dilluns, 1 de desembre del 2014

1a Jam Poètica dels Països Catalans a Montblanc: els que hi hem estat (i hi haurien pogut ser molts altres)

Tots hi volem ser, però plou. Alguns no hem pres gaire bona nota del programa d’activitats ni del cartell que s’ha difós infinitament per facebook, però sabem a quina hora comença per no perdre’ns-ho. Per sort la majoria gosen saludar-se obertament com a amics i coneguts que fa temps que no es veuen, que aquesta gent tendeix a les fortes abraçades. D’altres ens ho mirem tot com si acabéssim d’aterrar d’algun lloc molt lluny i necessitem un temps d’adaptació protegits per la timidesa. Quan assumeixo que tindrem fred i acabarem molt mal pentinats per la pluja i el vent és l’hora de connectar-me. Agafo com a recolzament una bona amistat força recent, i em camuflo per poder prendre bona nota de tot amb comoditat. Si n’escric alguna cosa no diré el nom de ningú, que quedaria lleig deixar-se’n tants altres.

Tots els que hi érem, més o menys

No sé parar gaire atenció a les explicacions de les guies turístiques plenes de paciència, ja m’hi he passejat força per Montblanc i només puc fixar-me en com s’ho fan per presentar els seus poemes la cinquantena de poetes de tot arreu que van intercalant les seves veus. Lloem l’empenta del principal organitzador, que ja no cal que estigui més nerviós, perquè ja hi som,  i la diada es torna de seguida reivindicativa i patriòtica -després del primer poema ja cridàvem “In-inde-independència-“. Dic que som de tot arreu, però constatem aviat que en aquesta Jam Poètica en proporció n’hi ha més del País Valencià que de qualsevol altre lloc dels Països Catalans. Fins ara no m’havia fet a la idea de fins on arriba l’empenta d’aquest grup de gent del sud que estimen el seu país tant com les lletres, i que, per tant, són combatius, imparables.

N’hi ha que reciten els seus poemes amb experiència, es nota que ho fan més sovint que d’altres que quan pugem les tres escales de la tarima, ja ens falta l’aire. Sovint em captiva més el “com ho diuen” que el que diuen, i traeixo així una vegada més el que em dic sempre, que m’importa més el contingut que el continent. Els que retinc a la memòria són els que han aconseguit cridar l’atenció amb la força: sovint, les paraules grosses també hi ajuden; bé que ho sap el qui dedica un poema “Als malparits”, o la que comença emocionada dient que és del barri valencià del Cabanyal, en risc de desaparició per obra de la crueltat urbanística i cultural a la zona. La originalitat també és una bona aliada pel lleidatà que gosa representar una llegenda de Sant Jordi moderna només amb sons, sense tallar-se ni un pèl.

En altres trobades com aquesta ja se m’havia acudit, a partir d’un moment determinat, sobretot quan ja m’ha tocat fer el meu paper a l’escenari i tinc tot el temps del món per fixar-m’hi, que després d’unes quantes intervencions seguides es respira esgotament, s’ha de simular una atenció que tots volem quan ens toca però que costa de mantenir molta estona seguida. Em sento culpable per haver sortit al lavabo abans que s’acabi la sessió de lectures matinals, just quan ja li tocava a l’última poeta, potser la de més edat de tots els que hi érem. Sort que a la Vila Ducal tots els marcs són impagables, i remullats encara deixen anar un aire més místic que no passa desapercebut. A més, l’actuació musical en l’acte central del dia fàcilment ens ha tocat la fibra amb cançons del Lluís Llach -cantades a pulmó per la majoria- i de Silvio Rodríguez. Pocs deuen haver menjat mai en una església, i el dinar que fem a Sant Francesc a més ens serveix per sortir a fotografies i enfortir amistats.



