dimecres, 28 de novembre del 2012

Qui té por?


El títol que es troba damunt d’aquestes línies se m’acudeix un 26 de novembre postelectoral. La nit d’ahir va ser un pèl llarga, per ser diumenge, i si algú, potser una majoria ja imparable, vam fer tard al llit, és perquè ens havíem de convèncer que els resultats de les eleccions eren els que ens plantaven davant dels ulls. Poc acostumats a què els polítics s'entenguin de debò entre ells, més enllà de l’oportunisme i la falta de compromís amb nosaltres, ens falta confiança en els que es reparteixen el govern en aquest tros de país, informals o amb corbata. I, per això, ja em responc l’agosarada pregunta: jo, en tinc. Però només pel neguit d’esperar que aquesta vegada això no s’estronqui.

Encara ara no estic convençuda de quina era l’opció que havíem de triar en aquestes eleccions els que creiem que, sobretot, és el moment de la Independència nacional. I ningú no ens ho ha hagut de dir, que ara en tenim la necessitat, que ja ho hem vist caure pel seu propi pes. Alguns, gent d'aquí i de fora, encara ens diuen separatistes: en quin món i en quina època viuen? En un altre extrem, també n’hi ha que ho han sigut sempre, independentistes, però, ara que n’hi ha més que diuen que ho són, sembla que estiguin gelosos de les ganes d’Independència que fa tant de temps que carretegen: “ves, què ens heu de venir a explicar a nosaltres. I, a més, si ara en sou és per interessos partidistes”. Alguns d’aquests interessos segur que són ben reprovables i tant de bo que en paguin les conseqüències. El que se’m presenta com una prioritat enganyadora és el sentit de partit, l'hermetisme d'alguns d'aquests (o de tots?), que sovint deu venir de la poca visió de conjunt, tacada per un excés d'ego personal. 

Estem espantats perquè a vegades també ho han estat els que ens precedeixen: segur que no caldria que me n’anés tan enrere, encara que tot això vingui de tan lluny, però penso, ara que llegia Història de la meva vida i delsmeus fantasmes, les memòries de Lluís Capdevila, en els Rabassaires la nit dels Fets del 6 d’octubre de 1934; en l'exili de  molts catalans que creien en un país que de debò sentien propi; en les contínues clatellades que ens cauen des de fa segles en la fredor d'una estat que decideix sobre les nostres vides mentre ens escanya. Se'ns han tancat moltes portes, encara que sempre, per desgràcia seva, les hem tornat a empènyer. Sort que la gent valenta sovint també és la que persisteix. Mai no ens han faltat ganes ni esperança, però més val que avancem al galop per marxar definitivament d'una nit tan fosca.

*Els resultats electorals segons Antoni Riera al blog L'estenedor.

 Col·legi electoral a l'Escola Joan Rebull (Reus, 25 de novembre de 2012)

divendres, 23 de novembre del 2012

Una vida, uns fantasmes. La República, el periodisme, el teatre


El Lluís Capdevila d’Història de la meva vida i dels meus fantasmes, a cura de Francesc Canosa, s’encén amb els fets que van seguir la nit del 6 d’octubre de 1934 i mostra la versió més punyent d’un periodista reflexiu motivat pel moment històric, per l’entorn. Capdevila (Barcelona1895 - Andorra la Vella1980conta honradament el seu paper com a periodista, director del diari d’ERC La Humanitat, amic de Companys, i personatge relativament conegut també per la seva tasca com a escriptor de teatre, amb criteri, amb ideals, amb preferències polítiques i amb compromisos que el lliguen de mans i peus. Res estrany, ni per als periodistes d'abans, en temps de la República, la guerra i l'exili, ni per als d'ara. Per a ell, el no trair-se a si mateix és una manera de sortir de qualsevol intricat en els que es troba. Què pensaria sobre aquest moment que vivim, Lluís Capdevila, que s'interpel·la ell mateix en segona persona, com en un interrogatori, a través de les pàgines d’un llibre de memòries? El que és segur és que si el llibre apareix ara és perquè és un moment, com a mínim, oportú: Capdevila aquí és un periodista de partit que fa els possibles per dir la veritat que percep, no la que que volen que digui, i fa de la seva memòria una lectura molt recomanable aquests dies de campanya, i cada dia, per a aquells que inflen pàgines de diaris i pantalles amb el que fàcilment es pot reconèixer com a mitja mentida.


