dijous, 26 de juliol del 2012

A sang freda

Truman Capote (foto: Irving Penn)
A sang freda, de Truman Capote, va ser un dels llibres del nou periodisme que em va captivar. A part dels fets que centren la trama d’aquesta obra a mig camí entre l’assaig i la novel·la, l'assassinat d’una família sencera sense motiu aparent i la posterior investigació policial i detectivesca, narrats sense enfangar-se en els detalls morbosos, el que vaig trobar més interessant de l’obra de Capote va ser el que semblava una fixació del narrador per un d’ells, que el porta a fer una introspecció única en la ment d’un presumpte assassí. De fet, aquest llibre sobre un crim ocorregut als anys cinquanta a un poblet de Kansas, era una lectura obligada de la carrera en l'assignatura anomenada ‘nou periodisme’, per tot allò que deu representar dintre d’un estil periodístic necessitat de tècniques literàries i bones dosis de crua realitat per fer-se entendre. Podríem dir que la rigurositat aquí enfoca més en la posada en escena, el que veuen els ulls de qui escriu, que moltes vegades pot esdevenir ultra realista. 

Aquest de Truman Capote és un altre llibre que em va bé com a purga: ja és això el que es devia buscar en el treball dels “nous periodistes”, el buidat interior dels quals ens hauria de deixar llegir amb més o menys esforç tota la càrrega sentimental que sempre carreteja un determinat moment històric. No puc oblidar tampoc altres obres que vaig tastar, com Fiesta, de Hemingway; Miedo y asco en las Vegas, de Hunter S. Thompson, situat en el periodisme gonzo, un nou periodisme portat a l’extrem, o Homenatge a Catalunya, de George Orwell, encara que no gosi posar-lo al mateix sac. 

Ara, posem que en aquella manera d’explicar-se a través de la literatura i l’autenticitat d’una mirada pròpia, hi vaig veure un ganxo per agafar-me, pensant que havia trobat alguna cosa nova per posar en pràctica, amb les pretensions suficients. Posem que després dels primers treballs que vaig fer per a l’assignatura, i fora d’alguns posts al blog que tenia llavors, no hi va haver cap més intent de publicació d’un text d’aquell tipus, fins que la idea de fer-ho va anar quedant diluïda. Posem que, només l’any passat, van ser acomiadats més de 6.000 periodistes arreu dels Països Catalans. Posem, doncs, que la gent que es vol dedicar a la comunicació d'algun tipus, i encara més si ho fan d'una manera poc convencional, no hagi de quedar-se de braços plegats, esperant que algú li pagui per fer el que fa. Posem que una no  pugui deixar de llegir, ni d'escoltar, ni de parlar, ni d'escriure, ni de treballar... no fos cas que un  dia, sense aparent premeditació ni que res li ho hagi fet notar, en desapareguessin les ganes.
 

dijous, 19 de juliol del 2012

Poemes en un mur


Màscares i reclams, un llibre amb la fotografia de Montserrat Abelló a la portada, és una reivindicació clara d’una determinada poesia. Vint dones han escrit versos basant-se en els d’aquesta a qui alguns ja tenen per degana dels poetes catalans. El llibre, que ha publicat una jove editorial de Girona, Curbet Edicions, és un panell a través del qual es vol donar la notícia del treball de moltes dones entorn a la poesia, una tasca sovint poc visible, com bé sap i des de fa temps, Abelló. Precisament, ella va publicar el 1993 el seu Cares a la finestra: 20 dones poetes de parla anglesa del segle XX, que volia donar a conèixer poetes estrangeres que havia traduït, com Sylvia Plath.

La mateixa Montserrat Abelló es defineix com una dona que ha viscut molts anys i en èpoques crucials de la història; la proclamació de la República, l'aixecament militar, la Guerra Civil i l'exili. Del que n’ha escrit, sobre aquests anys i sobre els moments històrics, en són hereves les noves poetes, encara que, al marge de Màscares i reclams, no necessàriament n’hagin de portar l’estendard. Les escriptores, d’entre vint-i-sis i setanta anys, han contribuït a un poemari heterogeni que s'entrellaça amb el fil dels versos d'Abelló: "Parlen les dones, la seva poesia", "I aprenc a dir que no", o, "Són màscares que m'emprovo" han estat escollits per més d'una autora com a punt de partida per al seu poema.

En una entrevista que li van fer per a la revista Info literata el 2008, Abelló parlava així sobre el reconeixement a la poesia feta per dones: “[...] Encara ara en qualsevol antologia poètica veuràs que surten poques dones i moltes vegades mal representades amb els poemes menys característics de les seves obres. Quan vaig traduir Arbres d'hivern per als llibres del Mall, el 1983, Sylvia Plath era una poeta gairebé desconeguda al nostre país i n'hi havia ben poques de traduïdes. Aleshores vaig decidir fer un llibre amb traduccions de dones poetes on es reflectís la seva força i diversitat [...].