Ja al matí, la previsió d’haver de visitar tants centres de culte m’ha fet venir ganes de llegir aquell poema que vaig dedicar al tiet Josep Milà: “El que queda és la recança / provinent del campanar, / que només va deixant les hores / dels qui moren bé.” A algú o altre em dec haver posat a la butxaca, amb aquests versos que anuncio explicant que ell va morir a la presó de Tarragona i el van deixar en una fossa comuna. La mateixa senyora a qui jo no he pogut escoltar, perquè he hagut de sortir abans d’hora (era una urgència), quan ens trobem cara a cara em diu que li ha agradat el que he dit. No sé si se n’ha adonat, que jo no he pogut escoltar la seva intervenció, però potser ha pensat que els gustos no hi entenen d’amistats, encara que avui, a més d’escoltar poemes i fer-nos veure, haguem vingut per estrènyer llaços.




diumenge, 26 d’octubre del 2014

Vell continent

A partir de l'obra Blut un Boden ('Sang i pàtria'), de Manuel Molins, i sobretot del personatge inspirat en el filòsof Martin Heidegger.


Si et passeges pel vell continent
amb el posat sempre desafiant
de qui vol trobar vells gegants
en el seu estadi més primari,
potser els exampis darrere
de l’escenari, entre bambolines
d’un espectacle dantesc per acabar.
Sabràs si encara els cal
un savi feixista filòsof
que els faci d’apuntador,
o si, ara que sempre
som a prop
de l’odi al pròxim,
sols ja poden exterminar-te
en nom de l’ordre establert
o alguna pàtria privilegiada.




diumenge, 12 d’octubre del 2014

"Blut und Boden ('sang i pàtria)" europees

Si com a únic títol d’un llibre llegíssim ‘Sang i pàtria’, en el moment polític que vivim ens vindria al cap potser automàticament “lluita i violència”, associant tan sols dues paraules a tot el neguit d’un poble que busca resultats per a la seva situació, un canvi. Però, si encapçalant la portada d’aquest mateix llibre,  llegim ‘Blut und Boden’, que també sona fort, però d’entrada més llunyà, ja ens hem d’endinsar en un imaginari que no és només el d’aquest país, que ens  transportarà en l’espai i en el temps, encara que, al final, no ens semblarà que haguem anat tan lluny.

Manuel Molins, un dramaturg valencià de llarga trajectòria, ens porta de cap al 1933, en el moment en el qual el professor i filòsof alemany Martin Schwarzwald, alter ego de Martin Heidegger, fa un discurs a la universitat de Friburg i les seves paraules exaltades ja deixen veure per on va: “Creix la nova Alemanya / Arrelada a la terra / la gent i els seus poetes / Per construir cal destruir: / Destruïm / Tot allò que ens impedeix / La nostra autèntica existència /”. Darrere el que diu, sempre deixa anar una pàtina de suavitzant que s’anirà tornant rugosa a mesura que intervenen els altres personatges –pocs, però tots molt representatius d’un determinat pensament-. El professor cita Hölderlin i s’escuda en una poesia que creu feta per a elegits i que li serveix per explicar l’Alemanya que vol.

No és casualitat que sigui un jove soldat francès qui encara no ha endivinat si hi ha gaire rastre de nazisme hitlerià rere les paraules de Schwarzwald. Per entendre si el pot fer servir per reconstruir l’intel·lecte europeu, hauria de captar el que el filòsof li diu entre línies a la cabana típica alemanya on es troben, però la guerra no el deixa pensar amb claredat o treure la màscara a l’ídol intel·lectual. Martin no acaba de ser clar amb ningú, i és gràcies a això que el podem veure en tota la seva complexitat: la seva dona Alma, que combrega amb les idees del professor sense qüestionar-se-les gaire a fons, però pateix per si els aliats li descobreixen documents que el poden inculpar, hi manté un diàleg acalorat per treure’n alguna veritat; és el cost de tenir per marit un escollit que no té cap culpa que li hagin atorgat el do de la saviesa.