Història de la meva vida i dels meus fantasmes, el tercer volum que es dedica als manuscrits de memòries que va deixar l'autor, i al qual Francesc Canosa dedica un capítol intruductori a mode de dissecció i anàlisi, se centra, sobretot, en el període de la República, amb continus flaixbacs, aclariments i alguna nota a peu de pàgina que remet a un temps passat o a algun altre esdeveniment paral·lel, que l’autor devia considerar imprescindible de donar a conèixer, a vegades, després de calibrar-ne la importància, i d'altres, segurament, deixant-se endur per la passió per transmetre la transcendència del moment. L'actualitat que descriu és feta, en essència, de persones, de gent a qui coneix de més a prop o de més lluny, però que sempre mereixen una valoració, bona o dolenta: el president Companys i el seu germà, que segons Capdevila, eren ben oposats pel que fa al tracte amb els altres; els redactors de La Humanitat, cadascun dels quals descriu amb els seus tics, aspecte i comportament; els parents de Valldoreix, el sastre i un altre que li va voler fer una faixa; el govern de la República, que uns polítics “amb molt bona fe però poc capacitats”, no van saber fer madurar; el teatre, amb Margarida Xirgu i Federico Garcia Lorca. Els esdeveniments vinculats a tots aquests personatges que Lluís Capdevila fa circular per les seves memòries, són els que li van endurint les paraules, l’expressió: "La República de l'indesitjable Alejandro Lerroux, del nauseabund Alejandro Lerroux, ànima d'excrement, matèria fecal de cap a peus, tenia bons puntals." L’autor escup contra aquells que no han estat transparents, cap als qui han traït la República, li han perjudicat la salut, l’han aniquilat.

Capdevila, un home de posat tranquil i reflexiu, segons sembla a partir d'aquestes pàgines, aconsegueix presentar-se com a una persona senzilla, petit burgès i ben casat. Només la coneixença amb altres persones de gran transcendència, el nom de les quals sí que ens sona, és mostra de la consideració que se li devia tenir entre la societat barcelonina de l'època, en gran part, per la seva tasca com a escriptor de teatre i periodista contundent, ja a l’època de Los Miserables o La Campana de Gràcia. I ell, que també havia fet el text d’alguna sarsuela i va haver de canviar el títol de la seva obra més reconeguda, Cançó d'amor i de guerra (inicialment Els soldats de l'ideal, 1926), carretejava un sentit moral i de la dignitat que sovint el comprometia. I encara tenia sort de saber sortir-se’n més o menys airós la majoria de vegades, malgrat fets com els del teatre Olympia, on va pronunciar un discurs emotiu, crític i polític durant una interpretació de Fuenteovejuna, amb Margarida Xirgu. D'aquesta manera, condemnant l'assassinat, també, de l'amic Garcia Lorca, "bestialment afusellat per l'odi dels que mai no podràs -ni voldràs- perdonar", Capdevila tanca les seves memòries a Poitiers el 1964, encara enmig d’un llarg exili, com si el comiat fos només un entreacte i amb una pregunta als llavis, “Quan ressuscitarà l'alba?".

dissabte, 17 de novembre del 2012

Del vent

Us hi heu fixat, en la roba estesa,
vídua d'aquest onatge al balcó?
netedat que s'eixuga a base d'aire,
pluja encoberta per rajos de sol.
Volem ser del refilet i la brisa,
del que digui el vent, en definitiva.
Que ens encomanin el bo i el pitjor,
l'arc de Sant Martí i neu a l'agost.
Pap, panxa i butxaques d'això omplerts,
rebenta la poètica d'un temps.
Pel descosit marxa un color agredolç. 


