Imagina’t que tens una
feina feta entre les mans i encara la tornes a revisar per acabar d’entendre
què has fet. Ets així: és la inseguretat que t’ha de rescatar del propi caos i
prendre’t el temps. Però t’és molt útil. Sense ella ara no hi
pensaries sense fer res més i, per dins, no aniries repassant
què hi ha a l’habitació dels
moments viscuts, a la de
les paraules empassades a gust i de les deixades
anar a veure què passa, o a la dels placatges que potser mai t’acabaran de
deixar KO.
"Controlo els instints
per no quedar girada
de la cara de les costures.
El cos em seria un traspuar i
i engolir d’afectes
per a fer-ne una crosta"
I, llavors, el primer que et passa pel cap, és el dia que et sembla que anaves en cotxe i vas sentir aquella notícia a la ràdio que va fer una espurna. Vas digerir les paraules i, encara no païdes (la mort, la guerra, el somriure infantil glaçat i escapçat són difícils d’esborrar), ho vas escriure a la teva manera. De fet, ara no recordes si la cosa va anar ben bé així, o si la metxa et cremava de feia més temps i vas mig inventar-te l’excusa de la notícia a la ràdio per encendre-la:
"Certifico que existiu
per sobre de les interferències
de la ràdio,
i mireu que oprimeixen fort
els dits del silenciador
que vénen per les ones
dels dies i dels pobles.
[...]"
N’has fet més de poemes que vénen del mateix lloc que
aquest, però en els teus darrers tres
o quatre anys s’hi encreuen molts més fronts oberts amb una maquinista que ha
d’anar a torns. Els sotracs han estat crides al comandament, com quan vas
perdre un dels dos copilots més antics. Era el que des del primer segon et va
fer veure la màscara d’heroïna damunt del vestit de
nena nerviosa i espantadissa que encara portes, i ho va fer d’una manera tan
impecable, que abans que se n’anés ja tenies clar que te’n sortiries així:
"Renuncio al cos
a peu de làpida
i sé que hi estaries d’acord.
Passaran els anys
i no es farà malbé res,
mentre portem flors al record
que creix de totes maneres
[...]"
Al llarg del temps que has plasmat en aquest llibre que
tens entre mans tan tacat del que has viscut, has llegit molt menys del que
hauries d’haver llegit i d’alguns dels llibres encara te n’has hagut de fer
poemes-sinopsi per explicar a tothom el que han desenfrenat dins teu:
"A Dory Sontheimer, que s’ha trobat
reconstruint
la seva
història a partir d’un holocaust
«a partir del llibre Les
set caixes (Angle Editorial, 2014)»
[...]
Dona que s’ha fet aquí,
d’una raça com totes,
avui encara sense sentit
si es posa a la gàbia d’un mapa,
es decobreix arrelada al cor de la negra Europa.
d’una raça com totes,
avui encara sense sentit
si es posa a la gàbia d’un mapa,
es decobreix arrelada al cor de la negra Europa.
[...]"
Però el que de veritat presentes amb l’orgull al
descobert, són els versos de mare primerenca, ara sí, més perplexa que mai
davant d’un món que s’obre per a la teva filla. Sempre
a la recerca de la coincidència, et fixes que una
de les coses més importants que teniu en comú ella,
tu, els qui t’han fet i els que passen deixant empremta, és que tots sou fills
d’algú. D'aquí ve el títol del recull.
"[...]
Ens palparem per entremig dels sécs
i notarem tota la profunditat d’amotllar-nos
a qui som. Els ulls amb els ulls,
correrem el perill de caure
al buit de les generacions."
i notarem tota la profunditat d’amotllar-nos
a qui som. Els ulls amb els ulls,
correrem el perill de caure
al buit de les generacions."
"[...]
Esquivo torres esculpides
granet a granet de sorra
ja des de la teva primera hora
i, quan es fa de nit, et surto per l’ull
sense entendre —encara no—
el caparró que he parit."
granet a granet de sorra
ja des de la teva primera hora
i, quan es fa de nit, et surto per l’ull
sense entendre —encara no—
el caparró que he parit."
I així passes aquesta estona i encara alguna més,
resseguint els poemes dispersos del teu darrer llibre que són el que has pogut
fer, fent equilibris entre el continu explicar-te a tu mateixa i el
condicionant de voler-ho ensenyar als altres. O haver-ho de fer.
A veure si entens què vols dir...
"[...]
Ho veig des d’un punt qualsevol
de funàmbula amb els peus
aferrats a la línia que els sosté.
de funàmbula amb els peus
aferrats a la línia que els sosté.
[...]"
També ho vas voler fer llavors.