http://blogs.elpais.com/tormenta-de-ideas/2012/12/heidegger-er%C3%B3tico.html
 Heidegger amb la seva dona Elfriede a la seva cabana de la selva negra

A part de les notes ben trobades i rellevants a l'inici de cada capítol, que ens serviran de guia de lectura a través del punt de vista d'altres filòsofs, historiadors, traductors de l'obra del professor i d'altres que sabien com va ser l'horror nazi, serà el personatge de Sharon Stein, una jueva polonesa, el que oferirà el contrast necessari amb les paraules de Schwarzwald. Els diàlegs entre les seves titelles de dit són una manera hàbil de distreure les dones del gueto, però també de parlar-los del professor alemany que un dia la va seduir fins i tot a ella, i sobretot, d’explicar-los qui són, l’únic que pot ajudar-les a afrontar el que trobaran al camp de concentració. És amb Stein que viatgem al que hi ha al fons dels feixismes d’aquest vell continent; el dret a reivindicar el privilegi de la raça, donat per naixement, davant del dret a existir perquè sí i la necessitat de defensar els orígens siguin els que siguin. Veurem que, enlloc de superar el dilema o d’un canvi real, avui encara som aquí; qui no tolera la diferència encara campa per Europa buscant el que els déus han predestinat per a ell. 

dilluns, 15 de setembre del 2014

Poesia: entre el descuit i l’elitisme

Ara que ja tornem al fred, podem fer recopilació d’una gran quantitat de festivals de poesia que s’han organitzat arreu dels Països Catalans des que va començar l’estiu: començant pel Veus paral·leles, que aquest any va tenir el gallec com a llengua convidada, ens perdem en una multitud de mostres de poesia en català presentades amb més o menys suport institucional. En alguns casos, i també en el del festival que va fer parada a la capital tarragonina, entre els impulsors i els col·laboradors sorpèn veure-hi els esforços de la Institució de les Lletres Catalanes per ser-hi present i fer servir el seu nom per contribuir a la difusió de la poesia en general, mentre que altres ens públics se’n renten les mans, pensant que “sort que la feina ja ens la fan uns altres”.  

Imatge del Veus paral·leles d'aquest any al claustre del Seminari de Tarragona

Altres articles han fet referència al descuit dels ajuntaments en relació al seus poetes i a la poesia en general, un gènere que, d’entrada, potser és poc atractiu per gran part de la població. Però hi ha un altre grup de persones que s’hi ha immergit i n’ha fet una part important de la seva vida, com ho demostren els participants als festivals (una altra cosa seria comprovar si realment en llegeixen en la intimitat). Precisament, d’altres que compten amb l’assistència de gran quantitat de poetes són el Bouesia, que aquest any ha complert el desè aniversari per pobles de les Terres de l’Ebre, o el Poesia des dels balcons, a Riba-roja d’Ebre, que procura donar mostra de la poesia que es fa arreu des Països Catalans i també fora, una ambició compartida per l’ajuntament del poble, que s’aboca no tant sols en el suport econòmic de l’esdeveniment, sinó també en l’organització. El resultat és una trobada un pèl caòtica, per la quantitat de participants, però hi destaca la generositat dels veïns i la possibilitat de veure-hi barrejada l’obra de poetes més i menys coneguts. 


Parlant d’aparadors que també ens permetran treure conclusions sobre la poesia que s’escriu aquí, hi ha el Poemestiu, un festival de l’Empordà, o el Poésart, a Artà (Mallorca). El seu valor serà precisament el d’ensenyar-nos diversitat i, perquè no, potser també les diferències de qualitat entre uns i altres, com deu passar en tots els ambients culturals normals. Precisament, al digital Núvol, en un article del març de l’any passat, Damià Bardera feia una distinció entre la bona poesia i una altra, la que fan els anomenats “poetastres”, un tracte despectiu per a aquells qui fan un poesia que a algú li sembla que no arriba al nivell de la bona. Suposo que és un intent de denunciar l’intrusisme que també hi deu tenir un lloc, però l’elitisme tampoc li fa cap bé a aquest gènere literari viu, que, si en som amants, hem de voler que tingui el màxim pes possible en el nostre entorn. Quan haguem intercanviat i llegit, millor sense malícia, el que escrivim, podrem escollir i veure què ens quedem, què volem guardar.

