dijous, 31 de maig del 2012

Del buit

D’una fresca intensa ullada
s’eixuga un reducte d’embolcall.
No hi ha lloc per a l’alenada
en l’emboscada del buit:
a la gola fan topall
realitats com, del formigó, els fruits.


dijous, 24 de maig del 2012

Al circ


Em planto els peus uns metres per sobre el terra.
Ja noto l’efecte de ser jo, a la inversa,
qui juga net agafada a la cornisa
de les mans que lliures amb cinc dits per a mi,
així em giravoltes el cercle estret de dins.

Neta, perquè jugo amb la pols que em deixes
a abonar la confiança en el cos extern,
a forçar l’equilibri d’un paratge verd
encara amb un peu fora la corda, a prendre vent.

Però se’m talla la boca d’aire empassat
cap per avall, suspesa enlaire pel teu braç.
No hi vull veure, però en el darrer giravolt
tot és de colors. No vull actuar per a un jurat
que m’apunti, si caic fins arribar a dalt.

Amb obra vista, et convido a agafar-te a l’aire amb mi
contenint l’alè que més lleugers ens sostingui.

 Fira Trapezi 2012 (Reus)

diumenge, 20 de maig del 2012

Gabriel Ferrater, ara que en faria noranta

Avui que faria noranta anys del naixement de Gabriel Ferrater, recupero una fotografia que vaig fer prop del Picarany, el mas que la seva família tenia a Almoster. Precisament, fa uns mesos vaig entrevistar Jordi Julià, poeta, assagista i professor, qui sempre ha tingut a Ferrater com a referent i objecte d'estudi. Del que em va explicar sobre Ferrater, és destacable la poca consideració que troba que hi ha hagut per la poesia del reusenc, de la mateixa manera que, en aquest país, es perd temps qüestionant la qualitat de determinats autors i passa desapercebut tot allò que val la pena del seu treball:

"[...]
De fet, jo vaig parlar sobre la crítica de Gabriel Ferrater, i poca gent n’havia parlat anteriorment, només una mica la Núria Perpinyà i la Dolors Oller, que precisament també són persones que s’han dedicat a la teoria de la literatura, més que a la història de la literatura. Vaig tenir la sort que Joan Ferrater em deixés un patracol d’escrits inèdits de Gabriel Ferrater, que encara resten inèdits. Entre el que ja hi havia publicat sobre la seva crítica, més el que encara era inèdit, vaig intentar parlar també sobre el seu pensament. Vaig intentar relacionar els valors crítics i el seu pensament literari amb els poemes.

- De l’obra de Ferrater què considera més important, doncs, la poesia o la crítica?
Crec que és un autor que “ho peta” tot. El que passa és que la poesia se li ha reconegut amb la boca petita, perquè estem en un país en què ja ens està bé tenir grans poetes, però que no ho siguin gaire, per l’autoodi que gastem. Potser perquè tampoc no ens ho han deixat creure mai, que érem grans. Si vas a França, qualsevol autor de províncies o local al seu poble té un bust i plaques, i a Espanya els gran autors estan elevats a categoria mundial. Però si ja ens estem barallant entre si Carner és bo o no és bo, entre si Ferrater és bo o no és bo, entre si Maragall és bo fins a cert punt o no ho és...així no fotem res. Quan el que hauríem de fer és: “és bo, doncs llegim-lo, anem a aprendre el que valgui la pena... i el que no valgui la pena és igual, deixem-ho estar. [...]"


PER NO DIR RES:

Que no vulguin dir res.
Sigues la noia atònita
que una nit se'n va sola
a endinsar-se en el bosc
on la lluna d'agost
es vessa per les pedres
i les soques que tanquen
la claror de la fusta,
i es despulla s'ajeu
a la pinassa, nua
com les pedres, o com
la fusta quan els homes
se l'enduen del bosc,
i la dolça ignorant
va fent, i paga amb por,
un aplec de secrets
sense figura: lluna
i olors, el tremolor
dels grills inacabables,
fresses que fugen, pedres
tèbies, sorprenents
fiblades de la pell
nova a exposar-se, terra
i reïnes.
Memòria:
que no vulguin dir res.
No guardis les imatges
que saps pensar i descriure
i un dia de feblesa
pots partir-te amb els altres.

