Carles Andreu, a la dreta, parlant amb veïns de Mont-roig |
Lectura de textos de Desideri Lombarte a Pena-roja |
Explicava Lombarte a "Lo Romanço d'aquell home que no va saber trobar el castell" (del llibre Ataüllar el món des del molinar, 2000)
Va vindre un home a la vila,
d’eixa gent que va buscant
coses rares i costums
passats de moda o estranys.
[...]
L’home havie descobert,
i l’home estave estranyat,
que per terres d’Aragó
parlaven com a Alacant,
com a Maó i com a Lleida
i no com los castellans.
[...]
I acabava així la conversa una dona que va començar indicant-li com trobar el castell:
–Mig de broma, mig de veres,
jo vull que quedo ben clar,
i vosté no se m’enfado,
que tenim dret a parlar
la llengua que hem parlat sempre,
i això ningú ho pot privar,
que la parlem perquè és nostra
i la volem conservar."
El Parrissal (Beseit, Terol) |
D'aquesta jornada em vaig poder endur per llegir Les aventures del sastre Roc d'Arça, La mort del pareimare, Plàncton, de Josep Igual, un autor que coneixia per anteriors publicacions, i el llibre de Lola Salmerón, La fábula de la montaña mágica, ambientat a la muntanya de Santa Bàrbara d'Horta de Sant Joan. També em guardo la idea que transporta aquest fragment d'un poema de Lombarte que he trobat fent una senzilla cerca:
"Qui compre poesia?
Jo en venc a tant el vers.
Tinc trossos d'intimisme,
retalls de pols d'estiu,
estocs passats de moda
de flors de primavera
i blanca neu d'hivern,
i... diables de l'infern.
Venc romanços i versos,
barata llibertat.
Venc paraules al vent
a canvi d'amistat."
(fragment del poema Trist joc, de Desideri Lombarte)
Voldria pensar
que els meus
són marcs
que sense ser-ho tot
són part del que falta.
Que tot allò que m’agrada saber
ho he après d’infinits
filtrant llum des de qualsevol punt
del diamant en brut.
Que ja ve el foc,
arrasant arideses
de terres sense far.
Així podria creure,
definitivament,
que no desapareixerem mai.
que els meus
són marcs
que sense ser-ho tot
són part del que falta.
Que tot allò que m’agrada saber
ho he après d’infinits
filtrant llum des de qualsevol punt
del diamant en brut.
Que ja ve el foc,
arrasant arideses
de terres sense far.
Així podria creure,
definitivament,
que no desapareixerem mai.