dimarts, 12 d’agost del 2014

Natura viva

La natura és una ànima muda
que s'està despullada en un revolt
i sota el raig de sol es desplega
per mostrar-te la immensitat que acull.
Silenci, silenci, per a una total immersió,
que no hi ha prou música
per a aquesta banda sonora
subterrània dels mots
i de la seva pell madura:


deixarà que t'hi emboliquis
per anar de primavera a hivern

fent de les inclemències del temps
empremtes fondes que guanyis.


"Fageda encantada", a la Serra d'Urbasa (Navarra, agost de 2014)

Naixement del riu Urederra (Navarra, agost de 2014)





dimecres, 23 de juliol del 2014

Abans de néixer

Abans de néixer ja coneixies els límits
d’un nom, d’un lloc, i, amb això, totes les distàncies.
El que m’agradava més de tenir-te era
una incògnita que no em calia saber
per voler-la estendre endavant, llarga i ampla,
amb la força de saber-nos interminables.

No érem el final. No volia decidir-te,
però amb la primera persona del plural
et feia meu/meva amb gana, gelosia
i la tendresa de qualsevol altra bèstia.
Animals que no necessiten procrear
però ho fan pensant en una compensació
de les pèrdues i del desgast d’estimar-se.

Era sobreviure amb l'instint de tenir cura
d'un cos que et feia espai mentre et cobava al cap,
una matriu a qui retreure-li la base,
volia ser el pou on se't reflectís allò que quedi.



 

dijous, 10 de juliol del 2014

I què, si som dones?

Article publicat a la revista BValls de Lletres número 18
 

Començo fent una cerca al google, a veure si algú ha estat tan amable de llistar totes les antologies literàries de textos escrits per dones que van aparèixer el darrer any en català, per poder-les tenir en compte. Havent trobat alguna cosa aquí i allà, agafo com a punt de partida l’Elles també maten 1, on es pot llegir Anna Maria Villalonga, curadora de l’edició, fent referència al reconeixement del gènere negre a casa nostra. Diu que no és la seva intenció incidir en un discurs massa repetit, victimista, que es complau en la queixa, i ja trobo l’excusa perfecta per vincular aquestes paraules a un altre suposat gènere, el de la literatura femenina. Si fer subgrups en literatura (de tal generació, d’un període de temps, d’un lloc geogràfic...) ja deu ser difícil per si sol, encara que a vegades s’hagi de fer per entendre’ns quan describim una determinada obra, és fàcil que la vinculació entre els diferents textos d’una antologia sigui poc perceptible. Hi ho dic habent participat en l’antologia poètica Donzelles de l’any 2000 2, amb l’excusa, a més a més d’escriure poesia, de ser una dona dels Països Catalans nascuda a partir de la dècada dels 70, una tasca potser encara massa semblant a la que descrivia la tres voltes rebel Maria Mercè Marçal (“A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,/ de classe baixa i nació oprimida [...]”3).
 
Buscant informació veig que anomenen altres reculls de relats anteriors, com Negra i consentida 4, del col·lectiu Ofèlia Dracs, o el Crims.cat 5, exemples de la necessitat de fixar l’existència de l’”escriptura negra” a casa nostra, en aquests dos altres casos sense distinció del gènere dels qui els han escrit. Per a l’Elles també maten, si l’únic pretext fos que totes les que hi han intervingut són dones, el llibre seria deslligat: eslògans comercials a banda, en aquest cas el títol està justificat pel fet de voler donar visibilitat al gènere negre escrit per dones en català, que, certament, encara que no sigui fruit d’una anàlisi gaire acurada, sí que es pot dir que és força desconegut (sinó, a veure, proveu de fer una llista de les catalanes que han escrit en algun moment sobre assassinats i trames “negres”, i després proveu de fer el mateix amb els homes). Ara bé, si ens fixem en la repercussió a la premsa que ha tingut el llibre a cura de Villalonga, trobem titulars com ara “Elles també saben matar” (al canal 3/24), que veiem com vol evidenciar una sorpresa, donar una altra volta de rosca al títol i fer que el més destacable sigui definitivament que les que maten són dones.