(Gabriel Ferrater, Les dones i els dies)

Gabriel Ferrater torna al Picarany (de David Figueres Felip)

dijous, 17 de maig del 2012

Olga Xirinacs


Olga Xirinacs (El Punt Avui)
"Crida, que t’han caigut damunt
totes les lloses de la tarda
i tota l’arena victoriosa
dels exèrcits contra tu. 
Obre els ulls i rebel·la’t,
que se t’acaba l’aire
de les flors de pomera. 
Alça les mans, defensa’t 
del rosec de la nit."
Olga Xirinacs



Ahir, el comentari que estava escrivint sobre un llibre, em va fer pensar en l'Olga Xirinacs, una escriptora de Tarragona que es diu que ha guanyat tots els premis importants de la literatura catalana. No va ser per casualitat, que em va venir al cap: encara que la memòria ens falli i que la novetat, com a mínim d'entrada, pugui resultar més atractiva que allò conegut, o que necessitem que siguin els de fora, els que ens diguin si som bons o no som bons, no deixa de tenir un punt de crueltat premeditada, l'oblit. No parlo com a lectora de la poesia de Xirinacs ni de les seves novel·les (més de cinquanta títols, entre tot!), però sempre m'ha costat de pair el silenci sobtat, quan sembla que a la rereguarda es maquini vés a saber què que ningú no ha explicat bé. I no parlo de la quantitat de premis i obra publicada, no. Parlo de poemes com aquest de dalt, que també podria ser un clam, i deixo aquí un article que parlava, precisament, d'això que dic:


dijous, 10 de maig del 2012

De l'aigua

Qualsevol dia, veient l’aigua escolar-se
pel forat de la dutxa, em veuré aquest cos
confós amb el raig,
si entenc que no existeix l'estat permanent
d'aquella presència.
Que jo ja m’hauré esborrat com a segment
entre aquella entrada
i alguna sortida.
Que, així, els començaments vénen de l'aigua.

Unes nimfes troben el cap d'Orfeu 
(J.W. Waterhouse, 1900)

dijous, 3 de maig del 2012

"Mascares i reclams. Vint dones poetes interpreten Montserrat Abelló"

Terme d'Almoster, maig de 2012
Tot just acabo de llegir el darrer poema de Màscares i reclams. Vint dones poetes interpreten Montserrat Abelló, un homenatge a qui alguns ja tenen per degana dels poetes catalans. Les que participen en el llibre, nascudes entre el 1942 i el 1986, han contribuït a un poemari heterogeni que s'entrellaça amb el fil dels versos d'Abelló: "Parlen les dones, la seva poesia", "I aprenc a dir que no", o, "Són màscares que m'emprovo" han estat escollits per més d'una autora com a punt de partida per al seu poema. Per algun motiu que em penso que ja sé, un vers que trobo colpidor és "Nego que naixem cruels". Aquest encapçala un dels poemes de Teresa Costa-Gramunt per al llibre:

Massa llum.
Enfoca, impietosa,
el rostre del condemnat
a una vida que no esperava.
Un glop de sang li omple la boca.
I vomita tot el mal del món
per no haver d'odiar el botxí
mancat de llum.

Al text que encapçala Màscares i reclams, la també escriptora Carme Riera fa referència a un llibre que va publicar Montserrat Abelló el 1993, Cares a la finestra: 20 dones poetes de parla anglesa del segle XX, a partir del qual volia fer més visibles poetes estrangeres com Sylvia Plath. Precisament, en una entrevista que li van fer per a la revista Info literata el 2008, Abelló parlava així sobre el reconeixement a la poesia feta per dones: “[...] Encara ara en qualsevol antologia poètica veuràs que surten poques dones i moltes vegades mal representades amb els poemes menys característics de les seves obres. Quan vaig traduir Arbres d'hivern per als llibres del Mall, el 1983, Sylvia Plath era una poeta gairebé desconeguda al nostre país i n'hi havia ben poques de traduïdes. Aleshores vaig decidir fer un llibre amb traduccions de dones poetes on es reflectís la seva força i diversitat [...]. Amb una intenció semblant es deu haver publicat ara aquest llibre. Tant de bo la poesia de les dones que hi partifcipen -i la de qualsevol poeta-, com aquesta de Tònia Passola, pogués ser lliure d'estigmes:

Vull mans i no vull ales!

Entre l'ala que planeja
al costat de l'àngel dels somnis
i la mà que respira amb el batec
de les hores, esculls les dues mans.
Amb elles pots gronxar el somriure
i el plor que ja no és cap joguina,
pots fer les trenes als joves records,
bufar la cabellera de l'amor.
[...]