dissabte, 17 d’octubre del 2015

Adrià Targa: "Guanyar un premi no vol dir res en el món de la poesia"

Hi ha converses que es couen de mica en mica i es condimenten amb versos que ha publicat l'autor en tres llibres. D'aquesta manera vaig fer aquesta entrevista a Adrià Targa, penjada al web de la revista fetaTarragona. Aquí en trobareu alguns fragments:

Créixer poeta
Diries que va ser un d’aquells nens que aviat llegeixen llibres grans, potser llepant-se el ditet i tot per passar unes pàgines que recordarà per sempre. “Sí, si sortia en un test que em van fer quan era petit. Ja et dic, només tinc memòria. Potser hauria d’haver estudiat  dret,  o  alguna  cosa  així.”,  et diu més endavant. Però és que resulta que el primer que et confessa quan quedeu per fer-li una entrevista amb l’excusa de la sortida del seu tercer poemari, és que sempre ha estat més d’escriure que de llegir. Penses: doncs si que li han fet profit, els llibres que ha tingut la deferència de repassar, entre pensar-se  un  vers  i  escriure’n  un  altre,  aquest  entusiasta  dels  clàssics. Ovidi  Nasó, Catul,  Jacint  Verdaguer,  Rosselló-Pòrcel, Ferrater  en  pòsters  penjats  a  les  parets invisibles d’una veu poètica que els fa un eco tangible. 

[...]

-Al llarg de la teva obra has anat teixint un recorregut per cites i noms d’autors clàssics i d’altres clàssics que tenim més pròxims, Ferrater, Rosselló-Pòrcel. Es pot dir que existiria la teva poesia, si no els haguessis llegit?

Malauradament crec que si que existiria, perquè jo –queda lleig de dir-ho- sempre he estat més d’escriure que de llegir. En cert sentit, la referència és una excusa, encara que, evidentment, els he llegit molt i m’importen. No he estat d’aquells nens que dius, ostres, estan llegint tot el dia. M’agrada molt llegir, evidentment, hi inverteixo les hores, però el meu impuls ha estat, sobretot en la poesia, d’expressar-me…

-Així va ser primer l’impuls d’escriure i després creure que necessitaves formar-te?

Va ser bastant en paral·lel, i també, evidentment, la qualitat del que anava dient, si és que ha arribat a tenir alguna qualitat, ha millorat molt a mesura que llegia els poetes, i una cosa important és que quan els llegia els llegia com si escrigués jo. Vaig veure l’altre dia una cita en italià que no sé a qui estava atribuida però deia: “els llibres s’han de llegir amb la mateixa cura amb què han estat escrits.”

-I a la teva família hi ha algú que escrigui, molt lector…?

Sí, a casa llegeixen, però no poesia. El primer llibre que em va arribar a les mans  va ser perquè me’l van regalar, perquè el vaig demanar per l’aniversari segurament. Els primers llibres de la meva biblioteca van ser aquests, l’Atlàntida de Verdaguer, tot i que me’l vaig rellegir fa un parell d’anys i ja no era el mateix; uns poemes de Kavafis, unes poesies de Goethe que fa molt de temps que les tinc… són les petites joies personals que tinc, però tampoc és gaire cosa. Vaig fer una mica el meu refugi de llibres a casa…

“Perquè diu l’hora, al pondre’s, dels somnis i amoretes en l’argentí hemisferi, quadrant del Criador, i és de mirar dolcíssim, donaren-li els poetes l’escaigut nom de Venus, deessa de l’amor. “[1]

-“La forma ho és tot i, a la vegada, no és res”, dius. No hi ha vida, doncs, més enllà de la fràgil perfecció d’una bona forma?

Tot, per això és tot i és res. Resumim-ho, perquè és un tema etern, tampoc no ho tancarem ara…: la gent acostuma a relacionar forma amb artifici, i no tenen res a veure. Altra cosa és que sovint els defensors  de la forma ho siguin també de l’artifici, però no és sempre així: hi ha poetes formalistes que no són gens artificiosos, i a l’inversa. Si diem que forma és artifici estem cometent un error, perquè tot poema té forma. Per mi el més important és que l’artifici que l’envolta i el missatge no siguin divisibles de cap manera.

[...] 

-Llegeixes altres autors actuals?
Sí que en llegeixo. Pocs, però els que llegeixo els llegeixo bé.

-Perquè penses que són boníssims?

Penso que estan molt bé. Passa que a vegades els conec, no? Et podria donar alguns noms, de poetes que estan escrivint ara i ho fan amb una sèrie de condicions: que no són intrusos, que fan poesia perquè n’han de fer… poden ser biòlegs, eh, poden ser el que vulguis… però com a poetes són honestos.

-Que no fan poesia amb material que podria ser per a prosa…
Que no abusen de la bona fe del lector de poesia que a vegades, malauradament, no està prou instruit. Aquí em poso heavi però a vegades reclames els teus drets. Tampoc sóc ningú per dir qui és poeta i qui no, però a vegades sí que es veu que hi ha un cert intrusisme.

-Per què?

Perquè té un prestigi això de ser poeta i això fa dubtar sempre… quan veus les prestatgeries plenes de llibres de poemes, penses, òstres, potser jo sóc un d’aquests intrusos, que si ve una tercera persona dirà “què és aquesta merda? aquest tio què es pensa?”.

-Hi ha molta gent que escriu poesia i que li han publicat.
Sí, publicar, per començar, sempre ho he dit, que no vol dir res, guanyar un premi tampoc no vol dir res en el món de la poesia, però res vol dir zero, eh?

[...]

[1] Fragment del Desè cant de L'Atlàntida.