Seuen a qualsevol seient esperant que els cridin a l’escenari, encara amb alguna incògnita per desvetllar sobre quin ha de ser el seu paper, aquest divendres 28 d'octubre al Centre de Lectura de Reus. Una d’ells, valenta, abans de començar es fa una foto amb els seus pares, “hem vingut a celebrar-ho”, i després tots tres es resignen a esperar-se una estona més: és el preu que s’ha de pagar per ser un dels guardonats (ja se sap que els premis sempre es donen al final).
Paraules escrites per Ramon Llull diuen que al segle XIII començaran a escampar-se uns minuts més endavant per la sala. L’actriu que els posa veu al recital El verger de l'amat, Montse Germán, ha passat per entre el pati de butaques acompanyada del guitarra que li fa de barca, Ferran Pisà, en aquest recital arriscat. Alguns notem que és l’actriu que va protagonitzar Laberint d’ombres, una antiga sèrie de TV3, i ens hipnotitzem seguint-li els dits quan es toca als cabells, fent productiva cada pausa, amb el gest ben assajat. I així, amb una entonació afectada fins al punt just i posada en el paper difícil de transmetre uns poemes que podrien deixar-nos al límit de caure en l’avorriment per repetició, és com si cregués de veritat en l’amor que pregonen ella i guitarra, i tots dos fins i tot se senten capaços d’obviar la música de fons que acompanya alguna altra activitat del Centre de Lectura i les irrupcions de públic que a mig recital encara ha d’omplir cadires buides a primera fila. Els assistents han estat conduits pels alts i baixos d’una relació amorosa i potser han agrait la substitució de la conjunció e dels textos originals de Llull per la i d’avui (o és que només cal haver viscut una mica per entendre el Llibre d’amic e amat: Què és amor? / servitud o llibertat?) encara que en general el text adaptat conservi les paraules originals.
El grup Attitude
És un encert, també, que el grup Attitude, d’estudiants de Batxillerat d’Espectacle de l’Institut Jaume I de Salou, ens acompanyi en aquest acte de lliurament de premis, aprofitant les transicions per ensenyar-nos la seva il·lusió per la interpretació. Al final són guardonats Eva Vilarrasa, amb el Premi Antoni de Bofarull de Narrativa; Montserrat Bastons amb el Premi Gabriel Ferrater de Poesia, i Glòria Coll i Enric Garcia Jardí reben accèssits del Josep Maria Gort i Sardà d’Assaig breu. Fins ara, Òmnium Baix Camp, i en gran part gràcies al voluntariat, ha tirat endavant trenta-sis edicions del certamen que ajuda els joves escriptors a publicar el que moltes vegades és la seva primera obra. Ja fa vuit anys, que també vaig tenir el regal de ser una de les premiades en poesia, un vespre com aquest en una celebració que a més ha sabut renovar el seu format.
"Imani" és un relat de ficció que vaig escriure pensant en la història real d'Ivie Okundaye, una nigeriana que exercia la prostitució al nostre país, i que va
morir el 2009 atropellada a la carretera N-II a l’alçada de la Jonquera, quan escapava de la policia. El seu és un cas més, encara per tancar, d'aquells que desperten l'empatia de molts però que també continuen deixant indiferents a d'altres:
I
N’acabava
de fer quaranta-tres i devia tenir massa temps lliure, perquè a la feina
m’havien reduït la jornada i la Júlia ja només parava per casa per menjar i per
dormir. Fins llavors, només m’havia avorrit durant els dos últims mesos de
l’embaràs, que m’entretenia reüllant la finestra mentre feia veure que escrivia
alguna cosa. Així que em vaig matricular a un màster i a una escola de lletres,
a part d’anar a córrer cada matí, però tot em va durar ben poc.
Amb
qui em feia més era amb la noia de la botiga de queviures, que som d’una edat
semblant, i no quedava amb ningú més, a part dels del club de lectura. La
veritat és que des que no hi era el Jaume a tots els trobava força pesats,
semblava que els agradés fer-me notar a cada moment que estava sola. A més, em devia
fer por deixar d’assemblar-me a qui era abans, encara que els esforços per dominar
el temps i a mi mateixa sempre hagin estat inútils.