Com a Cares a la finestra, també són vint les poetes de Màscares i  reclams, una tria segurament gens fàcil, en la qual es fa estrany que no hi hagi Olga Xirinacs entre les més consumades, encara que també se la conegui com a novel·lista -seria una llàstima que es deixés caure en un pou tots els premis que un dia se li van atorgar. Per ordre alfabètic, hi apareixen Teresa Costa-Gramunt o Vinyet Panyella, i de més joves, com Mireia Vidal-Conte, Laia Noguera, o Blanca Llum Vidal, encara que estigui fora de lloc destacar-ne només algunes. És el conjunt, el que aporta el sentit complet a aquesta obra, però hi ha molts versos que llueixen per si sols, com el de Panyella, encapçalat pel vers “Nego que naixem cruels”. Del tàndem de la mort i l’amor, amb el qual Montserrat Abelló també s’ha sentit còmoda, altres n’agafen el relleu, com és especialment palpable al poema “Amor”, de Susanna Rafart per al llibre: [...] -No diguis res,/ hi ha hores que cal viure-les com cendres./ Llavors la mà recull els fruits d’una horta/ on l’aigua també corre concitada:/ s’estreny l’espai de la repetició/ i algunes aus hi beuen de mort desarrelada.

El llibre conté una petita mostra del treball que fan moltes en la intimitat de les seves cases, i potser reciten en actes de petit format arreu dels Països Catalans i de fora, mentre esperen que un dia, amb una mica de sort, els hi publiquin. Qui sap, si hi ha gaire diferències entre els versos d’aquestes dones i els de qualsevol altre individu més enllà del seu sexe. La poca presència que té als mitjans de comunicació de masses i, en general, la seva reputació d’elitista, fa pensar que potser és la poesia en general, la que no gaudeix d’un reconeixement proporcional a la seva vàlua, per petita que sigui, depenent de cada cas. Per això, aquesta reivindicació en particular, a través dels poemes de dones d’avui de diferents generacions, és –mai millor dit- un acte de justícia poètica, un fet d’aquells que ocorre de manera força silenciosa, però palpable, a ulls atents.

Més sobre el llibre: "Mascares i reclams. Vint dones poetes interpreten Montserrat Abelló"


dijous, 12 de juliol del 2012

Al mirall un temps convuls

L’univers en el reflex del mirall
serà de terra clara que s’escola,
com es genera el rellotge de sorra
pel pes d'una existència esmicolada.

Ja no em pregunto què és aquest lloc,
com el paper al buit, delitós per l’aire
que el porti de pressa a un nou pla quiet.
Que aquest temps no és pas més convuls que d’altres.

Un cop més, el mirall obre la tapa
i en horitzontal defineix el traç
d’un cap imprecís del terrer a l’altre.

El Temps és d’aigua i en queda solatge
i bromera a cada convulsió.
Les busques que cauen t'omplen la casa.

 Pantà de Sau (2007)

dijous, 5 de juliol del 2012

D'allò que estem fets

Hi ha dies en els quals una es veu abocada a penjar al blog un post d'aquells que poden ser un garbuix. Així es deuen haver trobat també els periodistes i d'altres que aquests dies han hagut d'escriure sobre el bosó de Higgs. Com descriure, explicar a la gent, què és i què suposa la descoberta d'això que molts han tingut el valor d'anomenar "la partícula de Déu"? Per comprendre la transcendència d'un descobriment com aquest, ens posen en antecedents amb lleis de la Física, donen  claus per a la credibilitat d'una cosa tan imperceptible. En molts sentits, és talment com si ens volguessin convèncer de l'existència d'un déu. El cas és que, dient que l'anomenat bosó és una partícula encarregada de donar massa a la resta de partícules elementals, potser no s'acaben d'entendre els motius de la seva importància; però si es diu que podria explicar la creació i els orígens de l'univers, la cosa ja té més interès. Deu ser per això que el portaveu de la Conferencia Episcopal Española, defensant la fermesa de la teologia, s'ha afanyat a dir que quan l'ésser humà busca l'origen de les coses, per força ha de parlar de Déu.

Partint de les creences que envolten no tan sols aquest Déu que deia, sinó també els altres, no em puc resistir a pensar que la fe el que busca de veritat és la transcendència. I en molts casos és una sort, que pugui moure les muntanyes, i, de tant en tant, també ens deu fer una mica més capaços. Però sort que, si volem tocar de peus a terra, no acabar de perdre el món de vista, ara que el coneixem una mica ens podrem aferrar a la idea del bosó de Higgs, als orígens de la matèria. Una partícula esmunyedissa que els primers científics que s'hi van familiaritzar, en realitat, ja maleïen, més que fer-ne responsable a cap déu.

La gent és un perfet, il·limitat
singular repetit. Només el tu
val per entendre's en la immensitat
de l'univers. Quan miro el cel com lluu,
amb milions d'estels il·luminat,
i veig la terra fosca, amb tant de fel
i goig banal, em dic: L'únic estel
que val és el que fa volar, encisat,
un nen, cor innocent, a qui no veu ningú.

Perquè sent tan aprop bolquer y mortalla,
l'home no cessa d'inventar poders
contra la por sinistra que el tenalla.
Visquem, puix que som vius, dols y plaers.
I no pensem que hi ha cap Faç Inmensa
a l'hora greu de l'última partença.
Quan els depredadors hauran tornat no-res
el nostre cos, tindrem l'omnipotència
de ser ben morts. No imploris mai clemència.
Ningú no et sent dins l'eternal fluència.

Joan Vinyoli. De Passeig d'aniversari, 1984