dijous, 26 de setembre del 2013

El camí de les lletres

Article publicat a la revista Viu Tarragona de setembre-octubre de 2013

De rutes literàries potser se'n podria organitzar una a cada poble on hi hagués hagut un escriptor amb certa voluntat autobiogràfica, si algú es volgués encarregar d'organitzar-la. Les obres Camins de França (1934) i La farsa i la quimera (1936), de Joan Puig i Ferreter, centren la ruta que l'Escola de Lletres de Tarragona ara ha organitzat en col·laboració amb l'Ajuntament de La Selva del Camp i donant forma a la nova associació Camins de Lletres. A mig camí entre l'autobiografia i la ficció, les dues obres que centren la ruta serveixen per apropar als selvatans d'avui allò que l'autor va deixar escrit basant-se en els qui un dia els van precedir. És també una excusa per "fer bullir l'olla" d'una activitat cultural que és sempre imparable. Per força ha de ser així la feina d'entitats com l'Escola de Lletres, amb onze anys d'història, que ha dut a terme la seva tasca en diferents espais, mirant de fer llaços amb altres entitats de Tarragona, i també fent front a una precarietat econòmica que nota especialment el món de la cultura. L'Escola es va establir al carrer Sant Llorenç, a la Sala Maria Aurèlia Capmany, que va haver de deixar, i ara es mantenen les classes a la Llibreria de la Rambla, a Òmnium Cultural del Tarragonès, i, darrerament, també a El Seminari i a la Cooperativa Obrera Tarraconense, on hi té el despatx que li fa de seu.
Un moment de la ruta (Camins de Lletres)
Adrià Targa Ramos i Jordi Vinyals Ferré, que van ser alumnes de l'Escola de Lletres i ara en són professors, van al capdavant d'aquesta ruta intercanviant fragments de l'obra d'un Joan Puig i Ferreté que se'n va anar cap a França però que no ha deixat de ser qui va deixar escrit el nom de "moixerins" per als seus convilatans: "La Moixera és quelcom a part de Catalunya. A  part del món". (La farsa i la quimera). El grup de persones assistents a la ruta, potser una trentena en cadascuna de les dues primeres edicions, surten del Castell del Paborde, pel carrer estret, pel convent de Sant Rafel (Sant Gabriel en els seus textos), on hi havia les col·legiales que despertaven la il·lusió d'una vida més elevada, i per la casa nadiua d'un petit Ferreté sense pare. Finalment, el carrer Major, on des d'un balcó al jove el cridava una passió incontenible, i el campanar de l'església, balcó del domini moixerí, on llegeixen un darrer text que comença així. "Moria la tarda, que havia estat un sospir, damunt del poble d'A..., arraulit a la falda d'una muntanya esventrada. [...]" (El cercle màgic, 1929). Després de les primeres sessions de la ruta, el 22 i el 29 d'agost, es pot fer la ruta cada últim diumenge de mes, a 2/4 de 12 del migdia,  sortint del castell.
A Tarragona, l'Escola de Lletres, amb 7 professors i una vuitantena d'alumnes aquest curs, organitza tallers d'escriptura setmanals, dirigits a persones d'edats i interessos literaris diversos i participa en actes organitzats per l'Ajuntament, com Tàrraco Viva, l'Estiu jove o la Tardor Literària, i els Tallers Oberts dels Artistes de la Part Alta tarragonina.


divendres, 13 de setembre del 2013

El camí o la vida. "Salvatge", de Cheryl Strayed

El camí o la vida. Un dilema que Cheryl Strayed va resoldre fent el Sender de la Cresta del Pacífic sense preparació suficient, perdent ungles dels peus i amb una confiança en ella mateixa que anava creixent a mesura que caminava, pràcticament sola, al llarg d'uns 1.800 quilòmetres, sortint de Califòrnia. El cansament vital d'una noia de vint-i-sis anys gens feixuc per al lector, potser per l'atractiu d'una honestedat sorprenent en la narració, amb confessions clarament alleujadores, i les trobades amb altres caminants que qui sap d'on vénen, en un entorn de solitud ple de bellesa.

Salvatge és una lectura per a què el lector se submergeixi en el viatge literal i també en el viatge vital, en el qual la protagonista es purga de tot allò que fa més mal: la mort de la mare, tan jove; el divorci amb aquell qui encara era l'amor de la seva vida, l'absència d'un pare de debò, una distància creixent amb els germans. Els motius per fer camí dels qui apareixen a la novel·la beat A la carretera, de Jack Kerouac, o de la post apocalíptica de Cormac McCarthy, La carretera, encara que aparentment poca cosa tenen a veure amb els d'Strayed, sí que tenen uns efectes semblants: els que té en comú qualsevol fugida. Fent el Sender, Cheryl cercarà eines per reconduir la seva vida, però també provocarà un trencament necessari amb qui era abans de fer-lo.

Cadascuna de les caixes que Strayed va demanar que li enviessin a diferents oficines de correus al llarg del camí contenien sempre menjar deshidratat, 20 dòlars i un nou llibre per llegir. No és estrany que d'Adrienne Rich sigui l'únic llibre que no va cremar a la foguera que feia cada nit per escalfar-se i també per alliberar-se del pes de les pàgines llegides: “Pel que sembla, va negar fins al final / la font de les cataractes als seus ulls / la pell esquerdada i supurant del tou dels dits / fins que no va poder sostenir ni un tub d’assaig ni un llapis” (De “Poder”, dins Somni d’una llengua comuna,1974).

Aquella que va caminar del desert de Mojave al Pont dels Déus sovint sola i delirant, esquerdada igualment pel sol i pel fred, creia en la seva llibertat i havia de trobar la manera de demostrar-se l'amor propi després d'haver-ne deixat d'altres enrere. Durant les nits en ruta, Cheryl se submergia en llibres d’aquells que en un determinat moment són tan complaents com aigua fresca en un dia d’intensa calor. Potser llavors, quinze anys abans d’escriure-la, ja es va començar a forjar la que és la seva obra més reconeguda fins ara, una altra per a la història universal dels lligams entre els lectors i els llibres que els sacien.