diumenge, 24 de març del 2013

Joaquim Chancho. Pintat al Pla


Fotografia: Fiona Morrison © Joaquim Chancho www.joaquimchancho.com

El diari El Punt Avui del 22 de febrer publicava un reportatge sobre les exposicions del pintor Joaquim Chancho (Riudoms, 1943) que es poden veure fins el 7 d'abril a Valls, Tarragona i Riudoms. Al diari, les lletres d'un destacat anunciaven “Estudi al Pla. Chancho viu i treballa entre Barcelona i El Pla de Santa Maria. L’any 1992 va construir el seu estudi en aquesta població de l’Alt Camp, enmig d’un paratge agrícola solitari, on continua pintant.” Probablement al Pla ben poca gent l’ha vist pel carrer. El pintor, que és catedràtic per la Universitat de Barcelona, amb una trajectòria de vora cinquanta anys, ha exposat arreu dels Països Catalans, a Espanya,  a altres països europeus, a Estats Units, a Mèxic i a Corea en mostres individuals i col·lectives i té obres en museus d’arreu de l’Estat, a Amsterdam i a Miami. Assumpta Rosés, una crítica d'art resident a Tarragona que acaba de publicar el llibre Joaquim Chancho. Desplaçaments de la pintura, el considera “un dels més prestigiosos autors vius de la pintura catalana".

En una de les parets de la mostra del Museu de Valls, paraules tretes de la boca de Chancho volen donar pistes sobre aquest entramat de colors que és Pintat al Pla: “La meva pintura no vol representar res en concret, cap objecte, cap cosa, més ben dit, vol prescindir d’imatges visuals significatives, malgrat que la relació entre el signe i el significat sigui indissoluble.” Els quadres són petites finestres, algunes amb balcó i tot, al costat dels impulsos més primitius del pintor, que ens hi fa passar amb una sobrietat única i neta. De prop, les pinzellades que de la quadrícula s’han escampat ni voluntàriament ni per descuit, estan perfectament emmarcades en el seu espai, han nascut per ser el traç d’un artista que té clar el que forma part i el que no forma part de la seva veu.

Pintura 668, 2004. Oli sobre tela. 264x380cm
Segur que Chancho en algun moment ha tingut a la seva retina l’entorn de La Capona, alguna cabana de pedra seca deu haver copsat, si ha donat un volt pel terme del Pla. Però diuen que no és dels que s’entreté a barrejar colors en una paleta, ni a fer esbossos a part, que va per feina. Així que, si en algun moment ha trobat significatiu aquest paratge de l’Alt Camp, cal esperar que aquest passi per la seva ment en el moment de plasmació sobre la tela o sobre el paper. El que és més segur que el pintor hagi transportat aquí és la manera de connectar amb el present, amb el vianant que veu el quadre i que diria que és acabat de pintar. Això mateix el fa connectar amb el llenguatge també universal de la poesia, amb un temps i un espai compartits que són l’ara i l’aquí.

L’exposició que ofereix Chancho al Museu d’Art Modern de la Diputació de Tarragona, que vol ser un homenatge a les diferents col·leccions que hi ha a Tarragona de les seves obres, agrupa treballs elaborats des dels anys 70, amb un camp representatiu més ampli, amb diversitat de suports i tècniques. En tots els casos, des dels més quadriculats fins aquells en els quals les corbes donen el sentit d’infinitud al quadre, les diferents capes de pintura a l'oli se sobreposen sense tapar del tot les de sota, els colors que tacaven la tela o el paper per primera vegada resisteixen i s’escapen pels quatre costats. El que s’hi veu literalment, és només el procés de treball de l’autor que s’entesta a no fer res massa tangible. El que ha volgut atrapar, doncs, entre aquestes xarxes de colors que també fan encreuar la vista de l’espectador, es podria escolar quadre rere quadre fins a l’infinit. Qualsevol cronista es podria preguntar si no ha sigut molt pretensiós provar de descriure-ho.


diumenge, 17 de març del 2013

Dia de la poesia catalana a Internet. Poesia local. Gabriel Guasch

Gabriel Guasch
Per commemorar aquesta nova Diada dedicada a la poesia catalana a internet, em preguntava què podia oferir de nou i he arribat a la conclusió que prefereixo recórrer a allò que continua més o menys amagat o desconegut per a molts, encara que faci molt de temps que existeix. Fa uns quants dies, aprofitant la proximitat del dia de la poesia catalana a internet, m'arribava un missatge anunciant l'ampliació del Mapa literari català 2.0, una idea original d'Espais Escrits, una associació sense ànim de lucre amb el suport de la Institució de les Lletres Catalanes. No sé fins on pot arribar a ampliar-se aquest mapa, si mai arribarà a incloure autors que fins ara tenen un reconeixement que amb prou feines es redueix a un àmbit més o menys local, com Gabriel Guasch. Aquest autor compta amb una desena de llibres publicats, a més del treball en el camp de la poesia visual, participant en diferents exposicions individuals i col·lectives, i ha deixat escrita en versos com aquests la seva manera de veure el fet d'escriure: "Escric. / És la meva manera / d'anar tornant / la vida."

