Quadern de sal, de Carles Mulet |
Carles Mulet ha fet una crònica de
les seves troballes en paratges de l’amor, a Quadern de sal, amb poemes que presenten la bellesa de l’experiència
amorosa des del punt de vista del desengany de l’abandonat. El que podria
semblar una contradicció, aporta contrast, transmès amb una combinació de
sensualitat i d’un dramatisme propi de la tragèdia. Fa molts anys que aquest
valencià escriu sobre l’amor, també a un bloc que s’anomena no pas casualment “Nausica”.
Les escasses 40 pàgines del llibre contenen un ampli repertori de referències al
tema amorós que fugen dels tòpics d’un tema tan recurrent, encara que les
imatges no s’allunyin de la natura pròpia d’allò més terrenal. La cita inicial
de William Shakespeare, del qual tampoc n’és gens casual l’aparició en aquest
poemari, és una definició clara del que s’hi pot trobar: “Com el sol, vell i
nou en el matí / l’amor que ja s’haja dit el torno a dir.”
Els poemes de Quadern de sal trasllueixen una imatge
idealitzada de l’estimada, una fixació que s’estén a la figura de la dona i a
un gènere – com es fa sovint també amb el masculí- sobre el qual fa segles que es
generalitza i se’n deixa l’estigma en la literatura. Des de l’immemorial amor cortès,
retre homenatge a la dona deu ser, obertament, una opció còmoda en la poesia
amorosa. Però un lloc tan freqüentat ha de deixar entrar dosis de realitat, a
través de l’observació i el contacte, per tenir sempre algun al·licient nou. Encara
que alguns dels versos semblen banyats en aquest immens parany de la tòpica
poesia amorosa, el Quadern de sal de Carles Mulet es troba més aviat en el camí que
potser ja va voler fer el també valencià Ausiàs March. Precisament, en un dels
darrers poemes que Mulet ha penjat al seu bloc, es veu com la indagació de la
figura femenina aprofundeix especialment, i per això també resulta d’una
senzillesa i veritat evidents:
Arruixant la vida
gest de la dona,
rebrot de la tendresa
contra el mal vent
com s'alleta una filla,
com es cova un ocell.
El joc mètric contribueix sovint
a la originalitat dels poemes d’aquest quadern, encara que les giragonses sobre
la llargada dels versos i de les estrofes, construint decasíl·labs amb
hemistiqui i sense, octosíl·labs, o sonets alexandrins, entre tants altres, li
facin massa evident l’habilitat. Cada
idea al llibre ha rebut el polsim just de paraula, com a part proporcional d’un
breu tast per a gurmets. Així, per a cada vers d’intensa salabror, n’hi ha un
altre de lleuger que mostra el veritable calibre del primer: “Ara te’n vas, oh
amor!, però en tot trasllueixes / la
tenor d’aquell foc que untà la nit amb
fòsfor.” El poemari evidencia que l’amor porta implícita la pèrdua o el seu
propi final, i l’amant protagonista sap que el seu rol no és per sempre, tot
vivint el trencament amb una intensitat proporcional a la de la plenitud de la
relació. Amb la certesa que, en aquest terme, el sentiment només ha estat veritable
si trasbalsa.
L’esperança que traspua en molts
dels seus poemes, que prové d’aquesta conservació, a la memòria i a la pell,
d’unes sensacions del passat, fa un gir a la darrera part del llibre: “cometa
del meu segle” és un ultimàtum a aquest relat d’enyorances, a través d’una
rèplica de moments memorables que ara quedaran per a epitafi i repòs del
fantasma d’aquell amor a qui ja li arriba
l’hora del desgel. No és creïble, però, la pau que signa en els darrers versos,
feta de resignació: “Ah, més enllà de tot, m’endinsaré en l’oblit. / Ara em
ret, ja davallo, ja sóc l’abandonat!”. Potser tan sols sigui la morbosa petició
de treva de qui busca ser corprès de nou. Una idea, la d’aquest últim capítol, que
ja s’introdueix a partir de la cita de Pablo Neruda, “Abandonado como los
muelles en el alba. [...] Es la hora de partir, oh abandonado”! Quadern de sal, a més, també parla d’un
l’exili: el d’haver d’abandonar el cos de l’estimada i enyorar la seva
geografia, utilitzant la imatge del naufragi, metàfora del fracàs amorós.
De la recerca d’una nova terra ferma
en resulta, aprofitant la recurrència de l’amor i de l’enamorament, la narració
de la troballa del que és bell entre allò que s’ha banalitzat, i això esdevé clau
de volta del llibre: “Domini obscur, però el rastre/ encès/ del teu alè entre
els altres/ -petja fonda i fugitiva.” Tot
seleccionant el que ha esdevingut pedreria en el terrer, Mulet se serveix del que
porta implícit un dels temes literaris més antics, en el qual no només s’innova
quan es va a l’extrem oposat de l’amor romàntic.