Quan
tenia aquestes coses al cap, un dia va arribar l’Imani a la feina, amb una bata
blava, mentre estàvem de cara a l’ordinador. Recordo que tots vam aixecar la
vista per sobre de la pantalla. Era negra-negra, la xicota. Quants anys deu
tenir? -vaig pensar. Amb tot allò tan ben posat, no en podia tenir gaires. Va
entrar al despatx –Hola, -Hola. Semblava l’endemà de la festa major, que diria
ma mare, i mentre treia la pols de tant en tant badava amb la coberta d’algun
llibre. No vaig tardar gaires setmanes a saber d’on havia vingut i què l’havia
portat aquí. Vaig topar de cara amb una història personal inimaginable, quan
encara no saps com pot arribar a ser de complicada la vida d’algú.
II
No
feia tant de temps que l’Imani havia deixat d’estar a les mans de gent que la
forçava a fer de prostituta, aturant tants vehicles com pogués. La nit era el
pitjor, segurament. Es devia posar al llit sabent que a ningú –a ningú- li
importava el que li passés. El cas d'Ivie Okundaye, que va morir atropellada a
la carretera N-II a l’alçada de la Jonquera, la va acabar de decidir a
arriscar-se. De la història d’Ivie en vaig veure un reportatge a la televisió sobre
la prostitució amb noies de Nigèria, amenaçades pel vudú, una pràctica
ancestral al lloc d’on vénen, i per l’obligació de pagar als qui les havien
portat aquí amb la promesa d’una vida més còmoda. Les seves mateixes famílies, plenes
de por i vivint en la misèria, moltes vegades eren part de la trama. Segur que
per això l’Imani va arribar a la conclusió que hauria estat pitjor no provar-ho,
encara que s’hagués de trobar sense ni cinc, sola i sense papers.
Quan
va arribar per fer la neteja no parlava gairebé gens. Alguns dijous, quan la
trobava prop de la màquina de fer el cafè, provava d’encaminar una conversa una
mica llarga, i això que llavors no en sabia res, de com era ella. Només aquell
cos de cafè sol, i una mirada neta i fixa que era la seva força, després de
tot. Un dia a l'hora de sortir vam coincidir a la porta. “Sóc de Nigèria”, em
va dir contestant la pregunta que li vaig deixar anar. I jo: “he llegit sobre
el teu país...” (només el que en va dir Kapuściński, aquell reporter
intrèpid que tan de prop coneixia l’Àfrica).
El
següent dijous, vaig aprofitar que l’Imani trastejava per entrar amb una
càpsula de Nespresso per dissimular. Just treia el cap una altra
companya, que no devia entendre res, quan li vaig proposar d’anar fer un cafè
algun dia. I després d’allò ja en van venir molts més, que sovint pagava jo, al
bar del davant de la feina, al de baix a casa, al meu sofà. I el sopar, dos o
tres mesos després. La Júlia entrant per la porta. “Vine, que et presento una
amiga”, i la cara que fa ma filla quan li diuen una cosa que no veu gaire clara.
III
Ivie
Okundaye va morir el 2009 quan s’escapava per por que la policia la sancionés
per fer de prostituta. El cotxe que la va atropellar va fugir i avui encara no
l’han trobat. Sabent això, aquella primera nit de llibertat l’Imani la va
passar en un hostal, no gaire lluny, mirant alternativament el sostre de
l’habitació i la porta, esperant que entressin a arrencar-la del llit per
fer-la tornar al lloc que li pertocava. La seva decisió hauria pogut comportar,
també per a ella, la mort, però havia arribat a la conclusió que no hi hauria notat
gaire diferència.
L’endemà
encara s’hi devia estar una estona, entre aquelles quatre parets, però no s’hi
podia quedar i tenia gana. Els quatre calés que havia reunit no li durarien gaire,
per això havia de comptar, sobretot, amb la sort. Si es quedava massa temps
allà, la trobarien; si marxava, segurament, també. Així que va seure a un banc
de la plaça, sota les moreres, en aquell moment que no hi havia ningú, per
pensar-hi una estona més.