La diversitat dels relats que conté l’Elles també maten, el que s’ha considerat un dels valors d’aquesta obra, és una altra mostra de la poca consistència que té avui l’etiqueta “literatura de dones” per si sola. Inclou històries amb ingredients feministes, d’altres amb una sensibilitat especial envers a la figura de la dona, però, aquests elements, ni hi són en tots els relats ni es pot dir que siguin exclusius dels textos que escriuen les dones. Estaria bé haver-los llegit sense saber qui els havia escrit: hauríem endevinat que no hi havia cap home entre les autores d’aquestes històries? Això mateix ens pot fer plantejar fins a quin punt és evident el gènere (femení, masculí, ...) si no és que el fem explícit, i fins a quin punt ens fa un bé evidenciar-lo a cada moment. L’exageració intencionada dels trets que, suposadament, tenim totes com a dones, també enforteix algunes fronteres i diferències entre gèneres que sovint penso que no existeixen.

El fet de ser tan explícites en la nostra condició a vegades també ens fa perdre un temps que podríem invertir defensant els drets d’una manera més efectiva: treballant. I me n’alegro que això mateix també ho digui Anna Maria Villalonga al pròleg de l’Elles també maten, encara que referint-se a les dificultats per donar visibilitat a la narrativa negra. Es pot reclamar el que ens pertoca sempre que sigui necessari, però dedicar-s’hi exclusivament, amb textos lacrimògens sobre les dificultats que comporta ser una dona, portaria pel camí de la llàstima. Entenem-nos: si tenim una mica de confiança en el lector, hem de creure que ja sabrà veure què és el que es reclama entre línies, encara que no ho fem explícit a cada moment. Es pot escriure des de la feminitat, o des de qualsevol altra condició que hi hagi per potenciar i enriquir a la nostra carta de presentació literària, però potser el millor serà deixar que la literatura flueixi i ho arrossegui tot, tenint cura de no reiterar el que és evident ni trencar la màgia del text que tenim al davant.
 
 
 
1. Villalonga, Anna Maria, ed. (2013). Elles també maten. Barcelona: Llibres del delicte.
2. Díaz Vicedo, N., i D Roig, S., ed. (2013). Donzelles de l’any 2000. Antologia de dones poetes dels Països Catalans. Barcelona: Editorial Mediterrània
3. Maria Mercè Marçal, Divisa. A: Cau de llunes, Barcelona: Proa, 1998, 2a ed., p.15.
4. Ofèlia dracs (1983). Negra i consentida. Barcelona: Editorial Laia
5. Benasar, S., i Martin, A. (2010). Crims.cat. Barcelona: Alrevés

