De nit, en aquells moments d’estiu o d’hivern que surts al silenci del balcó o, si pot ser, de la terrassa, a vegades hi trobes respostes. Llegint poemes de segons qui també n’he anat trobant algunes que van pels mateixos camins. “Qui va fer creure / que la porta del cel era tan lluny? / Només cal obrir els ulls / i veure la claror com dibuixa les coses.”, diu el vallenc Gabriel Guasch, i fa un pas més en el mestratge d’exposar el moment més reduït a l’àmbit d’una casa i una finestra, amb el gran recurs, a part de la mica de claror que ajuda a veure els contorns, d’una memòria que assenyala desenganys. El temps passat serà determinant: “Només tindrem, de nostre, tot el passat: / única veritat que destrueix / o perpetua.”
Una desena de reculls de poemes descoberts pel col·lectiu tarragoní La Gent del Llamp, han precedit Transcripcions, “Aplec de textos compaginats per la seva temàtica compresos entre els anys 2006-2009”, segons apunten al final del llibre, amb aquesta nota que deixa entreveure com escriu l’autor. Guasch és fidel a allò que veu en els dies, des de la discreció de la seva llar, que és un món obert a un altre món. Els aplecs de poemes seus que hem anat rebent, van confirmant un afinament en la transcripció del ser, ara i aquí, en perpètua contemplació, i aprofundeixen en el pou que és cadascú. En aquest nou volum, caldrà que el lector aguditzi la voluntat d’entendre: Guasch treballa amb matèria sensible i la tracta amb delicadesa, tant si mira allò més proper, com si intueix un món “que és més petit del que creiem”. Quan en despleguem els significats comprendrem de nou el misteri d’allò que és del dia a dia, però gens banal o superflu, senzillament ens hi havíem fet cecs, sords i no ho notàvem. Potser és que, amb els anys, cada vegada ens cal pouar més endins per sorpendre’ns, o que les rutines ens amaguen allò que també compta i, per anar per casa, ens tapen l’ull crític.
"Mala transcripció
fan les paraules
que volen embellir i representar.
L’indefinible és a tocar:
rialla, plor,
mirada que fulmina,
mofa...
Si amb això ens entenem,
No cal transcripció que les vulgui explicar.”
Veurem com l’autor aspira a aquesta profunditat al mateix temps que obre les ales i et convida a fer-ho tu també: “Si estàs amb mi,/ entre els que fem el cens/ i, tot seguit, vivim,/ un dia o altre arribarem a l’àtic; [...]”
Guasch, com a mínim fins fa uns anys, escrivia pràcticament cada dia del món. Imaginem-nos doncs, la quantitat de poemes que esperen veure la llum ara que en té vuitanta-set, i com n'és de llarg el recorregut d'un hàbit que perdura des de fa moltes dècades i encara va eixamplant el seu horitzó. Val la pena afinar una mica la nostra vista per recuperar el moment transcrit per ell. Tot viatge està fet de moments com aquests i hi ha aturades que es fan necessàries per prendre’n consciència: ”Que més s’allunya l’horitzó / tot fent viatge”.
Article publicat a la revista Viu a fons de juliol i agost del 2017
Article publicat a la revista Viu a fons de juliol i agost del 2017