Al
cap d’una estona es va sentir descoberta per una dona negra amb una criatura
als braços que es va asseure al banc del davant. Tothom podia ser delator, un
testimoni que l’havia vist allà. Després encara va venir una altra noia més
jove, sense fill. Quan ja es volia aixecar, incòmoda per no poder explicar res a
ningú, se li van dirigir, no recorda com. Li devien preguntar què hi feia allà,
i a ella no se li va acudir res millor que dir que estava de visita. De visita
a qui, si elles ho sabrien, si s’estigués a casa d’algú, en aquell poble? Quan
es va adonar del disbarat que acabava de dir, va haver de tirar pel dret: com
podia aconseguir menjar, on podia dormir? Sort que li van indicar que aquell
mateix dia hi havia recollida d'aliments. Va fer cua, van consultar si a ella n’hi
podien donar... i va conèixer la Carme, una dona a qui mai no li han de dir res
dues vegades, la primera a qui va explicar com havia arribat allà. Ara que al
conec, sé que el seu cas li devia fer obrir aquells ulls com unes taronges,
abans de fer-la pujar al seu cotxe i portar-la a aquell Centre d’Acollida.
L’Imani només suplicava que, sobretot, l’amaguessin a un lloc on no la pogués
trobar ningú.
Aconseguir
una feina va ser una altra odissea. Allò que la cuidessin sense pagar no podia
durar gaire, però era difícil pensar en una altra cosa a què dedicar la seva
vida, i encara més quan ella mateixa creia que no sabia fer res més que
complaure sexualment. Encara ara, que ja ha passat prou temps, quan a vegades
miro d’explicar-me, de dir-li que trobo fascinant el que li ha passat i com se
n’està sortint, mira cap a un costat, o cap a la porta, per assegurar-se que
ningú no ho ha sentit, que no crido el mal temps i que ja ningú no se
l’emportarà. De fet, jo també m’estimo més no pensar-hi gaire.
Al nucli de la història del llibre El metge i un gos d'atura, d'Inès Vidal Farré, guanyadora del XXX Premi de Narrativa de la Ribera d'Ebre, hi ha un conte infantil que, només en part, s'acaba bé. És una novel·la sobre el dolor dels desafavorits i les seves conseqüències, explicades d'una manera crua que es beneficia d'un context com el del Pirineu de Lleida, però amb la subtilesa d'un conte. Amb la diferència que aquest s'estalvia la gratuïtat de la seva moral. L'entorn del metge i un gos d'atura és d'una realitat fora d'època, conté la màgia d'allò que, en la memòria de molts, no és més que una llegenda, però no tan llunyana com voldríem. D'aquesta manera la novel·la dóna mostres d'unes desigualtats per raó de classe, gènere, edat o condició física que són atemporals, com la vergonya. La vergonya que surt tallant en forma de frase, pàgina sí, pàgina també, i s'assenyala com el punt zero de la marginalitat. En parteix l'abús de poder, talment com una bèstia poc pietosa fins i tot amb qui en porta la disfressa. Un llop per a la pobra gent, un llop que un dia també en va tenir un per a ell mateix: "Jo
no tinc culpa. no tinc culpa. no tinc culpa.
O
què us penseu? Que jo no sé què sent l’infant que hi ha tancat al corral?
Prou que ho sé. Ho he sabut tota la vida. Ho he sabut moltes vegades.
I aquí estic. Sa i fort. I ja ha passat. I no ha passat res. És el que
toca.[...]"
El paisatge és l'ideal per a la narració: un ambient rural entre bucòlic i salvatge, bressolant el temperament dels personatges, configurant-los amb eficàcia a mesura que avança l'acció i es relacionen entre ells. No és fins al final que el lector els acabarà de veure desplegar tota la seva complexitat de carn i ossos, teixida en capítols com un tapís que encaixa quan es veu sencer de dalt a baix: "La
seua mare escombrava, com cada matí, davant de casa, amb les mans
de pagesa agafades a l’escombra com escorça de vinya a un parral.