Escric un cercle pel contorn dels peus
i delimito allò que no em pertany.
Ja m'hi tenc dret amb poca cosa.
No he vingut a ocupar
només a viure.
Sols necessito
unes sabates del quaranta-dos.
Que quan toco de peus a terra
se'm glacen les sangs.


En relació a la poesia, i a altra activitat cultural, de creació i de molts altres àmbits, allò que es fa més a la vora és posat en dubte precisament pel fet de tenir-ho tant a l'abast, que ho faci algú que creiem conèixer massa, del nostre poble o petita ciutat. És la sensació que tot allò que fan fora de casa és millor, la síndrome del provincianisme, que ens fa sentir petits quan parla segons qui, que resulta que és un poeta que, encara que avui tot sigui a prop, és de Barcelona, i amb això ja n'hi ha prou per no ser d'aquí. Al mateix temps, aquest de Barcelona que ha estat a tants recitals de poesia i encara ho fa més bé precisament perquè no el coneixem gaire, se sent minúscul davant d'aquell altre poeta de fama internacional, traduït a tantes llengües.

Diuen que a França qualsevol autor local al seu poble hi té un bust i plaques, símbols de la memòria pròpia, del respecte per allò que es té. És aquí on vaig a parar, al voler situar al mapa la cultura per reduïda que sigui, precisament perquè és la pròpia, fent que les valoracions sobre la seva qualitat no n'impedeixin la difusió. Tota poesia, per gran que es faci, comença en la intimitat d'una casa. Més enllà de les estàtues i les commemoracions, entendre la importància de tenir i de cuidar la cultura dintre de l'àmbit local, és una manera d'entendre més bé allò que passa també fora. 


dissabte, 9 de març del 2013

Donzelles de l'any 2000 contra el mur


Donzelles de l'any 2000, una antologia de dones poetes dels Països Catalans

Les biografies de les poetes que recull el Donzelles de l’any 2000 mostren una activitat cultural intensa, a més d’una productivitat poètica que ha fet que moltes de les que hi apareixen ja hagin aparegut en altres reculls amb voluntat de projectar una tasca sovint força íntima i desapercebuda. Entengui’s aquí que la intimitat no té perquè tenir gaire cosa a veure amb el silenci, ni l’anonimat amb la poca notorietat de la feina feta: ja ho sabien les poetes de la generació anterior. I les de la d’abans, segurament. I ja podríem retrocedir fins el moment en el qual dones i homes van començar a fer poemes, que encara no hauríem extret una única motivació per al seu afany, ni hauríem trobat –potser- millor manera d’agrupar la seva poesia que aquests ítems tan primitius: edat, gènere, lloc de naixement...

Deixant de banda la pura voluntat de documentar, per la que es fa necessari un criteri de classificació, el Donzelles de l’any 2000, a cura de les poetes Noèlia Díaz Vicedo i Sandra D. Roig, apareix, sobretot, per a la reivindicació, i amb un ideari que no és nou: El Màscares i reclams. Vint donespoetes interpreten Montserrat Abelló, i aquell Cares a la finestra: 20 dones poetes de parla anglesa del segle XX que la veterana Abelló es va encarregar de publicar, en són precursors. Ja apuntaven en aquesta mateixa direcció i disparaven per escampar unes veus de dona que se sabien encara més menystingudes per raó de sexe. Un arraconament que se suma, encara ara, al que pateix la poesia com a gènere, perquè ha corregut molt el malentès que és difícil, carrinclona i per a uns il·luminats que resulta que publiquen molts llibres, però no venen gens. El punt de vista d’Anna Montero i Bosch, una poeta de l’Alguer, en aquesta antologia, és molt representatiu també de la singularitat –soledat-, que sovint acompanya la poeta i que s'accentua depenent de la seva llengua i del lloc de procedència: “Tot poeta, tota poeta, és una illa. [...] La poeta que escriu en una llengua minoritària dins d’una illa petita en una mar petita representa la insularitat extrema dins de la literatura.”

