Dietari de l'Alba': la paternitat

Entre els poemes del Dietari de l'Alba, de Jordi Pere Cerdà, pseudònim d'Antoni Cayrol, el poeta, narrador i dramaturg de Sallagosa que va morir aquest passat setembre, ensopego amb un poema del qual ja m'havien parlat. Aquí transmet la fascinació del pare que veu néixer el seu fill o filla.

Sense temps de pair els significats d’una obra poètica cuita amb el temps, n'arreplego, sobretot, allò que em deixa veure casa seva a través de l'amor per la natura i el poble de l'Alta Cerdanya on va créixer. L’honradesa a l’hora d'explicar aquest enamorament és el que permet connectar amb Pere Cerdà, perquè les seves paraules succeeixen com allò que neix, creix i un dia mor, d’una manera contínua i cíclica.

Ets nat.
Comences la faula,
granat encara en foc.
Un crit. El teu
estremeix com de sol
amb el teu manifest. Ets nat.
Ets tu. Fulla diferenciada
de milers d'altres fulles
de ta mare, de mi.

Cerquem les semblances

que et plasmaran el dia,

vinguda nostra mort.

Surts lligat a l'entranya

pel color blau. La sang

que recorre el teu cos

pel melic presoner

torna encara a la mata

quatre segons:

fill i mare

andrògins.

Ets tu,

i ets jo,

com si d'allà del temps

jo m'assistís a néixer;

et carrego de tot el que jo no seré,

del feix d'home i d'amant.

Les tisores que et tallen

et fan meu a igualtat. No meu:

tu.

Car ets ja la carena que llisca su'l sorral,

separant-te de terra

endinsant-se en el mar.

Jo quedo amb la flor nocturna del silenci,

ta mare amb el seu buit dolorós sota els flancs

eixamplats pel teu viure,

i la coïssor del pas.

Entres a dins la fred

en el combat dels dies.

Jo et batejo de pare,

que sies.

De Dietari de l'Alba (Obra Poètica de Jordi Pere Cerdà. Editorial Barcino, 1966)