diumenge, 15 de juny del 2014

Llarg camí a la dansa



Més d’un necessitaria una bona excusa per anar a veure un espectacle de dansa. En el cas de El camí més llarg, el reclam era el de veure actuar vuit dones, Cristina Lozano, Laura Pérez, Violant Escoda, Laia Estrada, Marta Ruiz, Txell Fontova, Mònica Bartolí i Arian Clols -la majoria vinculades a Valls i a l’Alt Camp- com a executores d’un espectacle inèdit i que s’anuncia “de creació col·lectiva”, a l'Institut d'Estudis Vallencs. Que la directora en fos Elisenda Nadal, una ballarina vallenca que ha fet carrera dins i fora del país, és l’altre reclam que no es pot menystenir, i és que, a més, és l’artífex de la posada en marxa d’una coreografia que ha sapigut adaptar-se a les ballarines que l’executen. Elles, que en la majoria dels casos ja havien tingut contacte amb les arts escèniques, des del teatre fins al circ, però no d’una manera professional, viuen i fins i tot pateixen la seva representació, en el sentit més literal de la paraula. L’esfoç per fer arribar amb èxit al públic el sentit del seu paper, és tan semblant al neguit que pateix el seu personatge, que es confonen i tot és més versemblant que mai. Si sabeu què és sentir-vos estranys, fora de lloc, estar nerviosos i lluitar perquè us escoltin, intentar entendre què us passa, equivocar-vos, però finalment sortir-vos-en i celebrar-ho, sabreu de què parlen aquestes vuit noies amb els seus cossos.


Les protagonistes de l'obra fan una feina individual de mesurar la distància cap a elles mateixes que és del millor del que vam poder veure. En aquest exercici remarcable, veiem com els braços van cap endavant, i, amb una mirada que, més que perduda, es clava en un horitzó indefinit, esperen veure el reflex de qui són. Després d’haver-se trobat cadascuna a si mateixa, hi ha la feina de reconèixer-se en les altres, de no estar d’acord, de barallar-s’hi, amb un contacte físic més o menys hàbil depenent del cas, però que és dels moments on es fa evident tot el treball que hi ha a darrera de la representació que encara està en procés. No es farà estrany que ens diguin que l’espectacle encara està per acabar, quan ens n’adonem que la dansa deu ser una expressió artística tan difícil de perfeccionar com de fer-ho amb nosaltres mateixos. Quan van acabar, les ballarines, just després de celebrar amb els seus personatges l’èxit de la representació, també reconeixien els problemes tècnics que van tenir amb la il·luminació, que va impedir veure el joc de llums que completava l’escenografia. Sabent això ja no ens calen més motius per demanar que El camí més llarg es torni a programar, ara que hem vist fins on són capaces de portar-nos.



dimarts, 27 de maig del 2014

Ofrena

Si hem de somiar (allò que es fa,
deia un boig, quan es desitja fort),
fem-ho tant a l’engròs com correspongui
a tots els convocats a l’aquelarre
-no caldrà que pregunteu per què hi sou,
vindreu sols, des del moment imprecís
que tot està d’esquena menys el compte
pendent de repassar: zero a u,
i s’ha acabat el temps de jugar a casa.

Vindreu sols, sense lligar i en renglera
i us anireu llençant al pou de foc.
No serà purificació. Flama!
La matèria per cremar és incomptable:
no n’hi ha prou amb uns pobres malnascuts,
ni els qui un dia vau ser el cabró,
és la venjança pel mal, escalfor.
Hi anirem sols, com a últim moviment,
pel somni mort per lapidació,
per tota la bondat foragitada.



dimarts, 6 de maig del 2014

Montserrat Abelló i la paraula clara



Article publicat a la revista Viu Tarragona del maig de 2014


http://www.nuvol.com/noticies/arrenca-el-cicle-de-poesia-versos-lliures-a-granollers/attachment/montserrat-abello/
Montserrat Abelló, nascuda a Tarragona el 1918, va ser escollida com a protagonista del darrer Dia Mundial de la Poesia, ara ja fa més de dos mesos, per la Institució de les Lletres Catalanes. Li van encarregar un poema que va ser traduït a vint llengües i distribuït en un fulletó arreu de Catalunya. Abelló, que en aquest moment és segurament la nostra poeta viva de més edat, té també una llarga experiència com a traductora; precisament no fa gaire s’ha presentat Fifty love poems, on ara són els seus poemes els que són traduïts a l’anglès a càrrec de la també poeta i Noèlia Diaz-Vicedo. Conjuntament, a més, acaben de fer realitat The Body’s reason, el primer llibre de Maria Mercè Marçal que es tradueix a l’anglès. 


