Assumiràs la veu d'un poble

poema visual de Joan Brossa

La "veu d'un poble" de què parla el conegut poema de Vicent Andrés Estellés és només un punt de partida per a aquest post recopilatori, a la recerca d'aquells versos que ofereixen una mirada sobre la societat catalana i dels Països Catalans del seu temps, en relació a allò que l'ha privat de la plenitud en tots els àmbits. Aquesta és una realitat retratada, sobretot, des del punt de vista social i cultural en els poemes del mateix Estellés, però també de Joan Maragall, d'Agustí Bartra, de Salvador Espriu, de Maria Mercè Marçal i de Miquel Martí i Pol, per dir-ne alguns de representatius, amb diferent posicionament i grau de crítica envers l'element opressor depenent de cada poeta. Uns versos que han anat del lament i la petició de clemència, a l'esclat de l'orgull, per tornar, de nou, a una calma sovint poc conformada, talment com una petita barca.

Aquí en podreu llegir alguns fragments, la major part extrets de l'Antologia de poesia catalana (poemes complets clicant el títol):

Joan Maragall (1860-1911)
Oda a Espanya
"Escolta Espanya,-la veu d'un fill
que et parla en llengua -no castellana:
parlo en la llengua -que m'ha donat
la terra aspra;
en 'questa llengua -pocs t'han parlat;
en l'altra, massa."

Agustí Bartra (1908-1982)

Oda a Catalunya des dels tròpics

"No vull la degotejant enyorança que plany un sostre,

renova el gust d’oblidades farines

i desvetlla l’ombra d’una flor en un rostre,

sinó el crit de zel fluvial…

Vigoria del vol de la meva sang sense diàleg,

zenit del meu cor i de les marxes mudables,

ets tu, Pàtria!

El món m’oculta l’uniforme de la teva tristesa noble i callada,

però no deixen d’arribar-me les barques que endolades

clandestinament…"

Salvador Espriu (1913-1985)

Assaig de càntic en el temple

"Oh, que cansat estic de la meva

covarda, vella, tan salvatge terra,

i com m'agradaria d'allunyar-me'n,

nord enllà,

on diuen que la gent és neta

i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç!"

La pell de brau XLVI

"A vegades és necessari i forçós

que un home mori per un poble,

però mai no ha de morir tot un poble

per un home sol:

recorda sempre això, Sepharad.

Fes que siguin segurs els ponts del diàleg

i mira de comprendre i estimar

les raons i les parles diverses dels teus fills. "

Vicent A. Estellés  (1924-1993)

Propietats de la pena

"Allò que val és la consciència 

de no ser res sinó s’és poble.

I tu, greument, has escollit.

Després del teu silenci estricte, 

camines decididament."

Maria Merçè Marçal (1952-1998)

Divisa

"A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel."

Miquel Martí i Pol (1929-2003)

Ara mateix

"I en acabat, que cadascú es vesteixi

com bonament li plagui, i via fora!,

que tot està per fer i tot és possible."

I me'n reservo un altre, que no apareix a les antologies:

Gabriel Guasch (1930)

del poemari Paratges (2009) 

"Convocats per destí comú

ens mirem suspectes.

Ni tu ni jo som ereus de rancúnies.

A mi em van avesar a la submissió.

A tu, a sobiranies.

Tot el passat és vell.

Amagat en cel·la custodiada.

Al protocol històric de tot temps

conten els morts per la veritat

i els vius per ocultar-la."

I un de meu:

Desglaç nacional (2010-2012)

del poemari inèdit Esferes coincidents

Fràgils allaus al castell de sorra

futileses minerals, icebergs desterrats.

Als carrers, als pobles i a les nacions sense sal,

s'hi fon el més sòlid dels colors blancs. 

Patriotes a la deriva durant el desglaç.

Misteriosament feliços

Misteriosament feliç es presenta, ja a través del títol, com un poemari sobre els secrets, tan ben guardats i alhora tan evidents al cap dels anys, d'una existència plàcida. L'enunciat és un reclam de complicitat per a un lector que potser comença entendre què vol dir fer-se gran. De nou, aquí Margarit ofereix els matisos d'un passat que ara sembla ingènuament agitat i que s'ha vist resolt pel mateix transcurs d'una vida: en recolzar-se suaument i llegir-se, el misteri de la felicitat no és més que el balanceig.

L'amor, i també el sexe, sempre responsables de tants sotracs, a Misteriosament feliç són força dibuixables: els contorns d'una o més dones, d'una família en passat, d'una descendència, i d'altres coneixences, també coneixences literàries, guardats en un àlbum de records. Davant per davant, qui hi ha ara és La desconeguda, que també pren cos de dona per anunciar el que és irremeiable. I encara sorgeix el dubte de qui vol saber si res ha tingut algun sentit, en el penúltim i més llarg poema: "No t'ha calgut dir res perquè he sabut qui eres./ Un cop dins de la casa et treus l'abric:/ dus vambes i texans, amb una brusa./ Ni un anell./ Una visita prèvia, murmures:/ en la definitiva ja no conversarem."