diumenge, 11 de novembre del 2012

El gos


Sents que ara el gos de davant té un fil de veu
i borda més que aquell que s’acaba els dies.
Baixes la persiana, tanques la casa
i guardes la clau per saquejar el que et quedi.
Ja gairebé ets al carrer. Acomiada’t,
no vegis el fill petit de la veïna,
innocència d’una mà que et fa adéu.
Quan has arribat a la casa vermella
ja es pot dir que has enfilat la carretera,
ara espera’t al semàfor. Un moment.
Ara! va, esquiva’ls, però sigues l’impacte
i frena el retorn de les temeritats.
Ja ets a un lloc nou amb vistes on no hi fa fred.
Recorda't de treure el cap per la finestra,
els veïns sempre et diran que ets el mateix
mentre camines pel mig del carrer estret.
Ets aquell que creia que volia anar-se’n.

 Vista d'Almoster, 2012

dissabte, 3 de novembre del 2012

De Verdaguer a Ferrater, i a la inversa


De Verdaguer a Ferrater no és un títol poc suggerent per a un assaig que bàsicament parla de literatura i lingüística catalanes. Narcís Garolera, catedràtic de filologia catalana i crític literari, ha aplegat en un volum diversos treballs, aparentment dispersos, que ofereixen en conjunt una visió general de les lletres catalanes dels segles XIX i XX a través d'uns noms propis que per si sols ja pesen prou. 

El recull, que pot resultar un punt caòtic, precisament per la diversitat de les peces que inclou (fragments d'edicions crítiques, ponències del mateix Garolera, i cartes entre escriptors i entrevistes que l'autor ha pogut recollir) també vol deixar constància dels fruits més importants de les seves investigacions. Tant el lector que ja en sap una mica, com el que vol iniciar-se en el coneixement de la tasca i les interioritats de Joan Maragall, Jacint Verdaguer, Josep Maria de Sagarra, Joan Coromines, Josep Pin i Soler, Francesc Pujols, Josep Pla o Gabriel Ferrater, quedaran sorpresos en algun moment de l'obra: "així és veritat que Verdaguer va practicar exorcismes?" "d'on vénen, els seus dimonis interiors?", "Carner va escriure la novel·la més excepcional de l'exili català a Mèxic?" "què poden tenir en comú Verdaguer i Pla? Per què El quadern gris, que per a molts és el millor llibre de Josep Pla, no és estrictament un dietari? 

A les pàgines d'aquesta nova obra Garolera indueix el lector a saber-ne més a partir d'estudis que, més que anecdòtics, sempre són reflex del pou sense fons d'on surten. Els aireja amb un punt de vista sobretot científic, com demostra en els extensos comentaris amb qüestions lingüístiques útils per entendre també la manera d'escriure, la literatura i la personalitat originals d'autors com Verdaguer, Sagarra o Pla i el seu paper en les lletres catalanes més enllà del mite. En alguns casos, com el de Sagarra (1894-1961), de qui Garolera n'és editor de l'Obra Completa, la referència esdevé també la reivindicació d'un autor que els acadèmics sovint han passat per alt. La "nova lectura" que Garolera ofereix del poema de Montserrat ("Avui, que una ventada de ponent / assassina el perfum de la ginesta...") és una mostra de com la censura va aconseguir que quedés diluït el poema i projectés una imatge de l'escriptor molt menys compromesa amb la seva època.

De Verdaguer a Ferrater també recupera i fa referència a lectures que els autors citats varen deixar, com ara el poemari Al cel (en edició crítica del mateix Garolera, publicat el 2003), del Jacint Verdaguer més autèntic, i, per tant, més atemporal; la novel·la El Misterio de Quanaxhuata (publicat de nou el 2004) de Carner, inspirat durant el seu exili a Mèxic; o La tardor barcelonina (original del 1908 a la revista Papitu, novel·la publicada de nou el 2005), de Francesc Pujols, així com dues obres més d'aquest qui segons Garolera, "es va avançar a les produccions literàries sorgides del desconcert després de la Primera Guerra Mundial" i és precursor del surrealisme del Dalí escriptor. Garolera encomana l'entusiasme per l'obra de Pujols, que queda ancorada entre tots els possibles referents literaris ja després de paraules com aquestes, que només són un principi: "Jo tenia una gran masia en la muntanya catalana, i la vaig cremar".