Després de la guerra, la poeta es va exiliar a França, al Regne Unit i a Xile, una experiència vital que també és present en la seva obra. abans de trobar el gust per fer poemes, amb quaranta anys, Montserrat Abelló, que llavors ja escrivia i traduïa, devia notar que per tirar endavant com a escriptora li calia recórrer un camí llarg. Més endavant també va trobar una guia en l’experiència i els textos de Sylvia Plath, Anne Sexton o Adrienne Rich, dones que, més enllà del final dramàtic de les dues primeres, tenen una poesia sovint tràgica i marcada per la reivindicació dels drets de les dones. Abelló, especialment sensible envers la manca de visibilitat que percep en les poetes, fins i tot l’any 1993 publicà Cares a la finestra: 20 dones poetes de parla anglesa del segle XX. Però el que ens deixen els versos de la de Tarragona no és el mateix que llegint les anomenades més amunt.


La poeta tarragonina ara ja escrit una desena de llibres de poesia, algunes obres de teatre i moltes traduccions. Ella i el seu treball, a més de ser un símbol no només per a dones, sinó per a qualsevol que miri d’escriure poemes aquí i arreu, han de ser també una manera de fer arribar la poesia a més gent. D’aquesta claredat que busca, en parla en el poema del Dia Mundial de la poesia, que per a ella sintetitza allò que pretén amb el seu treball: “Tan sols la paraula nua/ la teva, mai la d’un altre,/ la que reflecteix una vida/ dins d’una solitud/ curulla de promeses,/ on tot és possible.[...] Enllà d’aquest ser-hi/ tan precís que/ s’allarga en el contingut/ de cada paraula clara./ Com ho és la poesia”.


Els versos de Montserrat Abelló contagien la poesia que hi ha més enllà de les estructures, de comptar les síl·labes, del propi text, i que sovint oblidem que també existeix. A vegades pot sembar que és una poesia impulsiva,... qui ho sap. El que no es pot negar és que l’ha viscuda. A la Xarxa es poden trobar vídeos on Abelló llegeix els seus versos, i en aquesta lectura en veu alta s’hi reconeix el moment en el qual esclaten del tot, potser així adopten el sentit complet que havien de tenir i ens els diu d’una manera que pot ser fins i tot didàctica. No tant per donar-nos lliçons de poesia, sinó sobre com viure, en general, i sense gaire pretensions, sobretot des del cor.



dimarts, 8 d’abril del 2014

La taula parada


Seiem a la taula que hem trobat parada
representant el lloc d’on ve cadascú.
Quan encara no hem agafat posicions,
de reüll busco el qui seu a l’altra punta
i m’ensenya el plat buit que té davant.
Més val que estigui per la que tinc a prop
que ara es fixa que m’he mossegat cada ungla
fins que me l’he deixat ben arran de carn.

Però és més el que ens ha d'alimentar els ulls,
tu i jo ja ens coneixem, i no hem vingut
per parlar de com no ens fem la manicura.
Ara el que seu tres cadires més enllà
fa allò de parlar fluix volent que el sentis:
diu que aquest vi no marida bé amb la sopa,
que la senyora M. i el senyor P.
els últims dies han fet bé el seu paper
i si hi ha algú bo, vindrà un altre moment.

Em pregunto qui ha de fer de bona gent,
quan la de davant s’aixeca de seguida
perquè li donen una mala notícia:
una de tantes sacsejades del temps
-així sortirà la desgràcia als diaris-,
i la del costat, que es veu que la coneix
només de vista, diu que ja és mala sort
haver nascut a aquell cantó de la vida.

Un vol saber si vindrà l’amfitrió
(eufemisme per no dir 'Nostre Senyor'),
com si pogués arreglar el desgavell,
però no cal, que ja anem de cara a les postres
i fa estona que parlem sense intèrpret.
El retrat del convit comença a estar clar:
força de tot i mal repartit als plats.