Article publicat a la revista Viu Tarragona del gener de 2014
Olor de pa al carrer major de Tarragona. Vicent Andrés Estellés
(1924-1993) va créixer com a poeta pensant sovint en la flaire que feia tot
quan el seu pare els treia acabats de fer del forn. Reunits un matí de novembre
amb un plec de poemes a les mans, pensem que la primera inspiració del poeta de
Burjassot ve del pa i de coses petites i
diàries que també alimenten. Seguint un rastre que demostra el seu pas per la
ciutat, fem cap a la catedral i altres llocs grandiloqüents que formen part
d’una ruta literària organitzada per l’APELLC, l’Associació de Professionals i
Estudiosos en Llengua i Literatura Catalanes: el Pla de la Seu, el Museu
Arquitectònic, l’Amfiteatre-Església de Santa Maria del Miracle, ... tractats
amb una fascinació semblant a la que sentia per unes engrunes d’aquella matèria
comestible de color terrós.
Moment de la Ruta Literària Vicent Andrés Estellés |
Un vespre de tardor, diversos grups de persones assagen
poemes i altres textos de Salvador Espriu (1913-1985) al Teatre El Magatzem, a
la Cooperativa Obrera. Més tard, la veu i la imatge del poeta es projecten en
una pantalla durant un acte en el qual entitats de Tarragona vinculades a la
cultura representen una part de l’obra del de Sinera. Allò que es troba en els
seus orígens, el jardí de la casa on
passava els estius, les llums i les ombres de la infantesa, són a la
base del món que Espriu exposa.
És un poeta viu qui ha dit que la poesia no serveix per a
res. De seguida s’entén què explica amb aquest aparent menyspreu MàriusSampere, nascut a Barcelona l’any 28 del segle XX, que ja ha obtingut algun o
altre reconeixement públic a la seva trajectòria: no dóna per menjar, la
poesia; ni la que es llegeix, ni la que un mateix pot escriure. Però per
mantenir viva alguna altra cosa més intangible sabem que és important que
aquest any passat hagi estat l’any Espriu i que s’hagi parlat també de Vicent Andrés Estellés,
durant la tardor passada a Tarragona i a molts altres municipis catalans, sense
haver-se de plantejar gaire els motius d’aquestes dedicatòries. Els seus noms
propis, tan pesants, serveixen també per definir qui som, encara que a vegades
facin que se’n deixin per homenatjar tants altres.