—Ja
sé qui podria haver sigut. Aviseu en Pere de França, i que vingui.
La
mare del metge va prémer llavis, ulls, cara, i es va posar a plorar, igual
que disset anys abans.
Com
cada dia feia. [...]"
El món literari d'Inès Vidal ja es començava a desplegar a partir d'Història del llop, guanyador també del Premi de Narrativa de la Ribera d'Ebre en una edició anterior. Els infants es troben al centre del seu imaginari, juntament amb la iconografia dels contes i un paisatge del Pirineu lleidatà que devia conèixer quan era també una nena. La seva obra, però, es revela contra l'estatisme de la tradició literària per a nens, que els espanta sense acabar d'explicar res. Vidal, amb mestratge, manté l'enigma fins les darreres pàgines, però al final senyala culpables, tots els artífexs dels abusos. Les seves cares es confonen amb les de la por.
Article publicat al darrer número de la revista BValls de Lletres, de la Comissió de Llengua i Literatura de l'Institut d'Estudis Vallencs (IEV) Nàufrags, de Lluís Figuerola i Ortiga, és un poemari dens com una vida viscuda, gens banal. Les contínues
referències al mar -no només el del nàufrag, sinó el d’aquell qui encara es
troba en ple combat amb les ones-, s’inicia amb el que podríem definir com a
narració en prosa poètica protagonitzada per algú que desafia totes les pors
encarant-se amb la mort, però finalment no pot defugir les seves aigües. Per
entendre el text de l'obertura d'aquest poemari va bé conèixer el paper de
Figuerola com a autor de narrativa i també la seva faceta com a actor, que
potser li permeten crear l'ambient i caracteritzar els personatges com en una
tragèdia: “No temia morir, però, lluitant amb obstinació contra tots els
obstacles, intuí el joc de clarors i ombres que menen a la superfície i, curull
d'una emoció desfermada, posà els peus en una clivella de la paret;[...]”. La
relació entre la bellesa del mar enfurit i la lluita contra les ones de qui sap
que acabarà perdent és el que mou tot el poemari, una metàfora del viure. Però
el nucli d’aquesta visió en perspectiva sobre la pròpia experiència també
l’omplen les relacions afectives, el record d’una postguerra que es va anar
allargassant, la reflexió sobre el paper d’un déu i d’una religió que temps
enrere haurien estat inqüestionables, i el punt de vista sobre com és avui la
pàtria. Aquests són els elements que quedaran momentàniament a la salvaguarda
dels versos, en una barca que també va portant cap a l’oblit.
Lluís Figuerola combina la prosa
poètica de l'inici amb els versos lliures en un poemari que presenta de manera
molt clara els seus eixos temàtics. La veu del poeta és prou homogènia en tot
el poemari, i podria haver defensat la majoria de poemes també
adoptant una forma més prosaica, sense forçar el vers ni perdre’n el missatge
poètic. Les imatges creades són d'una gran potència, plasmen la força de la
natura, la indefugible transitorietat dels moments de la vida, el pes del
passat i la necessitat de transmetre a les noves generacions unes idees
forjades per l'experiència. Ja en una etapa avançada del camí, la veu poètica
pressent la llum del final, no sense un toc de dramatisme: “Només escrivint /
em sento completament lliure./ Però vaig escriure un conte / que s’acabava en
mi. / Trist final. [...]” La figura romàntica del "poeta maleit"
apareix diversos cops al poemari, encara que l'autor no l'interpreta, sinó que
se'l mira distant: “Era jove i bonica / i estimava tant la vida / que es va
tallar les artèries / amb un poema de Keats.” Ell no és aquell poeta avocat a
la desgràcia, sempre ferit de mort per la poesia, però sap reconèixer de la
mateixa manera la bellesa de la Dama, aquella que és purament lírica i que ve
al darrer moment.
Quan es fa difícil trobar temps per llegir –en el sentit més plaent del verb-, que el llibre escollit sigui un encert és especialment gratificant. I un dels millors indicadors de la bona tria, deu ser que la lectura atrapi més del que voldria la son, abans d’anar a dormir. Amb Barbamecs em vaig veure desvetllada, sobretot, pel plaer de la descoberta.
