A vegades, si t’imagines la vida íntima de qualsevol
artista, potser no t’acostes a la realitat ni de prop. Faig servir la paraula
artista, però no m’agrada, i també sospito que no l’encerto quan faig hipòtesis
sobre la vida de la persona que hi ha darrere de les mans d’un escriptor. Parlo
de la lletra petita, de les xafarderies. El que sí que sé és que, segurament,
no fa res que no faci molta altra gent normal.
Però ara penseu en un noi de l’any 77, un poeta mallorquí
anomenat Carles Rebassa, que ja havia guanyat premis importants com l’Ausiàs
March, i que, ara que escriu novel·les, ha guanyat el que està anunciat com el
més ben dotat de la demarcació de Tarragona (vint-i-un mil euros), el Pin i Soler dels Premis Literaris Ciutat de Tarragona. Aquest premi, en vint-i-set edicions ha
passat per moments pitjors i la seva com a mínim aparent bona salut actual
passa, en part, per una participació que ha anat creixent. Poden enfilar-se
molt, doncs, les expectatives sobre el geni creatiu de Rebassa, i no crec que
sigui per l’home amb cara de llop de la portada ni per la història
d’adolescents en la qual ens convida a entrar la seva novel·la.
Com es deu vestir i què ha vist a través de les finestres
de la seva vida, algú que et sembla que ha descrit perfectament el gest i la
indumentària del nen que surt d’un centre de menors i del jove que serà més
endavant, a casa de la seva àvia, amb sa germana i el seu home? Del noi
maltractat que viu emmudit per la por a tothom, i del de casa bona, víctima de
la ceguera d’un entorn que encobreix la bestialitat i els problemes del
benestant. De la que és víctima del seu atractiu contraposada amb la gran amiga
que també voldria mirades de desig. El punt de vista en el qual profunditza la
novel·la és el de joves de barriada i és a través d’ells que veiem uns adults
que en general no en surten gaire ben parats.
I, també, si no fos perquè circula per la xarxa un arxiu
d’àudio amb un fragment d’Eren ells llegit pel mateix autor, em
podia preguntar com deu ser la veu d’aquest que diu coses com ara “Ton pare i
ta mare, al sofà, que s’arrabassen el pèl del parrús amb les notícies del diari
i de l’informatiu del migdia. [...] Ton pare et mira de biaix, tan de biaix que
ja pareix que té un ull a la biorxa, i pensa, xic, sí que es remena, aquest
al·lot”, i segur que, més que el contingut, l’important és allò que hi suma la
llengua mallorquina d'aquest xicot, que ajuda a remenar-nos de veritat abans de
sortir del llibre. I ja ho devia saber, ja, Carles Rabassa, fent una crítica
social amarada d'amor a l'amor i ganes d'alliberar la innocència d'unes
relacions sexuals entre adolescents belles, amb poca rellevància del gènere
(encara que s'esplaï amb les que es fan i es desfan entre mascles). Per això,
per transmetre-ho amb la forma més adequada, el seu filtre íntim no va deixar
passar res que no respectés el llenguatge que li és propi, i, per això, més
ric. I, això, sí que espero haver-ho encertat. Article publicat a la revista Viu a fons de gener-febrer de 2017
