Truman Capote (foto: Irving Penn) |
A sang freda, de Truman Capote, va ser un dels
llibres del nou periodisme que em va captivar. A part dels fets que
centren la trama d’aquesta obra a mig camí entre l’assaig i la novel·la, l'assassinat
d’una família sencera sense motiu aparent i la posterior investigació policial i detectivesca, narrats sense enfangar-se en els
detalls morbosos, el que vaig trobar més interessant de l’obra de Capote va ser el que semblava una fixació del narrador per un
d’ells, que el porta a fer una introspecció única en la ment d’un presumpte
assassí. De fet, aquest llibre sobre un crim ocorregut als anys cinquanta a un poblet de
Kansas, era una lectura obligada de la carrera en l'assignatura anomenada ‘nou periodisme’, per tot allò que deu representar dintre
d’un estil periodístic necessitat de tècniques literàries i bones dosis de
crua realitat per fer-se entendre. Podríem dir que la rigurositat aquí enfoca més en la posada en escena, el que veuen els ulls de qui escriu, que moltes vegades pot esdevenir ultra realista.
Aquest de Truman Capote és un altre llibre que em va bé com a purga: ja és això el que es devia buscar
en el treball dels “nous periodistes”, el buidat interior dels quals ens hauria de deixar
llegir amb més o menys esforç tota la càrrega sentimental que sempre carreteja
un determinat moment històric. No puc oblidar tampoc altres obres que vaig tastar, com Fiesta, de Hemingway; Miedo y asco en las Vegas, de Hunter S. Thompson, situat en
el periodisme gonzo, un nou
periodisme portat a l’extrem, o Homenatge a Catalunya, de George Orwell, encara que no gosi posar-lo al mateix sac.
Ara, posem que en aquella manera d’explicar-se a través
de la literatura i l’autenticitat d’una mirada pròpia, hi vaig veure un ganxo per agafar-me, pensant que havia trobat alguna cosa nova per posar en pràctica, amb les pretensions suficients. Posem que després dels primers treballs que
vaig fer per a l’assignatura, i fora d’alguns posts al blog que tenia llavors,
no hi va haver cap més intent de publicació d’un text d’aquell tipus, fins que
la idea de fer-ho va anar quedant diluïda. Posem que, només l’any passat, van ser acomiadats més de 6.000 periodistes arreu dels Països Catalans. Posem, doncs, que la gent que es vol dedicar a la comunicació d'algun tipus, i encara més si ho fan d'una manera poc convencional, no hagi de quedar-se de braços plegats, esperant que algú li pagui
per fer el que fa. Posem que una no pugui deixar de llegir, ni d'escoltar, ni de parlar, ni d'escriure, ni de treballar... no fos cas que un dia, sense aparent premeditació ni que res li ho hagi fet notar, en desapareguessin les ganes.