Literatura com a aliment

Article publicat a la revista Viu Tarragona del gener de 2014

Olor de pa al carrer major de Tarragona. Vicent Andrés Estellés (1924-1993) va créixer com a poeta pensant sovint en la flaire que feia tot quan el seu pare els treia acabats de fer del forn. Reunits un matí de novembre amb un plec de poemes a les mans, pensem que la primera inspiració del poeta de Burjassot ve del pa i  de coses petites i diàries que també alimenten. Seguint un rastre que demostra el seu pas per la ciutat, fem cap a la catedral i altres llocs grandiloqüents que formen part d’una ruta literària organitzada per l’APELLC, l’Associació de Professionals i Estudiosos en Llengua i Literatura Catalanes: el Pla de la Seu, el Museu Arquitectònic, l’Amfiteatre-Església de Santa Maria del Miracle, ... tractats amb una fascinació semblant a la que sentia per unes engrunes d’aquella matèria comestible de color terrós.

Moment de la Ruta Literària Vicent Andrés Estellés

Un vespre de tardor, diversos grups de persones assagen poemes i altres textos de Salvador Espriu (1913-1985) al Teatre El Magatzem, a la Cooperativa Obrera. Més tard, la veu i la imatge del poeta es projecten en una pantalla durant un acte en el qual entitats de Tarragona vinculades a la cultura representen una part de l’obra del de Sinera. Allò que es troba en els seus orígens, el jardí de la casa on  passava els estius, les llums i les ombres de la infantesa, són a la base del món que Espriu exposa. 

És un poeta viu qui ha dit que la poesia no serveix per a res. De seguida s’entén què explica amb aquest aparent menyspreu MàriusSampere, nascut a Barcelona l’any 28 del segle XX, que ja ha obtingut algun o altre reconeixement públic a la seva trajectòria: no dóna per menjar, la poesia; ni la que es llegeix, ni la que un mateix pot escriure. Però per mantenir viva alguna altra cosa més intangible sabem que és important que aquest any passat hagi estat l’any Espriu i que s’hagi parlat també de Vicent Andrés Estellés, durant la tardor passada a Tarragona i a molts altres municipis catalans, sense haver-se de plantejar gaire els motius d’aquestes dedicatòries. Els seus noms propis, tan pesants, serveixen també per definir qui som, encara que a vegades facin que se’n deixin per homenatjar tants altres. 

En la passada Tardor Literària de Tarragona, amb una vuitantena d’actes, també al voltant de la figura de Pompeu Fabra, a més de les d’Estellés i d’Espriu, hi han participat una quarantena d’organitzacions. El seu èxit parteix d’aquí, de la quantitat de persones que s’han sumat al caos organitzat i han promogut activitats al voltant de tres autors que tant sols són una mostra representativa, però que també han inclòs presentacions de novetats editorials, lectures, activitats d’experimentació amb el llenguatge i amb altres formes d’art i comentaris de clàssics de la literatura universal. Un espai que els qui són actius en el món de les lletres ja esperen per desplegar possibilitats, i que permet fer-se un lloc a la poesia que tenim en comú.

Espriu! (malgrat el seu propi nom)

A la sortida del Teatre Principal de Valls una parella sentencia que Salvador Espriu els deprimeix. No sé si la descripció que fan del seu propi estat d’ànim després d’assistir a la lectura dramatitzada és totalment honrada, però el que està clar és que aquesta obra passa més bé als qui porten força versos i altres línies de l'autor llegits de casa unes quantes vegades. Sinó, imagino que des del pati de butaques el que diuen els quatre de l’escenari pot sonar com un seguit de sentències evocadores amb nexes en comú, que esclaten amb els poemes més coneguts, aquells que apel·len més directament al lector o a l’oient. És clar que tot dependrà de l’oïda de cadascú, però el públic iniciat és el que podrà lligar caps, situar els versos, els fragments de teatre i les paraules de l’autor d’Arenys de Mar en un llibre i en un moment determinat de la seva trajectòria, gaudir del tot de la manera de dir-los que tenen els actors. Tothom podrà endevinar, però, el context en què van ser elaborats, gràcies també a una ambientació efectiva que ho indica amb naturalitat.

Intèrprets d'Espriu!

És veritat que potser n’hi hauria hagut prou amb aprofitar l’embranzida de l’Any Espriu per assegurar-se un mínim de ressò i d’èxit, per això el que és difícil és fer-ho creïble, que el públic s’ho empassi de gust, veient que la companyia La Perla 29 d’Oriol Broggi, que també és a l’escenari amb Clara Segura, Màrcia Cisteró i Marc Serra a la guitarra, s'ha passejat pels textos i el que li podia córrer pel pensament al de Sinera, arribant a una manera apropiada de dir-ho avui, en cinquanta minuts. Els actors sostenen els papers del guió com a elements imprescindibles del vestuari: “tot l’espectacle parteix d’aquí”, i sobretot amb aquells poemes més altius d’aquesta tria alcen la vista i potser hi ha algú del públic que repeteix les últimes paraules del vers que acaben de dir. Alguns també veuran que en l’exclamació d’”Espriu!” hi ha la reivindicació de l’obra de l’autor malgrat un nom propi que l’acapara sempre i a tot arreu, pagant el dolç peatge de la condescendència per ser un dels grans. Tant de bo es fes una mica més fàcil sentir també la veu dels qui queden a l'ombra del focus.

