dijous, 29 de març del 2012

Parlar residual

Ja n’han omplert els cendrers,
el terra de la peixateria,
l’arbre del mig de la plaça,
al pati, un paper de xiclet.
Brossa d’un món apamat,
llenguatge de signes de l'excés,
salabror de les paraules
en el regust del que diu la gent.
A més d'un el trobaran
replantant les dosis de rebuig
per trobar-hi un parlar seu,
el que reaccioni amb la pell.
Que sigui la flama d'un gran foc,
que en quedarà brou de cendres
de l'espina de l'accent.


dimecres, 21 de març del 2012

Petitesa (Dia Mundial de la Poesia)




Una mosca se t’ha vingut a posar
sobre la galta rosada. Ara pateixo
per la fragilitat de la teva pell,
aparentment poc avesada a cap cos
que li sigui extern. La vetlla em deixa marques
de fins cordills d’escapçar el brut que és tan cert.

Quin teixit deus recuperar de la carn
dels qui t’han fet, si la carn ho vol saber
mentre embasta els fills per lligar-se a l’empelt.

No portes res nou entre els dits a mig fer,
vol curt d’insecte, incertesa regalada
que creix per a l’infant. Què diu el bressoleig
de la simetria entre l'ara i l'abans?
Faràs cabdell -potser amb un cap enfilat
del que eren ells i del que tu vas ser-
per a la crida de la carn que reneix.


dissabte, 17 de març del 2012

Dia de la poesia catalana a internet: "Assumiràs la veu d'un poble"


Després de veure les propostes per al Dia de la poesia catalana a internet, entre les quals hi ha la d'explicar quins ens sembla que són els millors versos de la poesia catalana, he sabut de seguida quins són els que, fins ara, més m'han entusiasmat i emocionat. No gosaria mai dir que em semblen els millors que s'han escrit, ni tan sols que són els millors que he llegit, perquè no sé si vull saber quins arguments he de tenir, per assegurar que això és cert. 

El cas és que, tot fent un ràpid repàs a la poesia que he conegut fins ara (que no deu arribar ni a ser una mostra petitíssima de la que podria haver llegit), he pensat també en alguns poemes de Miquel Martí i Pol, perquè durant molt de temps el vaig llegir com una poeta de nits que de tant en tant li esgarrapava algun vers, i en els d'altres de tan diversos com Gabriel Guasch, Joan Margarit o Òscar Palazón. Però ara són els cinc darrers versos d'aquest poema de Vicent Andrés Estellés els que sobreviuen a la meva mala memòria. I ho aconsegueixen, més enllà de la seva fermesa i de tot el que poden arribar a contenir per si sols, inclosos en un llarg poema també memorable, perquè em regalen les orelles quan els sento, perquè diuen coses que no em cansaria de sentir. Em penso que ha de ser així de senzill. I em cal esperar que no siguin ni de bon tros els darrers que senti així.


Assumiràs la veu d'un poble (V.A. Estellés)
Assumiràs la veu d'un poble, 
i serà la veu del teu poble, 
i seràs, per a sempre, poble, 
i patiràs, i esperaràs, 
i aniràs sempre entre la pols, 
et seguirà una polseguera. 
I tindràs fam i tindràs set, 
no podràs escriure els poemes 
i callaràs tota la nit 
mentre dormen les teues gents, 
i tu sols estaràs despert, 
i tu estaràs despert per tots. 
No t'han parit per a dormir: 
et pariren per a vetlar 
en la llarga nit del teu poble. 
Tu seràs la paraula viva, 
la paraula viva i amarga. 
Ja no existiran les paraules, 
sinó l'home assumint la pena 
del seu poble, i és un silenci. 
Deixaràs de comptar les síl.labes, 
de fer-te el nus de la corbata: 
seràs un poble, caminant 
entre una amarga polseguera, 
vida amunt i nacions amunt, 
una enaltida condició. 
No tot serà, però, silenci. 
Car dirà la paraula justa, 
la diràs en el moment just. 
No diràs la teua paraula 
amb voluntat d'antologia, 
car la diràs honestament, 
iradament, sense pensar 
en ninguna posteritat, 
com no siga la del teu poble. 
Potser et maten o potser 
se'n riguen, potser et delaten; 
tot això són banalitats. 
Allò que val és la consciència 
de no ser res si no s'és poble. 
I tu, greument, has escollit. 
Després del teu silenci estricte, 
camines decididament. 
Allò que val és la consciència
de no ser res sinó s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament."



dijous, 8 de març del 2012

La que escriu


Creixen dins meu
centenars de les flors que vas fer néixer
i m'embafa el perfum de ser una dona
empresonada en laberint d'espines.
                               de "Perfum de roses" (Jordi Julià, Hiverns suaus)

Si vols encarar-te amb el que et sustenta,
veuràs que et creua sota els peus la línia
de la condició i els seus fills tallants
tot senyalant el gènere que guardes.

Voldràs tornar a una paraula asexuada
que empunyi amb la més justa definició.


 

dijous, 1 de març del 2012

Remiro entre els poemes d'"Afectes"

Gabriel Guasch, a casa seva
Gabriel Guasch, un poeta de Valls a qui ja he dedicat un parell d'entrades en aquest blog (Afectes, l'ofici que porta el poeta i Intersecció?), presenta el seu nou llibre, Afectes, aquest divendres 2 de març a 2/4 de 8 del vespre, a l'Institut d'Estudis Vallencs. M'han convidat a llegir alguns dels seus poemes a la presentació, al costat de l'Òscar Palazón.

Remirant entre les pàgines del llibre trobo el poema que deixo aquí sota i me'l senyalo amb un paperet. Em penso que conté part del que més m'agrada de la seva poesia: una introspecció que sap arribar a allò més profund sense estridències. Amb una honradesa que a vegades impressiona i realça amb senzillesa allò que també és senzill i quotidià, però no poc enigmàtic.






Tal volta he sigut jo l'home que mira el temps
clar i net, vidre que no separa.
No sé com preguntar-me
quina calma calla, quin moment atura,
quina espera reté.

Tal volta sigui jo a qui no cal resposta
com era, en el silenci del meu pare
assegut quietament.
Li preguntava: -Què mires?
-No res.