Volgudament emotiu i explícit, el poeta gairebé arriba a apel·lar el lector pel nom: "jo també escric llegint-te / a través dels meus versos, / que els teus ulls van seguint. / Dels pocs llocs on trobar-nos / un d'ells és la tristesa". Un punt lacrimogen, si no fos que la demanda d'atenció es descobreix, també, com a necessària recerca d'entesa amb un mateix. De nou apareix el misteri de la placidesa, que ara és la tranquil·litat de, com a mínim, tenir-se sota la pell. El poeta vota a favor d'aquesta poesia que mostra la confusió entre el vers i la pròpia experiència, posicionant-se contra l'hermetisme d'altres com el mateix Paul Celan: "quin sentit té el contenidor si és buit?"

Margarit inspecciona passatges de vida que, si ens diguessin que no són autobiogràfics, ens sorprendríem. I què hi fa, si ens agrada creure que el poeta és la seva vida i que el que llegim és la seva història personal. O la nostra. Però va bé saber que també pot ser que ens enganyem, encara que, segurament, només sigui a mitges.

Poesia visual catalana

 

 

"Poema de Catalunya" (J.V. Foix, 1920)

"Espanya" (Joan Brossa, 1978)

 Sense títol (Marc de la Constitució) (Gabriel Guasch,1985)

Catalunya, 2012

El compromís de Kapuściński

Ja fa dies que llegint Eben, del polonès Ryszard Kapuściński, no deixo de sorprendre'm de la fermesa que poden adquirir unes idees, la convicció, i, més concretament, la vocació del periodisme. I és que se si no fos perquè ens han dit que en aquest relat hi ha gran part de crònica periodística, a partir de l'experiència de l'autor, el narrador protagonista gairebé podria ser una invenció literària per a una novel·la d'aventures.

El compromís amb l'ofici de periodista que Kapuściński té com a estendard, el va portar diverses vegades a l'Àfrica a fer just el contrari que els que miren el continent des de dalt d'una tarima per no contagiar-se ni confondre's amb la població. Ryszard exposa la seva voluntat d'aconseguir un cert mimetisme amb la societat de Nigèria, Libèria, Eritrea, Uganda, Etiopia, Zanzíbar,...per tal de poder explicar què hi succeeix des del mateix nucli de cada conflicte, i això, per ell, vol dir renunciar als luxes, és clar, però també patir restriccions d'aigua i de menjar i emmalaltir i posar-se en perill fins a creure, més d'una i de dues vegades, que no se'n sortiria. És cert que el grau d'implicació i patiment que el reporter demostra -això sí, anant amb compte de no recrear-s'hi- i la quantitat d'instants idíl·lics descrits fan sospitar del gust de Ryszard per arrodonir els seus relats amb alguna dosi de ficció. Però algú pot assegurar que el que deia no era fidel a allò que percebia del seu entorn?

Deu ser impagable el retrat que Eben ofereix de com els nous estats africans independents que als anys cinquanta i seixanta del segle vint es trobaven esperançats i lliures del colonialisme, als setanta van entrar en una lluita acarnissada pel poder, a través de la corrupció, cops d'estat, massacres i guerres que van debilitar encara més la població. Mentrestant, la resta del món s'encegava amb una Guerra Freda, que, de retruc, també tenia conseqüències a l'Àfrica. L'autor del llibre, incapaç de ser tan sols un transmissor del que veuen els seus ulls sense implicar-s'hi, entén la fe en la llibertat d'aquells que volen ser sobirans, però en el seu camp visual també hi ha la cruesa de lluita dels africans i un eurocentrisme que, a través de la ignorància col·lectiva, condemna Àfrica a una misèria impertorbable.

A l'assaig Els cínics no serveixen per a aquest ofici, la declaració d'intencions de Kapuściński és encara més transparent: sembla tan lògic, que, per ser periodista, s'ha de conèixer allò de què es parla. És part del tracte que un fa amb un mateix i amb la seva vocació -si és que se'n té-, com també ho és saber conservar els valors. Arribant al fons de la seva manera d'entendre el periodisme i la vida, diu el polonès: "Per exercir el periodisme abans de res cal ser bona persona". Una reflexió tan essencial que, ben mirat, també se la podria fer qualsevol que volgués viure una mica en pau. Com si fos tan fàcil:

"Fes alguna cosa  de Leopold Staff (poeta polonès)

D’arreu unes vistes tan estretes.
És difícil eixamplar l’horitzó,
per tant, arrodoneixo l’horitzó!
L’arrodoneixo!"