 

Ser el propi mur. El mite de Salvador Espriu

Potser les commemoracions de centenaris de naixements d’escriptors, com ara l'any Espriu, serveixen perquè foragitem una mica qualsevol pretensió de viure culturalment desencadenats. I és que, t'agafa vergonya, quan te n’adones que res del que dius no és ben bé nou, si encara no te n'havies adonat. Per tant, val més reconèixer-se aviat com a incansable projector de veus passades, un perpetuador més d’aquest joc del telèfon, que distorsiona i crea, de nou.

Salvador Espriu és un d’aquells que ha anat i ha vingut, en les predileccions literàries del país. Aquest vaivé, prou interessat per la tendència política i la dels qui manen en el sector cultural, en part també ha fet que només se'n conegui, a grans trets, la seva faceta patriòtica, el seu cant plorós però propagandístic català, immers en La pell de brau. Llegeixo al diari Núvol un poeta d’avui que diu: “Espriu? Parlem-ne menys i llegim-lo més”. Seria tot un detall per a molts lectors, que ara la promoció de l’autor anés d’això, de fer que per fi el llegim.

El que em motiva a parlar-ne, després d'haver-ne llegit tota la poesia que he tingut entre els dits, és la faceta d’Espriu com a creador de mites, i especialment la vitalitat que es desprèn del mite de Sinera, l’anagrama d’Arenys de Mar (el municipi on passava els estius l’escriptor i d'on en guardava records d'infantesa), que sembla provenir dels instints més profunds no tan sols d’Espriu, sinó de tot un poble en un determinat context històric.

En la poètica d’Espriu, a vegades es fa difícil destriar allò que és propi de l'autor d’aquelles imatges que procedeixen d’altres literatures clàssiques. Però és el mite de Sinera el que tenyeix bona part d'aquesta obra lírica, fins al punt que es va estenent des del primer fins a l'últim poemari, de manera evident o com el llot, al fons, i es consolida en la seva veu en paral·lel a una trajectòria vital i literària molt condicionada per l’entorn.

Tot i que la postguerra avançava, deixant enrere –això sí- records i impotència davant l’efecte devastador del temps, per al poeta encara quedaven oberts molts dubtes sobre el futur del seu poble i també sobre les relacions entre Catalunya i Espanya. La difícil resolució de les incògnites devia fer que la introspecció, cap a una època anterior a la guerra, la infantesa, un temps de plenitud, semblés cada vegada més dolorosa per inabastable. Així, ell podria haver estat un caminant fent incansables cercles cap al seu dins, en una íntima recerca de respostes, projectant-se amb un nom que ja llavors li sonava prou lapidari: "Presoner dels meus morts i del meu nom, / esdevinc mur, jo caminant per mi."*

*del Poema "Sentit a la manera de Salvador Espriu". El caminant i el mur, 1954

Espriu també en aquestes entrades. 

 

Assumiràs la veu d'un poble

poema visual de Joan Brossa

La "veu d'un poble" de què parla el conegut poema de Vicent Andrés Estellés és només un punt de partida per a aquest post recopilatori, a la recerca d'aquells versos que ofereixen una mirada sobre la societat catalana i dels Països Catalans del seu temps, en relació a allò que l'ha privat de la plenitud en tots els àmbits. Aquesta és una realitat retratada, sobretot, des del punt de vista social i cultural en els poemes del mateix Estellés, però també de Joan Maragall, d'Agustí Bartra, de Salvador Espriu, de Maria Mercè Marçal i de Miquel Martí i Pol, per dir-ne alguns de representatius, amb diferent posicionament i grau de crítica envers l'element opressor depenent de cada poeta. Uns versos que han anat del lament i la petició de clemència, a l'esclat de l'orgull, per tornar, de nou, a una calma sovint poc conformada, talment com una petita barca.

Aquí en podreu llegir alguns fragments, la major part extrets de l'Antologia de poesia catalana (poemes complets clicant el títol):

Joan Maragall (1860-1911)
Oda a Espanya
"Escolta Espanya,-la veu d'un fill
que et parla en llengua -no castellana:
parlo en la llengua -que m'ha donat
la terra aspra;
en 'questa llengua -pocs t'han parlat;
en l'altra, massa."

Agustí Bartra (1908-1982)

Oda a Catalunya des dels tròpics

"No vull la degotejant enyorança que plany un sostre,

renova el gust d’oblidades farines

i desvetlla l’ombra d’una flor en un rostre,

sinó el crit de zel fluvial…

Vigoria del vol de la meva sang sense diàleg,

zenit del meu cor i de les marxes mudables,

ets tu, Pàtria!

