dissabte, 27 d’octubre del 2012

Finestra interior


Ara que el rellotge martelleja les hores
et veus passar tu estirant qui erets
no fa gaire temps (temps imperfet)
per la vorera de sota.
On devem anar? Et dius,
com més va, més sol amb tu.
I en aquesta qüestió, hi són tots els paisatges
que t’has fet, i els que no encara.
És fina la línia entre el que va ser l’abans
I ja no pot ser l'ara.
Com el paratge africà que aquell
et mostrava en un llibre:
no hi va ni un pam de les fulles al desert,
ni del daurat al verd.
No hi ha lloc per a la contemplació. 


Del Pla de Santa Maria a Figuerola del Camp pel Camí dels Carpis
 

divendres, 19 d’octubre del 2012

El salt


"D’arreu unes vistes tan estretes./ És difícil eixamplar l’horitzó,/
per tant, arrodoneixo l’horitzó!/ L’arrodoneixo!" (Leopold Staff)


El dia que l’australià Felix Baumgartner va trencar la barrera del so, el perfil de la Terra des de la pantalla de la televisió era blau, com a les pel·lícules de ciència ficció. Aquell home que anava d’astronauta estava a punt de fer un salt  des de l’estratosfera pagat per patrocinadors que li empaperaven el casc i el vestit amb la seva marca, i ell es va llançar, encara que no estigués del tot convençut que arribaria a baix sencer, diria. I que alci el braç, qui sàpiga res del cert. De fet, n’hi ha que ni tan sols van creure que ningú hagués estat capaç d’arribar a la Lluna, l’any 69 del segle passat, que tot podria haver estat un complot dels Estats Units o un decorat perquè la gent estigués entretinguda i de cara a la televisió.

La sensació de transcendència i de vertigen, segons la sensibilitat de cadascú, que s’ha generat a Catalunya i també a l’Estat Espanyol des de la manifestació del passat 11 de setembre i de la qüestió de la Independència d’aquest tros de país, sembla que ha de trobar un remei més tard o més d’hora, però com més aviat millor. Segur que és possible, encara després de tants anys, no encertar-ho del tot a l’hora d’escollir com ho fem i qui volem que encapçali el govern d’aquest poble que som. Més poc responsable seria deixar que la inquietud que ara nota més gent que abans senzillament s'abandoni per pur esgotament, o quedi diluïda després de donar-hi tantes voltes. Com el rastre del pas d’un avió al cel, que promet una direcció clara fins que, finalment, desapareix.

Poden ser motiu de diverses taquicàrdies, les qüestions que queden per tractar, abans de ser un país normal, i si no les hem resolt abans, amb el temps que hem tingut, deu ser perquè som els que som -i ja sabem com les gastem. Per força, haurem de trobar temps per dir com ha de ser el primer pla i la vista panoràmica d’aquest racó de món palpitant. El perill és el d’haver-nos de penedir, també, d'haver deixat passar aquest moment per anar de cap a un encefalograma de perspectives poc optimistes. N’hi ha que ja fa massa temps que es preparen pel salt, i d’altres potser es faran enrere abans de la capbussada. Els que necessitin agafar aire, poden pensar que més difícil semblava enlairar-se fins a deixar la petjada a la Lluna. 

divendres, 12 d’octubre del 2012

D'oracions


Un llibre que porta per títol “Llibre d’oracions” d’entrada pot fer enrere als menys avesats a llegir obres de caire religiós, però el que hi ha dins de la que acabo de rellegir no serveix per a encomanar-se a ningú. Potser tan sols és un acte de 'mística domèstica', com el nom d'un disc del cantautor Roger Mas. Els poemes que Joan Guasch va incloure en aquest llibre se m'han acabat de desplegar i han pres cos en la segona llegida. Potser com els hàbits, que adquireixen sentit quan ja s’han instal·lat de debò, perquè ens fan emmotllar al dia a dia.

Més enllà del vers curt i la rima fàcil, endevino que els versos d'aquest Llibre d’oracions, el primer de l'autor vallenc, han volgut córrer el risc d’explicar realitats. "Realitats" de la manera en què les coses són “realitat” en poesia, i, per als lectors als que això no els motivi prou, o que no tinguin desig d'una sinceritat que sempre pot ser simulada, com a mínim no podran dir que a aquests poemes els ha mancat apassionament i implicació amb el món que els envolta –que  “ens” envolta. Guasch ho planteja d’una manera molt personal: cada poema ve precedit per una introducció, una posada en escena que la majoria de vegades atrapa tant o més que els mateixos versos.

L’autor fa ús de la repetició sempre que vol,  quan necessita la reiteració per crear les imatges o un ritme per als seus poemes, però la simplicitat d’aquesta estructura -no sense una experimentació que creix fins al darrer poema- no és fruit d’una feina fàcil. Joan Guasch deu ser d’aquells que saben donar forma a la complexitat interior amb quatre paraules poderoses, escollides exhaustivament, que toquen el lector i que saben moure’l per dintre.

A Llibre d'oracions, el poeta es fon en la profunditat de les coses de cada dia, però, de sobte, ens ensenya un punt de vista global i realista sobre la pròpia vida. De fet, els rituals lluminosos de l’inici del llibre, acaben carregats de sal de llàgrimes cap al final, potser per les mancances de sempre, que empenyen rere la rutina. Diu aquest poeta que, després dels versos, “sempre quedarà el ritual”, i el seu consol ve de la mateixa naturalitat ancestral amb què passen les generacions: "Morir per poder-me endur el temps viscut, energia pura."




dijous, 4 d’octubre del 2012

Perímetre del llot



"Allò que val és la consciència 
de no ser res sino s'és poble. 
I tu, greument, has escollit."
Vicent Andrés Estellés-"Propietats de la pena"
 
Reconeixem l’odi des del llindar de la porta
i quan ja som al llit amb peus freds i el dintre bullent.
És pel tràfec que donen els dies a l’ombra dels Perduts,
que va prou bé però mai no ha estat concloent. Confort
per l'arrel candorosa que amaina el terrer. Senyal,
com un estigma estiuenc que es queda rere la pell.
Una doble capa per anar-se’n a la feina o cuidar canalla,
- o una cosa, o l’altra-. Com a mesura de protesta,
aferrar-se encara més fort a les parets d'aquesta casa.
‘Que a mi m’han parit per a això’, com venia a dir el de Burjassot,
i a tu, i a l’altre, i què us pensàveu, doncs.
Amb una mà al davant i l’altra al darrere,
i, si pot ser, sense adonar-se’n de la nuesa,
es veu que ja és temps d'estripar la disfressa.
Per mirall, només hi ha el llot brillant que ha deixat la riuada.
La rancúnia, l'encaixava amb paraules ja a l'inici.
Ens correspon un poble sense límit perimetral
i el sentit de la marxa, cap endavant per principis.