El Donzelles, que pren el títol del poema de Maria Antònia Salvà “A les donzelles de l’any dos mil” fa un nou pas per a la projecció, i combina l’obra de poetes nascudes a partir de l’any 70 de pràcticament tot el territori de parla catalana (l’Alguer, Occitània, Andorra, Balears, País Valencià i el Principat), amb l’experiència de les de la generació anterior. La tarragonina Montserrat Abelló obre pas des del pròleg, i introdueixen cada territori d’altres amb noms que ens poden sonar més o menys, però porten l’estendard d'una tropa que ja ha pres posició. Diu Susanna Rafart: “Ara les joves poetes coneixen exactament el mapa que ocupen i en distingeixen les fites que van més enllà de la tradició més propera”. Així podem veure la pinzellada que deixen en conjunt les seves veus, l’estampat d’una sola llengua i una mateixa crida, després d’haver fet diana al mur.

diumenge, 3 de març del 2013

Josep Palau i Fabre i la teoria de la (re)composició


A la portada d’un poemari, un home amb una barba fosca i ben retallada: l’Alquimista. Vaig recuperar el llibre d’un prestatge fa un parell o tres setmanes. És necessària alguna cosa més que una ullada, per tornar-lo a copsar, per això, i davant la impossibilitat de reconèixer el darrer poema que en vaig llegir abans de deixar-lo estar, hi entro sense gaires contemplacions pel que fa a l’ordre: “[...] No vull més ficcions al voltant de la vida. / Aquella mascarada ha durat massa temps. / Com que us angunieja que us mostri la ferida, / per això deixo encara la sabata en els fems.“. M’adono que Fabre, el mes d’abril, faria 96 anys, i que, de fet, aquest 23 de febrer va ser l’aniversari de la seva mort. Algú, en Sergi Borges, també se’n va recordar aquí, i uns altres aquí.

Palau i Fabre és un poeta que consideraries valent: no tant pel que plasma al paper, com pel viatge que ha hagut de fer abans, que sovint és un traspàs cap a l’inconscient, l’obac d’ell mateix. Així, en els seus poemes pot recompondre allò que està establert a la manera que endevina veritable. I és que potser és la manera més honesta que té d’escriure’ls. En aquest recorregut hi té també un paper important la seva tasca com a crític d’obres pictòriques i, sobretot, com a admirador de Picasso. Així, en els poemes de tema pictòric s’hi pot trobar la recerca d’una autenticitat que prové del color i del traç, i d'allò que diuen, aparentment més silenciosos que la paraula: "El blau va néixer en el mar per a inundar-nos. Inundà la cambra, inundà el pesament. [...]".

Al pròleg de la primera edició (1952) dels Poemes de l’Alquimista, Palau diu que, per a ell, la poesia no hauria de ser prologada, que és negar-li “el caràcter d’iniciació que li és propi”, però aquest ha estat un poemari refet en les diverses edicions, fins que ha arribat a incloure-hi els factors que li corresponien (reculls de poemes fets al llarg dels anys), i en la tercera edició (1977), ja restaurada per l’autor després de la censura de les primeres, havia d’explicar els motius i quin ha estat el procés de recol·lecció, fruit de l’obstinació, i de “circumstàncies molt diverses i accidentades”. El mateix autor reconeix que no haurien estat els mateixos ni la seva obra ni la seva evolució sense el concurs de la guerra civil. Ni de la seva estada a París, on va escriure Laberint i va refer Atzucac, inclosos al llibre, en un moment que reconeix d’”expandiment vital”, després d’estar “literalment buidat després d’abandonar el país”. 

Palau i Fabre té molt ben acotat el seu lloc en la poesia catalana, i al costat de qui es troba, quan reivindica Llull i Vilanova com a dos dels grans alquimistes medievals; un factor “que no ha fet reflexionar prou la societat catalana del país”. [...]“Al costat de la pretesa filosofia catalana i de l’escola dita del seny, casolana i rància, es dreça aquesta altra tradició, empeltada de follia, que és l’alquímia. És l’única que pot donar-nos un rang universal”. Els Poemes de l’Alquimista, com els d’altres, com els del mateix Salvador Espriu, van patir la censura del franquisme, tant per la impossibilitat de publicar segons quins versos, com per l’estigma moral que això creava. La manera d’enfrontar-s’hi, a través dels poemes, no va ser la mateixa. Si bé es diu que Espriu va fer un procés d’”exili interior”, Palau i Fabre es va estar setze anys a França -encara que inicialment fos amb una beca del govern francès- i es va deixar empeltar, en un procés que faria reaparèixer més endavant uns altres Poemes de l’Alquimista, i el faria reprendre una tasca agitador cultural amb ànsia no tant de recuperar el temps perdut, com d’airejar-lo.