El món m’oculta l’uniforme de la teva tristesa noble i callada,

però no deixen d’arribar-me les barques que endolades

clandestinament…"

Salvador Espriu (1913-1985)

Assaig de càntic en el temple

"Oh, que cansat estic de la meva

covarda, vella, tan salvatge terra,

i com m'agradaria d'allunyar-me'n,

nord enllà,

on diuen que la gent és neta

i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç!"

La pell de brau XLVI

"A vegades és necessari i forçós

que un home mori per un poble,

però mai no ha de morir tot un poble

per un home sol:

recorda sempre això, Sepharad.

Fes que siguin segurs els ponts del diàleg

i mira de comprendre i estimar

les raons i les parles diverses dels teus fills. "

Vicent A. Estellés  (1924-1993)

Propietats de la pena

"Allò que val és la consciència 

de no ser res sinó s’és poble.

I tu, greument, has escollit.

Després del teu silenci estricte, 

camines decididament."

Maria Merçè Marçal (1952-1998)

Divisa

"A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel."

Miquel Martí i Pol (1929-2003)

Ara mateix

"I en acabat, que cadascú es vesteixi

com bonament li plagui, i via fora!,

que tot està per fer i tot és possible."

I me'n reservo un altre, que no apareix a les antologies:

Gabriel Guasch (1930)

del poemari Paratges (2009) 

"Convocats per destí comú

ens mirem suspectes.

Ni tu ni jo som ereus de rancúnies.

A mi em van avesar a la submissió.

A tu, a sobiranies.

Tot el passat és vell.

Amagat en cel·la custodiada.

Al protocol històric de tot temps

conten els morts per la veritat

i els vius per ocultar-la."

I un de meu:

Desglaç nacional (2010-2012)

del poemari inèdit Esferes coincidents

Fràgils allaus al castell de sorra

futileses minerals, icebergs desterrats.

Als carrers, als pobles i a les nacions sense sal,

s'hi fon el més sòlid dels colors blancs. 

Patriotes a la deriva durant el desglaç.

De formigó

Ferma com una torre de guaita
diuen que sigui la teva espera.
Amb pressa i sense pausa,
la vas fent en terrats d'estiu
que potser primer diries ferms.
Aviat contemples
la feina de paleta
presa per residu inactiu de l'aigua
a l'esquerda oberta entre veïns.
Formigó en la rotativa,
serà això el que hem après:
a fer i a refer. I a insistir-hi.

No fa gaire he començat a llegir l'obra poètica completa de Salvador Espriu, amb l'excusa d'un treball que preparo sobre la mitologia en la seva obra, centrant-me especialment en el 'mite de Sinera', o mite de la llibertat, que Espriu va crear a partir de la seva devoció per Arenys de Mar. La lectura, sobretot la de poemes com aquest de sota, de La pell de brau, que repassava els darrers dies, ha coincidit amb la mà de missatges electorals que ens perseguiran molt de prop fins el 20 de novembre, i hi he pogut trobar una treba, potser quatre paraules per començar a desfilar el garbuix a l'hora de la tria:

"No convé que diguem el nom
del qui ens pensa enllà de la nostra por.
Si topem a les palpentes
amb aquest estrany cec
i ens sentim sempre mirats
pel blanc esguard del cec,
on sinó en el buit i en el no-res
fonamentarem la nostra vida?
Provarem d'alçar a la sorra
el palau perillós dels nostres somnis
i aprendrem aquesta lliço humil
al llarg de tot el temps del cansament,
car sols així som lliures de combatre
per l'última victòria damunt l'esglai [...]"

de La pell de brau (Salvador Espriu. Obres completes)

Última casa

Des de la teva platja, especules amb els orígens i la consistència del seu retorn, però saps on et fonamentes l'última casa.

Cementiri de Sinera (Arenys de Mar)

 

Cementiri de Sinera

"Quina petita pàtria

encercla el cementiri!

Aquesta mar, Sinera,

turons de pins i vinya,

pols de rials. No estimo
res més, excepte l'ombra

viatgera d'un núvol.

El lent record dels dies

que són passats per sempre."

                            Salvador Espriu, Cementiri de Sinera

Intercanvi de lletres

Amb Salvador Espriu

M’empenyen a escriure’t
quatre vents que diuen de tu.
M’acosto al riu,
poso un peu a la barca,
i, amb la calma, fem tubercle
endins del nostre temps.

A banda i banda
llibres d’impressió forta,
lletres omnipotents a la fumera.
Grandeses transparents
que pesen més que el paper
i el foraden, i cauen a l’aigua.

Empesos per llot de paraules benignes,
arribem a un replà del nostre pas
i ens aturem ara mateix, aquí.
Les meves lletres a les portes de ferro
per a les altres hores
que vinguin al teu jardí.


Participo en la iniciativa blogaire 25 sense Espriu