En aquesta primera obra de narrativa de l’ampostí Yannick Garcia, que es va endur el XX Premi de Narrativa Vila de l’Ametlla de Mar, s'hi troben vuit relats de llargades semblants, però de temàtiques diverses, i escrits en tercera persona la majoria de vegades, excepte quan el jo és necessari per a la potència i realisme del protagonista. Els personatges es troben en situacions límit que esdevenen rocambolesques, i la seva actitud és la d'aquell qui ha estat esperant el moment clau perquè es produeixi un canvi en les seves vides. Tots ells demostren de quina pasta estan fets quan els toca posar seny, decidir-se, fer un pas endavant: una oportunitat per a Yannick Garcia, fins ara més avesat a la poesia, de construir personatges molt romàntics en ple creixement intern (o maduració), però que, enlloc de posar fi als conflictes, encara emboliquen més la troca.
A Barbamecs és palpable el treball meticulós, vetllant per la coherència interna de cada conte més que per trobar un fil que els uneixi tots. El lligam entre ells sorgeix de manera natural i prové del mateix estil realista que busca la sorpresa i de la lluita interior que tenen en comú els protagonistes dels relats. En molts d’ells hi apareix, en el moment més oportú, allò que trenca amb la narració d’uns fets versemblants, un element més o menys màgic. Sí, aquell fet, poc creible, segurament, que esdevé molt pròxim al “realisme màgic”, quan el lector pot creure's allò que ha esdevingut surrealista però prou lògic, a la fi, dins de la trama: "[...] En Tino va deixar els grills de taronja en un plat, em va acostar el ganivet a la cama (jo gargotejava uns autodefinits i no li feia gaire cas) i m'hi va fer un tall d'un centímetre de llarg per tres mil·límetres de fondària. Val a dir que el que em va sobtar més no va ser la burxada, el dolor en forma d'impulsos nerviosos que se'm van reconcentrar primer a la cuixa i encabat al moll de l'os, sinó la cara buida d'en Tino. [...]" (del relat “Sé com ets”).
Yannick Garcia al programa "L'última troballa" / XTVL)
En aquest trajecte de paisatges fugaços pels finestrals, torno a veure el nom de dona fent enrojolar alguna paret. Ella ja ha quedat escrita a dintre, en les bibliografies que romanen esteses per celoberts.
Aquesta és la meva aportació a la iniciativa blocaire “20 anys sense Montserrat Roig”, que aquest 10 de novembre homenatja l’escriptora i periodista. Són dues ratlles i mitja sobre la permanència de l'obra i de l'essència de l'autora, que enllaço amb aquest fragment de la seva obra Digues que m’estimes, encara que sigui mentida (1981):
“El llimoner hi era i prou. Com tantes coses que veiem, davant de les quals passem de llarg sense adonar-nos que les retenim, sense pensar que les estem retenint per utilitzar-les després. El llimoner no va ser així. L’altre, el literari, havia esdevingut un símbol. Jo vivia tancada, com he dit, en un pati voltat de cases altes, enclaustrada sota una volta de cel blau o ennuvolat, sempre el mateix retall de cel, inamovible. Allò que desvetllava la meva imaginació era el carrer, perquè m’estava prohibit. Allí els nens eren lliures, vivien entre els gossos i els arbres, amb els genolls plens de crostes, jugaven a aventis, s’estossinaven i malparlaven. Quan vaig començar a anar sola per Barcelona, el meu carrer va deixar de ser misteriós. Aleshores el misteri era dins la ciutat, amb la seva grandesa, amb els seus barris on, qui sap, hi havia gent que vivia com li donava la gana. Les paraules dels adults em servien per a imaginar la prohibició. Alguna cosa de semblant passa amb l’amor i en l’amor hi ha molta literatura.”
De ROIG, Montserrat. Digues que m’estimes encara que sigui mentida. Barcelona: Edicions 62, 1981, p. 48.
